Va ser un autèntic huracà d'emocions. Just creuar-se les mirades, l'ornitorinc va saber que havia de ser per ell, i així mateix ell va saber que l'ornitorinc havia de ser seu. Després de tants anys buscant-se, després de tants enganys, decepcions i falses esperances, per fi s'havien trobat. Van passar uns segons quiets, quasi contenint la respiració, amb la mirada fixa als ulls de l'altre. Ningú s'atrevia a fer res. L'ornitorinc va ser el primer de parlar, amb la veu tremolosa per l'emoció. "És a tu a qui espero?". Ell va somriure. El seus ulls es van il·luminar, i va assentir amb el cap, lentament. Llavors l'ornitorinc s'acostà, dubitatiu, però alhora molt emocionat. Quan va ser davant seu, ell va allargar els braços i va rodejar l'ornitorinc. Era flonge i tenia un pelatge suau. L'abraçà amb força durant uns instants i, després, comença a menjar-se'l lentament, degustant cada mossegada, fins que només en quedaren els ossos, que deixà junts formant una petita pila. Pocs dies després, de la punta de la pila d'ossos en va brollar una flor encisadora de pètals delicats.
<< Sobre l'home que volia tastar tots els animals del món >>
