Estimadíssims lectors, estimadíssimes lectores: estic avergonyit.
No sé com ha pogut passar, però ha passat. He intentat amagar el secret durant quasi dues llarguíssimes hores, però la pressió és inaguantable. Sento xiuxiueigs a cada cantonada, tinc la sensació que la gent em mira i llavors dissimulen, que a les perruqueries es parla de mi i que, malgrat la gent faci com si res, tothom m'assenyala quan no els veig. Aterrat per tot plegat, he optat per tancar-me a casa: dos volts de clau i persianes avall faran el fet. Ara, tot és silenci. Respiro profundament, i la meva pròpia inspiració tremolosa em relaxa. Mica en mica, em calmo. M'adono de cop que el rellotge que tinc a l'estudi fa soroll. No l'havia sentit mai, però ara, en la immensa solitud de la meva llar buida, el sento més clar que mai. Cantant un tènue "tic-tac" mecànic, sembla que el propi rellotge conegui el meu terrible secret i que, amb la constància del segon rere segon, em recordi que, tard o d'hora, n'hauré de donar comptes al món. Assegut al racó més fosc de la meva habitació, amb la cara enterrada entre els genolls i les mans tapant-me les orelles, prenc una decisió. No sé si és la correcte, no sé si és el moment, però és l'única decisió que ara mateix puc prendre, abans que la bogeria del secret que amago al racó més fosc del meu cor em consumeixi l'ànima sencera.
M'aixeco tentinejant. Sento que les cames em flaquegen, com si elles mateixes, ofeses pel meu acte atroç, no volguessin sentir-se part de mi. Amb la decisió de l'home que es vol alliberar de les cadenes d'un terrible secret, avanço fins a la persiana i l'aixeco amb gran esforç. La llum que entra per la finestra em crema les retines i fa que m'hagi de tapar la cara amb les mans. Quan mica en mica m'acostumo a la llum del sol i baixo les mans, em sorprèn el reflex que veig al vidre de la finestra. Un jo caducat, un rostre envellit, un ulls profunds i trists que floten sobre unes bosses inflades, uns llavis caiguts, i l'estigma de la tortura de dues llargues hores que deixen marca a cada solc de la meva pell. Atemorit per la imatge de mi mateix que em mira fixament, la meva determinació creix. Esbufegant i contenint les llàgrimes, obro ràpidament la finestra i surto amb dues gambades al terrat. A baix, al carrer, hi ha tot el poble. Centenars de persones s'arremolinen davant de casa, com si sabessin que, d'un moment a l'altre, sortiria. En veure'm, callen de cop. Centenars de rostres desconeguts em miren, escrutant cada racó de la meva ànima, en silenci. Tothom conté la respiració. Jo, avanço fins a primera línia del terrat, procurant que tothom em pugui veure. Faig cinc respiracions profundes que duren cadascuna d'elles tota una vida. M'empasso el nus que tinc a la gola i imagino el sabor del primer glop de saliva que empassarà qui, ben aviat, serà un home lliure. Aclareixo la veu i, tal i com els dic a la multitud de gent que espera impacient davant de casa, us ho dic a vosaltres, estimats seguidors i seguidores del meu blog: "Avui, a l'hora de dinar, ha passat. A la plata del forn, a més de llobarro i patates, també hi havia ceba i jo, plenament conscient del que feia, me l'he menjat... i m'ha agradat". El silenci es manté. La gent no diu res. Els seus ulls, oberts ara com taronges, respiren en silenci. Jo, que sento a poc a poc com cada glopada d'aire m'oxigena com un home nou, camino enrere lentament i entro a casa, convertit en aquell que, malgrat tot, avui ha menjat ceba tot cofoi. Espero que el meu acte pervers no hagi ferit la sensibilitat de ningú, i aprofito per afegir un últim apunt al fet: sense ceba, siusplau... a no ser que sigui al forn. Bon Nadal a tothom.
diumenge, 31 de juliol del 2011
dilluns, 25 de juliol del 2011
L'elecció
Hora: dos quarts d'una.
Lloc: el despatx.
Situació: Símptomes brutals de desnutrició en forma de roncs estomacals.
El rebombori d'una súplica del meu estómac em commou l'ànima i la gana. Estoicament, impassible a l'implacable pas del temps, resisteixo la gana ferotge que, des de ben d'hora al matí, m'assalta. Les formes són cada cop més confuses i poc definides. Els colors, si bé ja relatius per a algú amb discromatòpsies com jo, perden intensitat per moments. Les busques del rellotge són cada cop més i més lentes, perdent l'hora de dinar en algun punt indivisible a l'horitzó. Aferrant-me a les ganes de viure, decideixo emprendre una heroica acció i, absorbint els últims nutrients que em queden al cos, m'aixeco de la cadira. L'esforç ha set titànic, però ha valgut la pena. Allargo la mà cap a una bossa que sembla cada cop més llunyana i n'extrec la cartera. El seu pes brutal quasi em desestabilitza, però decideixo sacrificar part del meu cervell per extreure'n l'energia suficient per aguantar-me dret, oblidant-me així de qualsevol cosa sabuda sobre història i geografia d'Espanya (Roger de Flor és un cantant del nou pop? Primo de Ribeiro és un vi de taula? Alacant és a Andalusia? Perejil és la regió més rica de la península?).
Tentinejo d'un cantó a l'altre del passadís, com en una pel·lícula barata de zombis. L'efecte vacances fa que la planta estigui quasi buida, fent-me témer que, si caic a terra, ningú em trobarà fins a finals d'agost, quan segurament serà massa tard. Això em dóna forces per seguir endavant en la meva odissea per la supervivència. Baixo a la sisena planta agafant-me a la barana de les escales, desnodrit, quasi mort d'acandiment, i aconsegueixo arribar fins al menjador. Al fons de la sala, entre el brunzit suau de les neveres i la llum tènue dels fluorescents, tres ostentoses màquines: la del cafè, a la dreta de tot, la de les llaunes, entremig, i la dels snacks, a l'esquerra. Involuntàriament i sense poder-ho evitar (i tot i malgastar valuosos nutrients fent l'esforç), se'm dibuixa un somriure als llavis mentre els meus dits obren impacients la butxaqueta de les monedes. L'horror terrible, però, ve quan baixo la mirada. Només porto una moneda d'un euro i, pel que recordo en incursions anteriors a la fortalesa dels aliments, una llauna costa mig euro, i un Kinder Bueno (White Edition, què us penseu!) costa vuitanta cèntims. Si no vaig errat, i tenint en compte la desviació mitjana i el cicle de la lluna, mig euro i vuitanta cèntims són un euro amb trenta. Pitjor que res, penso, el dilema de l'elecció: una fresquíssima, gasosa, cafeïnada i revitalitzant llauna de deliciosa Coca-Cola, o un cruixent per fora, tendre per dins, saborós i calòric Kinder Bueno? Maleït siguin el fat, els déus de l'Olimp i els seus tripijocs malvats, que em torturen la ment i el cos mentre ells riuen des de dalt dels núvols!
L'important en aquestes situacions és, segons recordo haver llegit en algun lloc, no perdre la calma. Podria comprar-me el Kinder Bueno i beure aigua, però l'aigua és un bé escàs, i tampoc cal abusar-ne... A més, la cafeïna i el sucre de la Coca-Cola em donarien energies suficients com per arrencar de soca-arrel la màquina de snacks i endur-me-la al despatx per, després de rebentar el vidre d'un cop de puny, engolir tot el que trobés sense ni treure-ho de l'embolcall... Malauradament, em sembla que està prohibit destruir la màquina de snacks, i potser algú seguiria el rastre fins al meu despatx i després n'hauria de donar comptes... Una altra possibilitat seria comprar-me la Coca-Cola i passar per davant la màquina de snacks sense fer-ne més ni més, mirant cap a Cancun, com si no existís, i no escoltar les súpliques de l'estómac que tot ho engoliria, ni les del Kinder Bueno que desitjaria ser engolit... La sort, però, es posa en certa manera de la meva part, i és llavors quan veig un buit profund i negre al bell mig de la màquina de snacks. Amb els ulls esbatanats, m'acosto a la màquina i veig que, entre pipes, cacauets salats i galetes de fibra, allà on abans hi havia els Kinder Bueno ara només hi ha el buit, el no-res, o potser aire. Aclarint que no és bona notícia saber que no hi ha Kinder Buenos, sí que ho és el desprendre's d'aquesta cruel elecció que era triar entre l'aliment o el beure. Cofoi com un pèsol, doncs, llanço amb follia la moneda dins la màquina de llaunes i amb una patada giratòria fulmino el botó de la Coca-Cola (ni Light, ni Zero, ni polles amb vinagre: sucre pur i dur!). Tu-tum... Clank! La veig... Tan sola, tan desprotegida, tan fresca... Amb tot l'amor de la mare que mai seré l'agafo suaument amb les mans, l'acaricio i la premo contra el meu pit. En un últim rampell d'avarícia em dedico a prémer tots els botons de la màquina de snacks, esperant trobar alguna cosa no integral ni dietètica que valgui cinquanta cèntims o menys. Malauradament, la màquina es riu de mi amb productes enxocolatats a seixanta cèntims... neci. No seré pobre eternament, i quan tingui monedes per donar i per vendre, tornaré... Llavors, veurem que qui riu últim, riu millor. Sense apartar una furibunda mirada penetrant de la traïdora màquina de snacks, abandono lentament la sala amb la llauna a les mans, i ressegueixo els meus passos cap al pis superior.
Ja al passadís de davant el despatx, la llauna i jo. Cap dels dos té por de res i, ara que el destí s'escriu i es pinta una passa per davant nostre, és quasi com si ja pogués sentir la carícia de les bombolletes de gas fent-me pessigolles a la gola mentre el seu sabor m'envaeix el paladar i el seu sucre em repara els músculs atrofiats pel sobresforç titànic que he hagut de fer en aquesta trepidant aventura de supervivència i situacions límit que, de ben segur, em marcarà per sempre més.
Lloc: el despatx.
Situació: Símptomes brutals de desnutrició en forma de roncs estomacals.
El rebombori d'una súplica del meu estómac em commou l'ànima i la gana. Estoicament, impassible a l'implacable pas del temps, resisteixo la gana ferotge que, des de ben d'hora al matí, m'assalta. Les formes són cada cop més confuses i poc definides. Els colors, si bé ja relatius per a algú amb discromatòpsies com jo, perden intensitat per moments. Les busques del rellotge són cada cop més i més lentes, perdent l'hora de dinar en algun punt indivisible a l'horitzó. Aferrant-me a les ganes de viure, decideixo emprendre una heroica acció i, absorbint els últims nutrients que em queden al cos, m'aixeco de la cadira. L'esforç ha set titànic, però ha valgut la pena. Allargo la mà cap a una bossa que sembla cada cop més llunyana i n'extrec la cartera. El seu pes brutal quasi em desestabilitza, però decideixo sacrificar part del meu cervell per extreure'n l'energia suficient per aguantar-me dret, oblidant-me així de qualsevol cosa sabuda sobre història i geografia d'Espanya (Roger de Flor és un cantant del nou pop? Primo de Ribeiro és un vi de taula? Alacant és a Andalusia? Perejil és la regió més rica de la península?).
Tentinejo d'un cantó a l'altre del passadís, com en una pel·lícula barata de zombis. L'efecte vacances fa que la planta estigui quasi buida, fent-me témer que, si caic a terra, ningú em trobarà fins a finals d'agost, quan segurament serà massa tard. Això em dóna forces per seguir endavant en la meva odissea per la supervivència. Baixo a la sisena planta agafant-me a la barana de les escales, desnodrit, quasi mort d'acandiment, i aconsegueixo arribar fins al menjador. Al fons de la sala, entre el brunzit suau de les neveres i la llum tènue dels fluorescents, tres ostentoses màquines: la del cafè, a la dreta de tot, la de les llaunes, entremig, i la dels snacks, a l'esquerra. Involuntàriament i sense poder-ho evitar (i tot i malgastar valuosos nutrients fent l'esforç), se'm dibuixa un somriure als llavis mentre els meus dits obren impacients la butxaqueta de les monedes. L'horror terrible, però, ve quan baixo la mirada. Només porto una moneda d'un euro i, pel que recordo en incursions anteriors a la fortalesa dels aliments, una llauna costa mig euro, i un Kinder Bueno (White Edition, què us penseu!) costa vuitanta cèntims. Si no vaig errat, i tenint en compte la desviació mitjana i el cicle de la lluna, mig euro i vuitanta cèntims són un euro amb trenta. Pitjor que res, penso, el dilema de l'elecció: una fresquíssima, gasosa, cafeïnada i revitalitzant llauna de deliciosa Coca-Cola, o un cruixent per fora, tendre per dins, saborós i calòric Kinder Bueno? Maleït siguin el fat, els déus de l'Olimp i els seus tripijocs malvats, que em torturen la ment i el cos mentre ells riuen des de dalt dels núvols!
L'important en aquestes situacions és, segons recordo haver llegit en algun lloc, no perdre la calma. Podria comprar-me el Kinder Bueno i beure aigua, però l'aigua és un bé escàs, i tampoc cal abusar-ne... A més, la cafeïna i el sucre de la Coca-Cola em donarien energies suficients com per arrencar de soca-arrel la màquina de snacks i endur-me-la al despatx per, després de rebentar el vidre d'un cop de puny, engolir tot el que trobés sense ni treure-ho de l'embolcall... Malauradament, em sembla que està prohibit destruir la màquina de snacks, i potser algú seguiria el rastre fins al meu despatx i després n'hauria de donar comptes... Una altra possibilitat seria comprar-me la Coca-Cola i passar per davant la màquina de snacks sense fer-ne més ni més, mirant cap a Cancun, com si no existís, i no escoltar les súpliques de l'estómac que tot ho engoliria, ni les del Kinder Bueno que desitjaria ser engolit... La sort, però, es posa en certa manera de la meva part, i és llavors quan veig un buit profund i negre al bell mig de la màquina de snacks. Amb els ulls esbatanats, m'acosto a la màquina i veig que, entre pipes, cacauets salats i galetes de fibra, allà on abans hi havia els Kinder Bueno ara només hi ha el buit, el no-res, o potser aire. Aclarint que no és bona notícia saber que no hi ha Kinder Buenos, sí que ho és el desprendre's d'aquesta cruel elecció que era triar entre l'aliment o el beure. Cofoi com un pèsol, doncs, llanço amb follia la moneda dins la màquina de llaunes i amb una patada giratòria fulmino el botó de la Coca-Cola (ni Light, ni Zero, ni polles amb vinagre: sucre pur i dur!). Tu-tum... Clank! La veig... Tan sola, tan desprotegida, tan fresca... Amb tot l'amor de la mare que mai seré l'agafo suaument amb les mans, l'acaricio i la premo contra el meu pit. En un últim rampell d'avarícia em dedico a prémer tots els botons de la màquina de snacks, esperant trobar alguna cosa no integral ni dietètica que valgui cinquanta cèntims o menys. Malauradament, la màquina es riu de mi amb productes enxocolatats a seixanta cèntims... neci. No seré pobre eternament, i quan tingui monedes per donar i per vendre, tornaré... Llavors, veurem que qui riu últim, riu millor. Sense apartar una furibunda mirada penetrant de la traïdora màquina de snacks, abandono lentament la sala amb la llauna a les mans, i ressegueixo els meus passos cap al pis superior.
Ja al passadís de davant el despatx, la llauna i jo. Cap dels dos té por de res i, ara que el destí s'escriu i es pinta una passa per davant nostre, és quasi com si ja pogués sentir la carícia de les bombolletes de gas fent-me pessigolles a la gola mentre el seu sabor m'envaeix el paladar i el seu sucre em repara els músculs atrofiats pel sobresforç titànic que he hagut de fer en aquesta trepidant aventura de supervivència i situacions límit que, de ben segur, em marcarà per sempre més.
dilluns, 4 de juliol del 2011
La sonata del gos d'atura
La sonata del gos d'atura no és, en el sentit estricte de la paraula, una sonata tal i com la coneixem. No pas perquè no tingui música, ni perquè no soni bé: és simplement que algú va decidir que, tot i tenir-ne el nom, no la representava. El gos d'atura sap, doncs, que quan sent la seva sonata no pot ballar ni xiular, malgrat alguna cosa l'empenyi a fer-ho. Per reprimir aquestes ganes boges, el gos es rasca on l'hi pica, es llepa on es rasca i es pica perquè ningú el llepa. Amb això, el gos deixa clar que, rere el seu propi matoll de pèl, una ànima sensible escolta aquella música mentre s'enfila per les escales, ressola pels cromatismes i s'embolcalla entre els acords, tot esperant aquell moment en que ningú el mira i pot tancar els ulls i somniar que és ell qui dirigeix la orquestra tot vestint un elegant esmòquing amb un forat per la cua. Després d'aquell moment fugaç, el gos fingeix que no ha passat res. Els seus ulls, que semblen trists penjats sota unes celles espesses, camuflen la joia que empeny el palpitar del seu cor amb unes sístole i diàstole al compàs d'un futbolista que xuta contra la paret del seu costellam. Quan ningú el veu, el gos somriu i, de vegades, fins i tot riu. Recorda la melodia de la seva sonata i la tarareja amb un insòlit encant caní que mai cap humà ha sentit. Murri com ell sol, el gos se'n cuida de tenir-ho ben en secret, perquè si algú sabés que el gos canta la seva sonata, l'estovaria de valent. Per alguna cosa algú va deixar ben clar que aquella sonata no era tal, sinó una altra cosa homònima, però diferent. Al gos, però, sempre li han importat poc aquests formalismes minuciosos i, cofoi, entona la seva sonata en secret cada vespre quan es queda sol. Així, pensa ell, realment es fa la sonata seva, i només seva.
dijous, 16 de juny del 2011
Sempre hi haurà algú que estarà pitjor...
... O això és el que li deien sempre al petit Tom.
Tot va començar quan, fa molts anys, el petit Tom jugava a orinar-se en caus d'escurçons per fer-los sortir i llavors marxar corrent entre rialles estridents de nen trapella. Va arribar un dia cruel, però, que va semblar capgirar completament la sort del petit Tom quan, mentre orinava feliç en un cau, un escurçó va sortir de darrere unes mates i, sense donar-li temps per reaccionar, va mossegar-li una cama. Malgrat es va afanyar tant com va poder, quan va arribar a cal metge ja era massa tard i, per prevenir una infecció pitjor, el metge va haver de serrar-li una cama. Llavors va ser quan, entre llàgrimes de tristesa i queixes sobre la mala sort i la injustícia del món, algú va dir-li per primera vegada que podia considerar-se afortuntat, que hi havia molta gent al món que estava molt pitjor que ell i que, per tant, no tenia dret a queixar-se. Ell, cap cot, va clavar la mirada a terra i va assentir trist i fins i tot avergonyit en comprendre que, potser, es queixava sense motiu.
Un temps després d'aquella desagradable experiència, el petit Tom somreia a la vida i es mirava el dia a dia amb optimisme. Potser era per la falta d'un hobby com el footing o el ballet, o perquè tots els seus amics jugaven a futbol, però el petit Tom havia desenvolupat una actitiud de vida altruista, generosa i entregada als pobres animalets abandonats, que, de fet, eren els seus únics amics. Un dia, el petit Tom tornava de donar llet a una família de gatets de carrer que vivien en una fàbrica abandonada a l'altra banda de la carretera amb tanta mala sort que, quan va intentar travessar, li va relliscar el bastó que li servia a mode de cama i va caure al mig de la carretera. Malgrat que el cop va ser dur, el petit Tom va saber-se arrencar un somriure dels llavis, fruit de la seva actitud positiva. Segons després, però, l'infortuni de la vida perversa va voler que un camió brut que transportava pèrfides begudes alcohòliques l'atropellés, segant-li la cama que li quedava.
Ja a l'hospital, i recuperant-se, el petit Tom plorava i es queixava de la seva desgràcia, quan algú li va recordar que sempre hi hauria algú que estaria pitjor que ell. Llavors el petit Tom contenia les llàgrimes, s'empassava el nus de la gola i es tranquil·litzava alhora que s'avergonyia de si mateix. Ja sense cames, el petit Tom corria (o millor dit es desplaçava) amb un carretó moníssim pels carrers del poble, saludant amablement el carter, la pastissera, el llauner i tots els veïns que trobava. Un dia de sol esplèndid i núvols prims, però, la vida va tornar a fer un tomb pel petit Tom, i és que mentre baixava rabent per un carrer massa vertical es va trencar una de les quatre rodes del seu moníssim carretó. El desastre va ser tal que el petit Tom va sortir disparat a gran velocitat i es va estrellar contra la paret d'una casa, amb tanta mala sort que el braç esquerre li va quedar girat al revés.
Segons els metges, el millor que podien fer per evitar la gangrena era tallar-li el braç i, com a molt, substituir-l'hi per una escombra. Contenint el nus a la gola, el petit Tom es va atrevir a insinuar que era un desgraciat i que la vida no el somreia. Com una ofensa personal, la resta d'assistents de la sala van callar, contenint la respiració indignats, fins que un d'ells va recordar-li al petit Tom la gran veritat. Aquest, resistint estoicament les temptacions d'engegar el seu interlocutor a prendre pel cul, va baixar la vista a terra resignat. Ja sense cames i amb un braç de menys, el petit Tom va tunejar-se el seu excepcional carretó, reforçant les rodes primer de tot i fent-lo còmodament manejable amb un sol braç: el dret. Amb un somriure als llavis (que, per sort, encara tenia), el petit Tom va sortir de casa seva saludant el veïnat, la masovera, la dona que renta, la vella que fila i el brau caçador, que sempre vigila. Cofoi amb el seu braç dret, que es tornava musculós per moments, va veure una encisadora companya de classe que sempre li havia agradat. Rínxols d'or sobre dues perletes negres però brillants, galtes enrojolades, nas petit i rodonet, llavis molsuts de color de rosa i aquell vestidet blau clar que tan sovint duia. El petit Tom, descendent del semental primigeni, va posar la seva millor mirada seductora i va aixecar un braç (o sigui, EL braç) saludant efusivament la nena mentre la cridava. Encara ara ningú sap d'on va sortir ni com va ocórrer, però un malvat ornitorinc volador vingut de l'espai exterior va passar volant en aquell moment, amb tanta mala sort que va clavar queixalada al braç del petit Tom, arrencant-li de soca-arrel. Confusió! La nena, en veure-ho, cridava i cridava. El petit Tom, que es mirava incrèdul el munyoc sanguinolent, es preguntava si es despertaria d'un moment a l'altre amarat de suor dins el llit o si, de nou, la fortuna li havia tornat a picar l'ullet.
Salt temporal i espacial, i quan al petit Tom encara no li havien acabat de curar la ferida, una veu s'anticipà a la seva previsible reacció, advertint-lo que podia considerar-se afortunat de conservar encara el cos i el cap, que hi havia molta gent que no tenia tanta sort i que n'havia de ser conscient, d'això. El petit Tom va sortir de l'hospital amb el seu últim model de carretó: un flamant Llengüeitor-3000, que tenia rodes tot-terreny, cinturó de seguretat, recolza-braços (ja venien inclosos, quin remei!) i un fantàstic comandament per dirigir al carretó que es podia controlar amb la llengua. El petit Tom, que ja no es gastava els diners en sabates, passejava cofoi pels carrers del poble a bord de la seva nova montura, saludant l'alcalde, el rector, la castanyera, el senyor Ramon i tot el seu exèrcit de criades, que somreien a l'uníson de la mirada del senyor Ramon. Deu ser que el petit Tom mai ha estat gaire avesat a l'observació, però mentre corria (rodava) absort en els seus pensaments li va passar completament per alt el fil d'estendre la roba que penjava irracionalment baix de cantó a cantó del carrer. El vuitè nan, que no havia anat a veure la Blancaneus perquè li havia tocat a ell estendre la maquinada, no se'n va ni adonar que el petit Tom s'acostava perillosament de pressa al seu mortífer estenedor. Inevitablement, el petit Tom va trobar-se amb l'estenedor malvat, amb tanta mala sort (i ja és tenir-ne) que l'hi va tallar el cap a l'alçada del coll.
El petit Tom, amb la mirada absorta mentre els metges li cosien la ferida del coll, va preguntar en veu alta si realment creien que encara hi havia algú que estés pitjor que ell al món. Els assistents, deixant les crispetes, van intercanviar un teixit de mirades silencioses, esperant que algú prengués la iniciativa de parlar. El pare d'el petit Tom, home de bé com cap altre, advocat reconegut i estimat arreu del poble, va ser qui va trencar el silenci, advertint al petit Tom que, malgrat pogués semblar-li injusta la seva situació, havia de pensar que sempre, arreu, i encara que a ell no l'hi semblés, hi hauria gent que estaria pitjor que ell. Sobre una meravella de la tecnologia en forma de potes d'aranya metàliques, el petit Tom va sortir de l'hospital amb el cap ben alt (figurativament, és clar, ja que l'estructura metàlica de potes no alçava més de dos pams). Dels quaranta veïns que va saludar, més de vint van marxar corrent, espantats en veure venir l'estructura esfereïdora que sostenia el petit Tom, i potser una dotzena van intentar aplastar-lo a cops de peu o de pala. La resta, però, van saludar amablement el petit Tom mentre es queixaven que les lumbars i els genolls anunciaven un canvi de temps... Pobres infeliços! Llavors, el petit Tom ho va entendre i els seus ulls es van il·luminar. Per primera vegada es va adonar que potser aquella frase que tan sovint li havien dit i que tan estúpida li semblava resultava ser més certa del que es pensava: el petit Tom no tenia dolors de cap mena, tampoc mandra d'aixecar-se al matí (li era literalment impossible fer-ho!), ni por de trepitjar alguna tifarada de gos. No s'havia de preocupar de vestir-se abans de sortir de casa ni d'abrigar-se quan feia fred. A dutxar-se, hi estava menys del que es triga a dir "dutxa", no s'havia de tallar les ungles ni posar-se crema hidratant a les mans. Llavors, i per primera vegada, el petit Tom se sentia afortunat de veritat. Ja no és que no cregués que hi havia gent més infeliç que ell, sinó que començava a comprendre que difícilment hi hauria algú més feliç, i un somriure li va néixer als llavis.
Malauradament, el petit Tom va reflexionar que, si no tenia cos, almenys el cap se l'havia de cuidar per fer un bon goig, així que va decidir que s'havia d'anar a tallar els cabells. Menys d'una setmana després d'haver-se adonat de la gran veritat, el petit Tom va escollir el barber equivocat. Mentre li rentaven el cap, el petit Tom va decidir que volia un tallat fresc, nou, transgressor, per celebrar la seva nova condició d'afortunat. El barber es va espolsar el bigoti amb un moviment horitzontal de llavis, va aixecar sinuosament una cella mentre mirava amb mirada escèptica el pentinat del petit Tom i va prendre les eines. Amb unes tisores de podar va intentar tallar-li el serrell tan acuradament que, de fet, li va escapçar el cap en dos. Així i tot, i durant els segons de vida que encara li van quedar al petit Tom abans de morir, va ser conscient de quant afortunat era, ja que mai més tornaria a tenir mal de cap.
-----------------------------
Nota: Aquest conte no té moraleta ni res que s'hi assembli, qualsevol sensació que ve a dir alguna cosa especial i metafísica és pura coincidència.
Tot va començar quan, fa molts anys, el petit Tom jugava a orinar-se en caus d'escurçons per fer-los sortir i llavors marxar corrent entre rialles estridents de nen trapella. Va arribar un dia cruel, però, que va semblar capgirar completament la sort del petit Tom quan, mentre orinava feliç en un cau, un escurçó va sortir de darrere unes mates i, sense donar-li temps per reaccionar, va mossegar-li una cama. Malgrat es va afanyar tant com va poder, quan va arribar a cal metge ja era massa tard i, per prevenir una infecció pitjor, el metge va haver de serrar-li una cama. Llavors va ser quan, entre llàgrimes de tristesa i queixes sobre la mala sort i la injustícia del món, algú va dir-li per primera vegada que podia considerar-se afortuntat, que hi havia molta gent al món que estava molt pitjor que ell i que, per tant, no tenia dret a queixar-se. Ell, cap cot, va clavar la mirada a terra i va assentir trist i fins i tot avergonyit en comprendre que, potser, es queixava sense motiu.
Un temps després d'aquella desagradable experiència, el petit Tom somreia a la vida i es mirava el dia a dia amb optimisme. Potser era per la falta d'un hobby com el footing o el ballet, o perquè tots els seus amics jugaven a futbol, però el petit Tom havia desenvolupat una actitiud de vida altruista, generosa i entregada als pobres animalets abandonats, que, de fet, eren els seus únics amics. Un dia, el petit Tom tornava de donar llet a una família de gatets de carrer que vivien en una fàbrica abandonada a l'altra banda de la carretera amb tanta mala sort que, quan va intentar travessar, li va relliscar el bastó que li servia a mode de cama i va caure al mig de la carretera. Malgrat que el cop va ser dur, el petit Tom va saber-se arrencar un somriure dels llavis, fruit de la seva actitud positiva. Segons després, però, l'infortuni de la vida perversa va voler que un camió brut que transportava pèrfides begudes alcohòliques l'atropellés, segant-li la cama que li quedava.
Ja a l'hospital, i recuperant-se, el petit Tom plorava i es queixava de la seva desgràcia, quan algú li va recordar que sempre hi hauria algú que estaria pitjor que ell. Llavors el petit Tom contenia les llàgrimes, s'empassava el nus de la gola i es tranquil·litzava alhora que s'avergonyia de si mateix. Ja sense cames, el petit Tom corria (o millor dit es desplaçava) amb un carretó moníssim pels carrers del poble, saludant amablement el carter, la pastissera, el llauner i tots els veïns que trobava. Un dia de sol esplèndid i núvols prims, però, la vida va tornar a fer un tomb pel petit Tom, i és que mentre baixava rabent per un carrer massa vertical es va trencar una de les quatre rodes del seu moníssim carretó. El desastre va ser tal que el petit Tom va sortir disparat a gran velocitat i es va estrellar contra la paret d'una casa, amb tanta mala sort que el braç esquerre li va quedar girat al revés.
Segons els metges, el millor que podien fer per evitar la gangrena era tallar-li el braç i, com a molt, substituir-l'hi per una escombra. Contenint el nus a la gola, el petit Tom es va atrevir a insinuar que era un desgraciat i que la vida no el somreia. Com una ofensa personal, la resta d'assistents de la sala van callar, contenint la respiració indignats, fins que un d'ells va recordar-li al petit Tom la gran veritat. Aquest, resistint estoicament les temptacions d'engegar el seu interlocutor a prendre pel cul, va baixar la vista a terra resignat. Ja sense cames i amb un braç de menys, el petit Tom va tunejar-se el seu excepcional carretó, reforçant les rodes primer de tot i fent-lo còmodament manejable amb un sol braç: el dret. Amb un somriure als llavis (que, per sort, encara tenia), el petit Tom va sortir de casa seva saludant el veïnat, la masovera, la dona que renta, la vella que fila i el brau caçador, que sempre vigila. Cofoi amb el seu braç dret, que es tornava musculós per moments, va veure una encisadora companya de classe que sempre li havia agradat. Rínxols d'or sobre dues perletes negres però brillants, galtes enrojolades, nas petit i rodonet, llavis molsuts de color de rosa i aquell vestidet blau clar que tan sovint duia. El petit Tom, descendent del semental primigeni, va posar la seva millor mirada seductora i va aixecar un braç (o sigui, EL braç) saludant efusivament la nena mentre la cridava. Encara ara ningú sap d'on va sortir ni com va ocórrer, però un malvat ornitorinc volador vingut de l'espai exterior va passar volant en aquell moment, amb tanta mala sort que va clavar queixalada al braç del petit Tom, arrencant-li de soca-arrel. Confusió! La nena, en veure-ho, cridava i cridava. El petit Tom, que es mirava incrèdul el munyoc sanguinolent, es preguntava si es despertaria d'un moment a l'altre amarat de suor dins el llit o si, de nou, la fortuna li havia tornat a picar l'ullet.
Salt temporal i espacial, i quan al petit Tom encara no li havien acabat de curar la ferida, una veu s'anticipà a la seva previsible reacció, advertint-lo que podia considerar-se afortunat de conservar encara el cos i el cap, que hi havia molta gent que no tenia tanta sort i que n'havia de ser conscient, d'això. El petit Tom va sortir de l'hospital amb el seu últim model de carretó: un flamant Llengüeitor-3000, que tenia rodes tot-terreny, cinturó de seguretat, recolza-braços (ja venien inclosos, quin remei!) i un fantàstic comandament per dirigir al carretó que es podia controlar amb la llengua. El petit Tom, que ja no es gastava els diners en sabates, passejava cofoi pels carrers del poble a bord de la seva nova montura, saludant l'alcalde, el rector, la castanyera, el senyor Ramon i tot el seu exèrcit de criades, que somreien a l'uníson de la mirada del senyor Ramon. Deu ser que el petit Tom mai ha estat gaire avesat a l'observació, però mentre corria (rodava) absort en els seus pensaments li va passar completament per alt el fil d'estendre la roba que penjava irracionalment baix de cantó a cantó del carrer. El vuitè nan, que no havia anat a veure la Blancaneus perquè li havia tocat a ell estendre la maquinada, no se'n va ni adonar que el petit Tom s'acostava perillosament de pressa al seu mortífer estenedor. Inevitablement, el petit Tom va trobar-se amb l'estenedor malvat, amb tanta mala sort (i ja és tenir-ne) que l'hi va tallar el cap a l'alçada del coll.
El petit Tom, amb la mirada absorta mentre els metges li cosien la ferida del coll, va preguntar en veu alta si realment creien que encara hi havia algú que estés pitjor que ell al món. Els assistents, deixant les crispetes, van intercanviar un teixit de mirades silencioses, esperant que algú prengués la iniciativa de parlar. El pare d'el petit Tom, home de bé com cap altre, advocat reconegut i estimat arreu del poble, va ser qui va trencar el silenci, advertint al petit Tom que, malgrat pogués semblar-li injusta la seva situació, havia de pensar que sempre, arreu, i encara que a ell no l'hi semblés, hi hauria gent que estaria pitjor que ell. Sobre una meravella de la tecnologia en forma de potes d'aranya metàliques, el petit Tom va sortir de l'hospital amb el cap ben alt (figurativament, és clar, ja que l'estructura metàlica de potes no alçava més de dos pams). Dels quaranta veïns que va saludar, més de vint van marxar corrent, espantats en veure venir l'estructura esfereïdora que sostenia el petit Tom, i potser una dotzena van intentar aplastar-lo a cops de peu o de pala. La resta, però, van saludar amablement el petit Tom mentre es queixaven que les lumbars i els genolls anunciaven un canvi de temps... Pobres infeliços! Llavors, el petit Tom ho va entendre i els seus ulls es van il·luminar. Per primera vegada es va adonar que potser aquella frase que tan sovint li havien dit i que tan estúpida li semblava resultava ser més certa del que es pensava: el petit Tom no tenia dolors de cap mena, tampoc mandra d'aixecar-se al matí (li era literalment impossible fer-ho!), ni por de trepitjar alguna tifarada de gos. No s'havia de preocupar de vestir-se abans de sortir de casa ni d'abrigar-se quan feia fred. A dutxar-se, hi estava menys del que es triga a dir "dutxa", no s'havia de tallar les ungles ni posar-se crema hidratant a les mans. Llavors, i per primera vegada, el petit Tom se sentia afortunat de veritat. Ja no és que no cregués que hi havia gent més infeliç que ell, sinó que començava a comprendre que difícilment hi hauria algú més feliç, i un somriure li va néixer als llavis.
Malauradament, el petit Tom va reflexionar que, si no tenia cos, almenys el cap se l'havia de cuidar per fer un bon goig, així que va decidir que s'havia d'anar a tallar els cabells. Menys d'una setmana després d'haver-se adonat de la gran veritat, el petit Tom va escollir el barber equivocat. Mentre li rentaven el cap, el petit Tom va decidir que volia un tallat fresc, nou, transgressor, per celebrar la seva nova condició d'afortunat. El barber es va espolsar el bigoti amb un moviment horitzontal de llavis, va aixecar sinuosament una cella mentre mirava amb mirada escèptica el pentinat del petit Tom i va prendre les eines. Amb unes tisores de podar va intentar tallar-li el serrell tan acuradament que, de fet, li va escapçar el cap en dos. Així i tot, i durant els segons de vida que encara li van quedar al petit Tom abans de morir, va ser conscient de quant afortunat era, ja que mai més tornaria a tenir mal de cap.
-----------------------------
Nota: Aquest conte no té moraleta ni res que s'hi assembli, qualsevol sensació que ve a dir alguna cosa especial i metafísica és pura coincidència.
dimarts, 15 de febrer del 2011
Cròniques de la gana: L'home i l'ornitorinc
Va ser un autèntic huracà d'emocions. Just creuar-se les mirades, l'ornitorinc va saber que havia de ser per ell, i així mateix ell va saber que l'ornitorinc havia de ser seu. Després de tants anys buscant-se, després de tants enganys, decepcions i falses esperances, per fi s'havien trobat. Van passar uns segons quiets, quasi contenint la respiració, amb la mirada fixa als ulls de l'altre. Ningú s'atrevia a fer res. L'ornitorinc va ser el primer de parlar, amb la veu tremolosa per l'emoció. "És a tu a qui espero?". Ell va somriure. El seus ulls es van il·luminar, i va assentir amb el cap, lentament. Llavors l'ornitorinc s'acostà, dubitatiu, però alhora molt emocionat. Quan va ser davant seu, ell va allargar els braços i va rodejar l'ornitorinc. Era flonge i tenia un pelatge suau. L'abraçà amb força durant uns instants i, després, comença a menjar-se'l lentament, degustant cada mossegada, fins que només en quedaren els ossos, que deixà junts formant una petita pila. Pocs dies després, de la punta de la pila d'ossos en va brollar una flor encisadora de pètals delicats.
<< Sobre l'home que volia tastar tots els animals del món >>
<< Sobre l'home que volia tastar tots els animals del món >>
dimarts, 18 de gener del 2011
Manual de supervivència a la dansa d'aparellament d'un informàtic
Comentari previ: Aquest text és un micro-relat que va ser escrit durant l'estiu del 2009 i que creia que havia perdut. Com veureu unes entrades més avall, va inspirar el segon capítol de "Antropologies", tot i que un cop recuperat dono preferència a aquest, per haver set el primer. Ara sí doncs, endavant amb el text:
Afortunat lector:
Si aquest text ha arribat a les seves mans és que, en un moment o altre de la seva vida, ha set objecte de la dansa d’aparellament d’un informàtic. Aquesta és una petita guia que l’orientarà sobre els principis més comuns per sobreviure en cas que hagi de tornar a passar per una experiència similar (Déu no ho vulgui):
1 - L’informàtic sempre comença la seva dansa d’aparellament establint un contacte visual amb la seva presa. Estadísticament no s’ha identificat cap perfil concret que atregui especialment l’atenció d’aquests voraços depredadors, així que es considera que qualsevol persona pot ser-ne víctima. Aquest contacte visual acostuma a durar entre 40 i 180 minuts aproximadament. Si, passat aquest temps, la presa segueix al seu abast visual o olfactiu, l’informàtic es disposarà a iniciar la següent fase.
2 – En aquesta segona fase l’informàtic es disposa a apropar-se a la seva presa. Sovint s’intentarà acostar dissimuladament entre la multitud amb un refresc a la mà (es creu que l’alcohol destrueix els teixits interns dels informàtics) i, un cop davant la presa, procurarà dibuixar una ganyota de paupèrrima seducció al seu rostre. Aquí és on les persones més sensibles poden patir diversos problemes que van des de migranyes fins a nàusees o trastorns alimentaris greus. Si l’estómac de la víctima és suficientment fort per resistir aquesta dantesca visió i, per alguna raó incomprensible, no decideix fugir entre crits de terror, l’informàtic passarà a la següent fase.
3 – Aquí és on l’informàtic haurà de valer-se del seu enginy per intentar establir un vincle verbal amb la víctima, que sovint vindrà donat per una frase directe o derivada del cine o la televisió, ja que és l’únic vincle que uneix el món dels informàtics amb el món real. Així doncs, no és estrany veure un informàtic assetjant la seva presa al so de la frase “Coge las pastillas rojas”, o “Estoy siguiendo al conejito blanco”. Si l’informàtic és capaç d’enginyar una frase que no causi lesions auditives greus a la seva incauta presa optarà a que aquesta, totalment inconscient del perill que corre, l’hi respongui, donant pas així a la quarta fase.
4 – Si el comentari de l’informàtic obté per resposta qualsevol cosa diferent a una catxeta o un esprai anti-violadors, aquest entrarà en un estat de sudoració extrema que, segons afirmen els especialistes, en un passat remot servia per alliberar espores. Aquesta fase comporta un greu risc físic per la presa, ja que està químicament demostrat que la suor dels informàtics està formada per, entre d’altres compostos, àcid clorhídric. En funció de la densitat d’aquesta concentració el contacte amb la pell de l’informàtic pot provocar urticàries o fins i tot cremades de segon grau, i les autoritats en el tema mantenen que aquest compost, un cop tractat adequadament, podria ser un bon substitutiu del combustible fòssil. Si la víctima resisteix aquesta fase, s’inicia la última fase que s’ha pogut observar a la pràctica fins a dia d’avui.
5 – S’anomena fase de diàleg, i és aquí on l’informàtic haurà de demostrar la seva capacitat intel·lectual d’adaptar-se al món real. Si l’informàtic és encara massa cadell sovint és aquí on, després de posar els ulls en blanc, començarà a treure escuma per la boca mentre pronuncia frases com “Error 404” o “Java.IOException”. En cas que la seva experiència l’hi permeti superar el xoc emocional d’entaular un diàleg amb una femella, l’informàtic sovint basarà els seus comentaris en sèries de televisió, directors o actors de cine. Excepcionalment hom assegura haver trobat exemplars que són capaços de parlar de política o actualitat sobre el món real, però es consideren rareses en la seva espècie. Aquesta fase sol acabar sempre per alguna d’aquestes raons:
- L’informàtic perd el coneixement de forma sobtada.
- L’informàtic eclosiona sobre si mateix, creant un petit forat negre que absorbeix la matèria al seu voltant.
- L’informàtic perd l’art de la parla i comença a parlar en binari, impossibilitant així que la conversa evolucioni.
- La víctima esdevé presa d’un atac de terror i fuig corrents. Aquest atac sol ser causat per un somriure o un moviment de celles de l’informàtic.
- La víctima, en veure’s acorralada, es pren la càpsula de cianur que, per precaució, es reparteix gratuïtament a les farmàcies.
Aquesta és l'última fase documentada sobre la dansa d’aparellament d’un informàtic. A través de complexes teories i simulacions els científics han generat diverses hipòtesis del que podria passar en una hipotètica següent fase, anomenada fase Omega:
- L’informàtic, en adonar-se que la seva presa no té entrada USB, es troba completament confós i es retira a la seva fosca caverna.
- L’informàtic es mulla amb aigua, comença a multiplicar-se i propaga el caos i la destrucció arreu.
- L'informàtic es desintegra de sobte, deixant només la roba i un molest aroma de goma cremada.
- L’informàtic mostra el seu vertader cos desplegant les ales, atrapant la presa amb la seva cua retràctil, i fugint al vol a través d’un forat que ell mateix fa al sostre mentre escup foc per la boca i treu raigs làser pels ulls.
Aquests són doncs els consells més útils per sobreviure a la dansa d’aparellament d’un informàtic. Cal tenir en compte que aquestes dades són orientatives i que només han de servir per casos d’emergència ja que l’encontre amb un informàtic en zel és una situació extremadament perillosa i que només s’ha d’afrontar si no hi ha més alternativa. Per concloure es donaran uns últims consells de seguretat, que es poden complementar i ampliar amb altres títols d’aquesta editorial com ara “L’informàtic en zel, i altre contes de terror”, “El vampir, l’home-llop i l’informàtic: ciència i mite” o “Cuarto Milenio: El despertar del informático”.
Consells de seguretat a tenir en compte:
- Aquesta guia ha estat realitzada per professionals. SOTA CAP CONCEPTE s’ha d’intentar establir vincle amb un informàtic sense els coneixements i les proteccions suficients.
- Parlar malament del Linux en presència d'un informàtic pot resultar segons els experts en un sisme d'intensitat 7 en l'escala de Richter.
- Tot i que es desaconsella profundament, en cas d'haver-se d'acostar prop d'una LAN-Party es recomana el següent material: un crucifix de fusta, un CD-ROM de software lliure per atraure la seva atenció en cas de necessitar una fugida d’emergència i una arma de foc amb bales de plata.
Esperem que aquesta petita guia hagi pogut donar-li una idea elemental de com sobreviure a tan indesitjable situació. Per a més informació posi’s en contacte amb el Servei d’Animals Perillosos del Zoo de Barcelona.
Afortunat lector:
Si aquest text ha arribat a les seves mans és que, en un moment o altre de la seva vida, ha set objecte de la dansa d’aparellament d’un informàtic. Aquesta és una petita guia que l’orientarà sobre els principis més comuns per sobreviure en cas que hagi de tornar a passar per una experiència similar (Déu no ho vulgui):
1 - L’informàtic sempre comença la seva dansa d’aparellament establint un contacte visual amb la seva presa. Estadísticament no s’ha identificat cap perfil concret que atregui especialment l’atenció d’aquests voraços depredadors, així que es considera que qualsevol persona pot ser-ne víctima. Aquest contacte visual acostuma a durar entre 40 i 180 minuts aproximadament. Si, passat aquest temps, la presa segueix al seu abast visual o olfactiu, l’informàtic es disposarà a iniciar la següent fase.
2 – En aquesta segona fase l’informàtic es disposa a apropar-se a la seva presa. Sovint s’intentarà acostar dissimuladament entre la multitud amb un refresc a la mà (es creu que l’alcohol destrueix els teixits interns dels informàtics) i, un cop davant la presa, procurarà dibuixar una ganyota de paupèrrima seducció al seu rostre. Aquí és on les persones més sensibles poden patir diversos problemes que van des de migranyes fins a nàusees o trastorns alimentaris greus. Si l’estómac de la víctima és suficientment fort per resistir aquesta dantesca visió i, per alguna raó incomprensible, no decideix fugir entre crits de terror, l’informàtic passarà a la següent fase.
3 – Aquí és on l’informàtic haurà de valer-se del seu enginy per intentar establir un vincle verbal amb la víctima, que sovint vindrà donat per una frase directe o derivada del cine o la televisió, ja que és l’únic vincle que uneix el món dels informàtics amb el món real. Així doncs, no és estrany veure un informàtic assetjant la seva presa al so de la frase “Coge las pastillas rojas”, o “Estoy siguiendo al conejito blanco”. Si l’informàtic és capaç d’enginyar una frase que no causi lesions auditives greus a la seva incauta presa optarà a que aquesta, totalment inconscient del perill que corre, l’hi respongui, donant pas així a la quarta fase.
4 – Si el comentari de l’informàtic obté per resposta qualsevol cosa diferent a una catxeta o un esprai anti-violadors, aquest entrarà en un estat de sudoració extrema que, segons afirmen els especialistes, en un passat remot servia per alliberar espores. Aquesta fase comporta un greu risc físic per la presa, ja que està químicament demostrat que la suor dels informàtics està formada per, entre d’altres compostos, àcid clorhídric. En funció de la densitat d’aquesta concentració el contacte amb la pell de l’informàtic pot provocar urticàries o fins i tot cremades de segon grau, i les autoritats en el tema mantenen que aquest compost, un cop tractat adequadament, podria ser un bon substitutiu del combustible fòssil. Si la víctima resisteix aquesta fase, s’inicia la última fase que s’ha pogut observar a la pràctica fins a dia d’avui.
5 – S’anomena fase de diàleg, i és aquí on l’informàtic haurà de demostrar la seva capacitat intel·lectual d’adaptar-se al món real. Si l’informàtic és encara massa cadell sovint és aquí on, després de posar els ulls en blanc, començarà a treure escuma per la boca mentre pronuncia frases com “Error 404” o “Java.IOException”. En cas que la seva experiència l’hi permeti superar el xoc emocional d’entaular un diàleg amb una femella, l’informàtic sovint basarà els seus comentaris en sèries de televisió, directors o actors de cine. Excepcionalment hom assegura haver trobat exemplars que són capaços de parlar de política o actualitat sobre el món real, però es consideren rareses en la seva espècie. Aquesta fase sol acabar sempre per alguna d’aquestes raons:
- L’informàtic perd el coneixement de forma sobtada.
- L’informàtic eclosiona sobre si mateix, creant un petit forat negre que absorbeix la matèria al seu voltant.
- L’informàtic perd l’art de la parla i comença a parlar en binari, impossibilitant així que la conversa evolucioni.
- La víctima esdevé presa d’un atac de terror i fuig corrents. Aquest atac sol ser causat per un somriure o un moviment de celles de l’informàtic.
- La víctima, en veure’s acorralada, es pren la càpsula de cianur que, per precaució, es reparteix gratuïtament a les farmàcies.
Aquesta és l'última fase documentada sobre la dansa d’aparellament d’un informàtic. A través de complexes teories i simulacions els científics han generat diverses hipòtesis del que podria passar en una hipotètica següent fase, anomenada fase Omega:
- L’informàtic, en adonar-se que la seva presa no té entrada USB, es troba completament confós i es retira a la seva fosca caverna.
- L’informàtic es mulla amb aigua, comença a multiplicar-se i propaga el caos i la destrucció arreu.
- L'informàtic es desintegra de sobte, deixant només la roba i un molest aroma de goma cremada.
- L’informàtic mostra el seu vertader cos desplegant les ales, atrapant la presa amb la seva cua retràctil, i fugint al vol a través d’un forat que ell mateix fa al sostre mentre escup foc per la boca i treu raigs làser pels ulls.
Aquests són doncs els consells més útils per sobreviure a la dansa d’aparellament d’un informàtic. Cal tenir en compte que aquestes dades són orientatives i que només han de servir per casos d’emergència ja que l’encontre amb un informàtic en zel és una situació extremadament perillosa i que només s’ha d’afrontar si no hi ha més alternativa. Per concloure es donaran uns últims consells de seguretat, que es poden complementar i ampliar amb altres títols d’aquesta editorial com ara “L’informàtic en zel, i altre contes de terror”, “El vampir, l’home-llop i l’informàtic: ciència i mite” o “Cuarto Milenio: El despertar del informático”.
Consells de seguretat a tenir en compte:
- Aquesta guia ha estat realitzada per professionals. SOTA CAP CONCEPTE s’ha d’intentar establir vincle amb un informàtic sense els coneixements i les proteccions suficients.
- Parlar malament del Linux en presència d'un informàtic pot resultar segons els experts en un sisme d'intensitat 7 en l'escala de Richter.
- Tot i que es desaconsella profundament, en cas d'haver-se d'acostar prop d'una LAN-Party es recomana el següent material: un crucifix de fusta, un CD-ROM de software lliure per atraure la seva atenció en cas de necessitar una fugida d’emergència i una arma de foc amb bales de plata.
Esperem que aquesta petita guia hagi pogut donar-li una idea elemental de com sobreviure a tan indesitjable situació. Per a més informació posi’s en contacte amb el Servei d’Animals Perillosos del Zoo de Barcelona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)