UX2154

Plorava, plorava i plorava. La seva mare intentava desesperadament calmar-lo, però el nen no parava de plorar. De fet, més que plors eren xisclets quasi ultra-sònics que, per desgràcia meva, no arribaven a ser-ho. La mare, pacient, va recórrer llavors al truc de les onomatopèies, procurant imitar els típics sons enllaunats de les pel·lícules de dibuixos animats i dels ara ja tan escassos programes-compilació de caigudes, trompades i cops en general. Malgrat he de dir en contra seva que ho feia bastant malament, hi va haver un moment en que va semblar complaure el nen amb aquella burda imitació, i els xisclets ploraners d'abans es van convertir llavors en xisclets riallers, igual o més molestos que els anteriors (sortir del foc per caure a les brases, era així la frase?). Mentre el nen reia i la mare perdia gota a gota la seva dignitat, l'avió va començar a moure's lentament per la pista. Després d'uns segons de silenci em va distreure l'agut xiulet d'una cafetera que, al final, va resultar ser el nen, que ara ja no sabia si reia, plorava o, conscient de l'espectacle dantesc i miserable que havia protagonitzat moments abans, suplicava a la seva mare que, un cop l'avió hagués arribat als 10.000 metres d'altura, el llancés per la finestra i el lliurés de tal vergonya. Absort en els meus pensaments de purificació vaig adonar-me que feia ben bé 10 minuts que l'avió es movia per la pista, i va ser llavors quan vaig entendre que en realitat aniríem a Madrid per carretera. Vaig assumir doncs que en qualsevol moment miraria per la finestra i em veuria al mig de la C31, amb l'avió, acompanyat per una comitiva de cotxes furibunds que, impacients, tocarien el clàxon una vegada i una altra intentant avançar el colossal Boeing 737-800 que, amb la seva amplada d'ales, ben bé ocuparia tots 3 carrils de la carretera. Vaig començar-me a imaginar llavors les titàniques dimensions del caos que crearíem: Quilòmetres i quilòmetres de cua, conductors molestos i agressius, equips sencers de periodistes àvids de notícies i exclusives, serveis d'emergència mobilitzats, helicòpters de la policia amb megàfons i tot i, per què no, gent corrent pels carrers amb bats de beisbol, trencant aparadors, robant televisors, assaltant l'hospital infantil, bolcant cotxes i cremant contenidors. Ja se m'havia fet la boca aigua quan els motors de l'avió van brunzir amb força i l'aparell es va accelerar fins arrencar el vol. Em vaig sentir trist i decebut. Al final, resultaria ser un vol normal i corrent.

Un cop en ple vol, i després de destapar-me les orelles mitja dotzena de vegades, es va apagar la llumeta dels cinturons. Al meu costat seien dues noies d'origen sud-americà, una mica més grans que jo (sobretot de pit, però també d'edat). Una d'elles em va demanar per passar (jo ocupava el seient més proper al passadís) i, com a bon cavaller que soc, vaig aixecar-me i la vaig deixar sortir. La noia, que semblava que trepitgés closques de nous, es va entrebancar amb el seient i, per evitar trencar-se les dents contra el reposa-braços del seient de l'altra banda del passadís, es va haver de recolzar sobre meu. Després de proferir un esglai agut que semblava un "cover" de l'increïble nen-xiulet, les dues van esclafir en agudes rialles. Em va sorprendre veure que cap d'elles ponia un ou després d'aquelles rialles de corral, i la noia que seguia asseguda va dir rient: “¡Que suerte de haberte tropezado con este chico tan apuesto, ya podría haber sido yo!”. I jo, que em considero una persona educada, però alhora extremadament reticent a que se'm faci partícip de bromes alienes, vaig forçar el meu millor somriure (que segur que era horrorós) mentre pensava que aquell era un d'aquells moments que tothom té a la vida en que desitja convertir-se en un despietat assassí de masses per poder esquarterar allà mateix la noia tentinejant, arrencar-li el cor encara latent i ensenyar-li a la seva amiga tot dient: “Tens raó, tan de bo haguessis estat tu!”. No obstant vaig desestimar aquesta opció (segurament massa espectacular pels públics sensibles) i vaig limitar-me a mantenir el meu somriure (perdó, pseudo-somriure) i tornar-me a asseure al meu seient. No era sorprenent que, després del gran aldarull que havien muntat les dues noies, tot l'avió hagués centrat l'atenció en nosaltres. Em sentia terriblement observat i alhora avergonyit. Sentia la gent xiuxiuejar, els sentia riure, notava els seus ulls clavats en mi i, quan aixecava el cap, era per creuar la meva mirada amb la d'algun curiós que, en veure'm, dissimulava lamentablement. Mentre m'enfonsava cada cop més en el meu propi pou de misèria vaig veure que la noia tornava pel passadís. Incòmode i de cor ferit per haver-me arrossegat en aquella escena lamentable vaig aixecar-me i vaig dirigir-me als serveis de l'altra extrem de l'avió, com si una pura casualitat hagués volgut evitar el nostre encontre. D'això, ja fa 3 dies. Vaig voler sortir dels serveis un cop em vaig haver rentat la cara, però em va fer por tornar-me a trobar amb la meva companya de seient, així que vaig esperar. Pels altaveus van enunciar que l'avió es disposava a aterrar, i em va fer por sortir perquè tothom ja seria assegut al seu lloc i el personal de l'avió m'esbroncaria per no ser-hi jo també. Vaig notar com l'avió aterrava i, un cop a terra, vaig tenir por de sortir pel que em poguessin dir en veure'm sortir d'allà dins, o sigui que vaig preferir esperar a que algú em vingués a buscar i, en la privacitat, fingir que m'havia trobat malament i no havia pogut sortir. Sorprenentment, ningú em va venir a buscar. Vaig quedar-me allà dins durant hores, fins que vaig sentir moviment de nou dins l'avió, com si estigués pujant una nova remesa de passatgers. Novament vaig tenir por de sortir ja que, al no tenir bitllet per aquest vol, no tindria manera de justificar la meva presència. Hores després l'avió va aterrar de nou, de nou es va tornar a enlairar, i així una vegada i una altra fins que vaig perdre el compte. Sembla ser que, per alguna raó, el món es va oblidar de mi quan vaig entrar en aquests lavabos. I ara, per por a que el món ja no em reconegui, soc jo qui no s'atreveix a sortir-ne.