0 - L'home escorre el drap moll dins la galleda, s'aixeca i volta sobre si mateix. Ah, com brilla la furgoneta, només mirar-la ja és tot un plaer! Cofoi, somriu i allarga la mà fins la gerra de cervesa, per beure'n l'últim glop. Mentre empassa, el sobressalta un crit que ve de dalt les escales.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 1.
- Si vols que l'home pugi corrent a veure què passa, vés al punt 2.
1 - L'ensurt és tal que a mig empassar la cervesa l'hi passa pel mal forat i li va tota al pulmó. Durant uns segons, l'home estossega mentre respira deliciosa malta i, poc després, mor estrepitosament. Fi de l'aventura, que lamentable! El seu nom no quedarà gravat entre els herois de la història...
2 - L'home aconsegueix bloquejar a temps l'entrada d'aire als pulmons i aconsegueix empassar-se bé la cervesa. Estranyat pel crit que acaba de sentir, decideix pujar corrent a veure què passa. L'horror que veu en arribar dalt el deixa completament paralitzat. Un enorme enciam gegant (del tipus Iceberg, evidentment) ha acorralat la seva dona en un racó del menjador i, amb les seves afilades fulles, pretén segar-li les cames mentre ella crida demanant auxili i esquiva com pot els atacs del malvat enciam.
- Si vols que l'home intenti salvar la seva dona, vés al punt 3.
- Si vols que l'home s'esmunyi silenciosament a la cuina, es prepari unes crispetes i es miri tot l'espectacle, passa al punt 4.
3 - L'home, en veure que la seva dona està en perill, corre a agafar la primera cosa amb aspecte d'arma que troba, que no és res més que un rudillu (rudillu! ha dit rudillu!) de cuina. Decidit avança cap al temible enciam i comença a omplir-lo d'hòsties. Tot i ser un enciam tendre (físicament, perquè de cor és negre com el carbó) les fulles comencen a trencar-se als cops del seu agressor, i a temps de girar-se l'enciam ja ha perdut la meitat del seu fullam. Proferint un crit que fa posar la pell de gallina, l'enciam es comença a desfer, fins que només en queda una pasta verda. La dona, feliç, es llença als braços de l'home, que panteixa de l'esforç i l'espant. Segons explica la dona, estava preparant una amanida quan de cop l'enciam ha començat a moure's, ha començat a créixer i l'ha atacat. Mentre la dona parla, senten com si alguna cosa es mogués dins la nevera.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 5.
- Si vols que l'home i la dona vagin a mirar què passa dins la nevera, vés al punt 6.
- Si vols que l'home i la dona es dediquin a copular vilment sobre l'alfombra, vés al punt 7.
4 - Encara sorprès per la dantesca escena que veu, l'home es queda paralitzat, incapaç de prendre una decisió. Llavors, i sense apartar la mirada de l'escena, l'home s'emuny silenciosament cap a la cuina, caminant d'esquena. Allà, obre un armari i en treu un paquet de crispetes per microones. El que l'home no sap, és que de segon la dona estava recaufant unes esbergínies amb carn que havien sobrat del dia anterior. D'esquena al microones, l'home n'obre la porta. Sent un esglai molt agut, i es gira espantat. Dins el microones, una esbergínia estirada es mira a si mateixa l'esvoranc farcit de carn que du al mig del cos i, poc després d'intentar-se arrossegar fora, mor. L'home, incrèdul al que acaba de veure, no s'adona que l'enciam ha donat la volta i va cap a ell. La dona crida de nou, i l'home es gira just a temps per esquivar una fulla d'enciam que passa xiulant a just dos centímetres del seu coll. Reacciona aixecant el porró i colpejant a sang freda l'enciam, que cau a terra davant el cop desprevingut. Un cop terra, l'home s'hi llença a sobre i l'escomet una vegada i altra, fins que l'occeix entre un mar de fulles Iceberg. La dona, horroritzada, s'afanya a córrer fins l'home, l'ajuda a aixecar i l'hi dóna les gràcies per la recargolada estratègia que l'home ha ideat per salvar-la. Abans que l'home pugui respondre, però, una carbassa enorme i furibunda comença a rebentar la porta. Aprofitant que no ha aconseguit entrar encara, l'home i la dona pugen corrent les escales just a temps perquè la carbassa no els atropelli. Després de proferir un crit infernal, la carbassa comença a córrer darrere seu escales amunt. L'home i la dona entren ràpidament a una habitació i es tanquen dins, empotrant una taula contra la porta mentre la carbassa comença a donar-hi cops. Espantats i nerviosos, l'home i la dona no saben què fer. Els cops són cada vegada més forts. La porta comença a cruixir. L'home està espantat, té por. La dona comença a tremolar. Els dos protagonistes s'acosten l'un a l'altre, mirant la porta, enretirant-se contra la paret, completament atemorits.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 8.
- Si no, fi del capítol 1.
5 - I amb què collons vols que s'ennuegui, si no ha begut res? Doncs au, per mongol, a l'home l'hi ve un brot pervers de pesta negra que li clou la pell sobre si mateix i l'hi fa venir rampa al peu, a les ungles dels dits i als pulmons, matant-lo vilment i amb vilesa. Fi de la història.
6 - L'home i la dona, amb un culet així de petit ambdós, s'acosten lentament a la nevera, amb passes curtes, allargant el morter i amb els nervis d'acer, preparats per reaccionar davant el que calgui. Cada cop els tremolors són més i més forts. Ningú sap dir d'on surten, però comencen a sentir-se uns violins molt aguts que pugen de to lentament, creant una atmòsfera de tensió més que adient per la situació. Ja davant la nevera, l'home allarga lentament la mà fins a agafar el pom de la porta. Pren aire. Els tremolors segueixen. La dona, espantada, s'agafa més i més fort a les espatlles de l'home, fins a clavar-li les ungles. L'home pren aire. Els violins segueixen sonant. L'home torna a prendre aire. Els violins sonen. La dona tensa les espatlles. Els violins es cansen i deixen de tocar. L'home pren aire, s'adona que no ha tret encara la primera glopada que ha fet i, per por a rebentar com un globus, treu tot l'aire dels pulmons. L'home, amb un gest veloç, obre de cop la porta de la nevera i s'esgarrifa amb el que veu dins. Encara dins la capseta de plàstic, una dotzena de tomaquets cherry han pres vida, es remouen dins la capsa i mostren unes enormes boques amb terrorífiques fileres de dents. Més enrere, un enorme cogombre arrenca a córrer en direcció la porta de la nevera i salta a la cara de l'home, que cau a terra. La dona crida, i l'home està indefens. El rudillu (rudillu...) ha caigut a terra i ha rodolat fins a sota la nevera. El cogombre infernal comença a estomacar l'home, que és incapaç de defensar-se. La dona, completament aterrada, segueix cridant completament paralitzada...
- Fi del capítol 1.
7 - Si ets una de les persones que directament ha triat passar al punt 7 sense ni pensar-s'ho, avergonyeix-te de la teva libido i fingeix que no has llegit això, que sembli que realment t'interessa la profunditat de l'història (o sigui, ja pots tornar al final del punt 3 i escollir una altra opció)...
8 - Els dos protagonistes segueixen agafats, contra la paret, sense apartar la vista de la porta. La dona panteixa de terror, l'home conté la respiració, allargant el rudillu (...) per defensar-se contra el que calgui. De cop, l'home s'ennuega amb res, i la dona l'hi retreu. L'home, ferit de cor davant el retret, comença a plorar llàgrimes que, en tocar a terra, es converteixen en precioses roses blanques i roges. La dona, encisada, s'ajup per olorar les roses i s'adona, horriritzada, que a més de roses, també hi ha mongetes. Abans que pugui ni tan sols cridar, les terribles mongetes assassines llencen uns malèfics raigs laser pels ulls (sí, aquestes mongetes tenen ulls i fins i tot un carnet de biblioteca) que, en tocar els protagonistes, els desintegren completament. Les seves cendres cauen com una fina pluja sobre un coixí de roses i mongetes assassines. Fi de la història.
dilluns, 8 de novembre del 2010
dijous, 4 de novembre del 2010
La increïble i breu història de l'home heterogeni
L'home heterogeni es vesteix sense cap pressa. Primer una cama, després l'altra. Ara un braç, ara l'altra. Pèl a pèl, l'home heterogeni s'encaixa a si mateix. Dit a dit, dent a dent, ull a ull, l'home heterogeni es completa a si mateix. Un cop construït, l'home heterogeni surt al carrer i saluda a la portera, que no és heterogènia, però sí molt amable. Els llavis somriuen. Posa un peu a la vorera, després l'altra. Mira el semàfor amb un ull, després amb l'altra. Incaut com és, i seguint l'instint de les seves cames (que mai consulten el seu cap), l'home heterogeni retalla per un carreró fosc per tal d'arribar abans a cap lloc concret. Allà veu una colla d'adefesis que rosteixen un mitjó en una foguera feta amb papers. Malvats per naturalesa, els adefesis grunyen en veure'l i mostren ofendoses cares per sota les caputxes. Tenen la pell verda, les ungles llargues, els ulls rogencs i les dents afilades. L'home heterogeni, que no ha deixat de somriure, els mira encuriosit. El nas, que tot ho ensuma, diu: "Ull, que aquests fan cara de ser uns boques". Les celles de l'home heterogeni es busquen l'una a l'altra per sobre el pont del nas. Les seves cames, però, segueixen caminant a pas decidit, mentre l'home heterogeni avança com un tot cap als adefesis. Ignorant les amenaces, les orelles fingeixen venir de Suècia. Un ull veu, i l'altra mira, com els adefesis arrenquen a córrer cap a l'home heterogeni que, encara amb un somriure als llavis, sent com amb la seva mà dreta els saluda. Aprofitant l'espai que queda al costellam, un dels adefesis (el més malvat de tots, el que té els cabells més negres i l'alè més infecte) l'hi clava ganivetada entre costella i costella. Com una pluja de perfídia, l'home heterogeni sent un nombre n de punxades. Segons després, l'home heterogeni resta a terra amb un somriure encara als llavis i els ulls oberts, mirant i veient una petita escletxa de cel que s'obre entre els edificis alts i grisos del carreró. Després de robar-li tot el que duia a sobre de valor, els adefesis marxen amb el mitjó rostit a la boca, i l'home heterogeni resta a terra. Mica en mica, nota com es comença a desfer. Primer, l'hi cau una orella. Després, l'hi cau el nas. Mica en mica nota com, pèl a pèl, l'home heterogeni es desencaixa. Ull a ull, dent a dent, dit a dit, l'home heterogeni es desfà en si mateix. De les parts que cauen poca cosa en queda, doncs es converteixen en pols just tocar al terra. Mica en mica, l'home heterogeni desapareix, fins que només en queden els llavis, que encara somriuen. Aquests, en tocar a terra, no es desfan. De l'home heterogeni, són l'únic que en queda.
dimecres, 3 de novembre del 2010
La porta que no porta enlloc
El senyor Estanislau, que sempre s'ha considerat un home coherent, va tenir un dia, just posar els peus a terra, la certesa que a casa seva faltava una porta. Ni tan sols es va preguntar per què volia una porta nova, ni on havia de donar aquesta porta, però va entendre que aquell buit que el menjava per dins només s'ompliria amb una porta més a casa seva. Així doncs, el senyor Estanislau va posar-se la seva millor americana, de tons marronosos i feta de seda, els seus millors pantalons a joc amb l'americana, unes sabates negres, lluents i pulcres, es va enfaixar la camisa blanca dins la cintura dels pantalons i, després de pentinar-se els quatre cabells que nevaven la seva calba, va sortir decidit de casa seva.
-Bon dia, voldria una porta.
El fuster, que reposava assegut en una butaca amb els peus sobre la taula, llegint un diari i acompanyat pel so d'una vella gramola, va alçar lleugerament la vista per damunt les ulleres fins arribar a veure al senyor Estanislau. Després d'uns segons de silenci dubitatiu, l'home va deixar el diari de forma maldestre sobre la taula, va baixar els peus i es va aixecar, fingint interès. Després de parlar uns minuts per concretar quin tipus de porta volia, el senyor Estanislau es va decidir per una porta de fusta d'alzina, sense vidres, senzilla però robusta, i amb un pany daurat. El fuster va aproximar que necessitaria dos dies per fer-li, i el senyor Estanislau va assentir sense problemes. Es va despedir amablement del fuster eixut, i aquest es va asseure de nou a la seva butaca, va prendre el diari i va encendre una pipa mentre la gramola cantava amb veu de cotó una cançó vinguda de l'altra banda de l'oceà.
Aquella nit, el senyor Estanislau no podia dormir. Després d'arrebossar-se durant hores pels seus llençols, es va aixecar i va encendre la petita làmpada que tenia sobre la tauleta. Amb els ulls encara clucs pel canvi de llum va buscar amb els dits fins ensopegar amb les ulleres, que es va dur a la cara i es va recolzar sobre el nas. Es va ajudar amb els braços per aixecar-se del llit, es va posar el barnús i va sortir de l'habitació. Durant vàries hores, el senyor Estanislau es va dedicar a voltar per casa seva, mirant totes i cadascuna de les parets, i preguntant-se on podria posar la porta que havia encarregat. No hi havia cap paret que no l'hi fes el pes, però tampoc n'hi havia cap que l'emocionés especialment. Entre paret i paret, el senyor Estanislau va veure sortir el sol.
El so mecànic del pèndol es compensava amb el grinyol del balancí del senyor Estanislau. Fullejava sense interès el diari mentre una tassa de cafè es refredava sobre la taula. Així mateix, amb el diari a les mans, la mirada mirant enlloc i el balancí gronxant-lo al compàs del pèndol va passar un dia sencer, fins que el sol l'hi va tornar a banyar les galtes. Llavors, el senyor Estanislau es va aixecar, es va vestir amb tota l'elegància que va saber i, després de sotmetre els quatre cabells rebels que l'hi voleiaven per sobre el cap, va sortir de casa seva.
El fuster l'esperava, tal i com havien acordat, a punt per marxar cap a casa seva. Un cop allà, el senyor Estanislau l'hi va indicar on volia posar la porta: La paret del menjador era un lloc perfecte. El fuster, sense immutar-se, va estar treballant durant hores per falcar la porta a la paret del senyor Estanislau. Un cop va haver acabat, els dos es van donar la mà, i el fuster va marxar de casa seva. Com un nen a qui acaben de regalar aquella joguina tan bonica dels aparadors, el senyor Estanislau va córrer tant com va poder fins a la porta, es va plantar davant i la va mirar, mentre un somriure se l'hi dibuixava als llavis. No sabria dir si van passar uns minuts o unes hores, però el senyor Estanislau no es va moure d'allà i no va apartar la mirada de la seva porta. Llavors, mogut per una certesa que durant aquella estona incomptable havia madurat, va allargar la mà. La seva pell es va aferrar al pom i el va fer girar. Lentament la porta es va obrir i el senyor Estanislau, meravellat, va contemplar el que hi havia a l'altra banda. Segons després, amb passos petits, però ferms, va entrar-hi i, un cop dins, va tancar la porta.
Des d'aquell dia, ningú va saber res més del senyor Estanislau, ni del pressumpte fuster que tenia el taller en un lloc on, des de sempre, no hi ha hagut res més que un solar ple de males herbes.
-Bon dia, voldria una porta.
El fuster, que reposava assegut en una butaca amb els peus sobre la taula, llegint un diari i acompanyat pel so d'una vella gramola, va alçar lleugerament la vista per damunt les ulleres fins arribar a veure al senyor Estanislau. Després d'uns segons de silenci dubitatiu, l'home va deixar el diari de forma maldestre sobre la taula, va baixar els peus i es va aixecar, fingint interès. Després de parlar uns minuts per concretar quin tipus de porta volia, el senyor Estanislau es va decidir per una porta de fusta d'alzina, sense vidres, senzilla però robusta, i amb un pany daurat. El fuster va aproximar que necessitaria dos dies per fer-li, i el senyor Estanislau va assentir sense problemes. Es va despedir amablement del fuster eixut, i aquest es va asseure de nou a la seva butaca, va prendre el diari i va encendre una pipa mentre la gramola cantava amb veu de cotó una cançó vinguda de l'altra banda de l'oceà.
Aquella nit, el senyor Estanislau no podia dormir. Després d'arrebossar-se durant hores pels seus llençols, es va aixecar i va encendre la petita làmpada que tenia sobre la tauleta. Amb els ulls encara clucs pel canvi de llum va buscar amb els dits fins ensopegar amb les ulleres, que es va dur a la cara i es va recolzar sobre el nas. Es va ajudar amb els braços per aixecar-se del llit, es va posar el barnús i va sortir de l'habitació. Durant vàries hores, el senyor Estanislau es va dedicar a voltar per casa seva, mirant totes i cadascuna de les parets, i preguntant-se on podria posar la porta que havia encarregat. No hi havia cap paret que no l'hi fes el pes, però tampoc n'hi havia cap que l'emocionés especialment. Entre paret i paret, el senyor Estanislau va veure sortir el sol.
El so mecànic del pèndol es compensava amb el grinyol del balancí del senyor Estanislau. Fullejava sense interès el diari mentre una tassa de cafè es refredava sobre la taula. Així mateix, amb el diari a les mans, la mirada mirant enlloc i el balancí gronxant-lo al compàs del pèndol va passar un dia sencer, fins que el sol l'hi va tornar a banyar les galtes. Llavors, el senyor Estanislau es va aixecar, es va vestir amb tota l'elegància que va saber i, després de sotmetre els quatre cabells rebels que l'hi voleiaven per sobre el cap, va sortir de casa seva.
El fuster l'esperava, tal i com havien acordat, a punt per marxar cap a casa seva. Un cop allà, el senyor Estanislau l'hi va indicar on volia posar la porta: La paret del menjador era un lloc perfecte. El fuster, sense immutar-se, va estar treballant durant hores per falcar la porta a la paret del senyor Estanislau. Un cop va haver acabat, els dos es van donar la mà, i el fuster va marxar de casa seva. Com un nen a qui acaben de regalar aquella joguina tan bonica dels aparadors, el senyor Estanislau va córrer tant com va poder fins a la porta, es va plantar davant i la va mirar, mentre un somriure se l'hi dibuixava als llavis. No sabria dir si van passar uns minuts o unes hores, però el senyor Estanislau no es va moure d'allà i no va apartar la mirada de la seva porta. Llavors, mogut per una certesa que durant aquella estona incomptable havia madurat, va allargar la mà. La seva pell es va aferrar al pom i el va fer girar. Lentament la porta es va obrir i el senyor Estanislau, meravellat, va contemplar el que hi havia a l'altra banda. Segons després, amb passos petits, però ferms, va entrar-hi i, un cop dins, va tancar la porta.
Des d'aquell dia, ningú va saber res més del senyor Estanislau, ni del pressumpte fuster que tenia el taller en un lloc on, des de sempre, no hi ha hagut res més que un solar ple de males herbes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)