Estimadíssims lectors, estimadíssimes lectores: estic avergonyit.
No sé com ha pogut passar, però ha passat. He intentat amagar el secret durant quasi dues llarguíssimes hores, però la pressió és inaguantable. Sento xiuxiueigs a cada cantonada, tinc la sensació que la gent em mira i llavors dissimulen, que a les perruqueries es parla de mi i que, malgrat la gent faci com si res, tothom m'assenyala quan no els veig. Aterrat per tot plegat, he optat per tancar-me a casa: dos volts de clau i persianes avall faran el fet. Ara, tot és silenci. Respiro profundament, i la meva pròpia inspiració tremolosa em relaxa. Mica en mica, em calmo. M'adono de cop que el rellotge que tinc a l'estudi fa soroll. No l'havia sentit mai, però ara, en la immensa solitud de la meva llar buida, el sento més clar que mai. Cantant un tènue "tic-tac" mecànic, sembla que el propi rellotge conegui el meu terrible secret i que, amb la constància del segon rere segon, em recordi que, tard o d'hora, n'hauré de donar comptes al món. Assegut al racó més fosc de la meva habitació, amb la cara enterrada entre els genolls i les mans tapant-me les orelles, prenc una decisió. No sé si és la correcte, no sé si és el moment, però és l'única decisió que ara mateix puc prendre, abans que la bogeria del secret que amago al racó més fosc del meu cor em consumeixi l'ànima sencera.
M'aixeco tentinejant. Sento que les cames em flaquegen, com si elles mateixes, ofeses pel meu acte atroç, no volguessin sentir-se part de mi. Amb la decisió de l'home que es vol alliberar de les cadenes d'un terrible secret, avanço fins a la persiana i l'aixeco amb gran esforç. La llum que entra per la finestra em crema les retines i fa que m'hagi de tapar la cara amb les mans. Quan mica en mica m'acostumo a la llum del sol i baixo les mans, em sorprèn el reflex que veig al vidre de la finestra. Un jo caducat, un rostre envellit, un ulls profunds i trists que floten sobre unes bosses inflades, uns llavis caiguts, i l'estigma de la tortura de dues llargues hores que deixen marca a cada solc de la meva pell. Atemorit per la imatge de mi mateix que em mira fixament, la meva determinació creix. Esbufegant i contenint les llàgrimes, obro ràpidament la finestra i surto amb dues gambades al terrat. A baix, al carrer, hi ha tot el poble. Centenars de persones s'arremolinen davant de casa, com si sabessin que, d'un moment a l'altre, sortiria. En veure'm, callen de cop. Centenars de rostres desconeguts em miren, escrutant cada racó de la meva ànima, en silenci. Tothom conté la respiració. Jo, avanço fins a primera línia del terrat, procurant que tothom em pugui veure. Faig cinc respiracions profundes que duren cadascuna d'elles tota una vida. M'empasso el nus que tinc a la gola i imagino el sabor del primer glop de saliva que empassarà qui, ben aviat, serà un home lliure. Aclareixo la veu i, tal i com els dic a la multitud de gent que espera impacient davant de casa, us ho dic a vosaltres, estimats seguidors i seguidores del meu blog: "Avui, a l'hora de dinar, ha passat. A la plata del forn, a més de llobarro i patates, també hi havia ceba i jo, plenament conscient del que feia, me l'he menjat... i m'ha agradat". El silenci es manté. La gent no diu res. Els seus ulls, oberts ara com taronges, respiren en silenci. Jo, que sento a poc a poc com cada glopada d'aire m'oxigena com un home nou, camino enrere lentament i entro a casa, convertit en aquell que, malgrat tot, avui ha menjat ceba tot cofoi. Espero que el meu acte pervers no hagi ferit la sensibilitat de ningú, i aprofito per afegir un últim apunt al fet: sense ceba, siusplau... a no ser que sigui al forn. Bon Nadal a tothom.
diumenge, 31 de juliol del 2011
dilluns, 25 de juliol del 2011
L'elecció
Hora: dos quarts d'una.
Lloc: el despatx.
Situació: Símptomes brutals de desnutrició en forma de roncs estomacals.
El rebombori d'una súplica del meu estómac em commou l'ànima i la gana. Estoicament, impassible a l'implacable pas del temps, resisteixo la gana ferotge que, des de ben d'hora al matí, m'assalta. Les formes són cada cop més confuses i poc definides. Els colors, si bé ja relatius per a algú amb discromatòpsies com jo, perden intensitat per moments. Les busques del rellotge són cada cop més i més lentes, perdent l'hora de dinar en algun punt indivisible a l'horitzó. Aferrant-me a les ganes de viure, decideixo emprendre una heroica acció i, absorbint els últims nutrients que em queden al cos, m'aixeco de la cadira. L'esforç ha set titànic, però ha valgut la pena. Allargo la mà cap a una bossa que sembla cada cop més llunyana i n'extrec la cartera. El seu pes brutal quasi em desestabilitza, però decideixo sacrificar part del meu cervell per extreure'n l'energia suficient per aguantar-me dret, oblidant-me així de qualsevol cosa sabuda sobre història i geografia d'Espanya (Roger de Flor és un cantant del nou pop? Primo de Ribeiro és un vi de taula? Alacant és a Andalusia? Perejil és la regió més rica de la península?).
Tentinejo d'un cantó a l'altre del passadís, com en una pel·lícula barata de zombis. L'efecte vacances fa que la planta estigui quasi buida, fent-me témer que, si caic a terra, ningú em trobarà fins a finals d'agost, quan segurament serà massa tard. Això em dóna forces per seguir endavant en la meva odissea per la supervivència. Baixo a la sisena planta agafant-me a la barana de les escales, desnodrit, quasi mort d'acandiment, i aconsegueixo arribar fins al menjador. Al fons de la sala, entre el brunzit suau de les neveres i la llum tènue dels fluorescents, tres ostentoses màquines: la del cafè, a la dreta de tot, la de les llaunes, entremig, i la dels snacks, a l'esquerra. Involuntàriament i sense poder-ho evitar (i tot i malgastar valuosos nutrients fent l'esforç), se'm dibuixa un somriure als llavis mentre els meus dits obren impacients la butxaqueta de les monedes. L'horror terrible, però, ve quan baixo la mirada. Només porto una moneda d'un euro i, pel que recordo en incursions anteriors a la fortalesa dels aliments, una llauna costa mig euro, i un Kinder Bueno (White Edition, què us penseu!) costa vuitanta cèntims. Si no vaig errat, i tenint en compte la desviació mitjana i el cicle de la lluna, mig euro i vuitanta cèntims són un euro amb trenta. Pitjor que res, penso, el dilema de l'elecció: una fresquíssima, gasosa, cafeïnada i revitalitzant llauna de deliciosa Coca-Cola, o un cruixent per fora, tendre per dins, saborós i calòric Kinder Bueno? Maleït siguin el fat, els déus de l'Olimp i els seus tripijocs malvats, que em torturen la ment i el cos mentre ells riuen des de dalt dels núvols!
L'important en aquestes situacions és, segons recordo haver llegit en algun lloc, no perdre la calma. Podria comprar-me el Kinder Bueno i beure aigua, però l'aigua és un bé escàs, i tampoc cal abusar-ne... A més, la cafeïna i el sucre de la Coca-Cola em donarien energies suficients com per arrencar de soca-arrel la màquina de snacks i endur-me-la al despatx per, després de rebentar el vidre d'un cop de puny, engolir tot el que trobés sense ni treure-ho de l'embolcall... Malauradament, em sembla que està prohibit destruir la màquina de snacks, i potser algú seguiria el rastre fins al meu despatx i després n'hauria de donar comptes... Una altra possibilitat seria comprar-me la Coca-Cola i passar per davant la màquina de snacks sense fer-ne més ni més, mirant cap a Cancun, com si no existís, i no escoltar les súpliques de l'estómac que tot ho engoliria, ni les del Kinder Bueno que desitjaria ser engolit... La sort, però, es posa en certa manera de la meva part, i és llavors quan veig un buit profund i negre al bell mig de la màquina de snacks. Amb els ulls esbatanats, m'acosto a la màquina i veig que, entre pipes, cacauets salats i galetes de fibra, allà on abans hi havia els Kinder Bueno ara només hi ha el buit, el no-res, o potser aire. Aclarint que no és bona notícia saber que no hi ha Kinder Buenos, sí que ho és el desprendre's d'aquesta cruel elecció que era triar entre l'aliment o el beure. Cofoi com un pèsol, doncs, llanço amb follia la moneda dins la màquina de llaunes i amb una patada giratòria fulmino el botó de la Coca-Cola (ni Light, ni Zero, ni polles amb vinagre: sucre pur i dur!). Tu-tum... Clank! La veig... Tan sola, tan desprotegida, tan fresca... Amb tot l'amor de la mare que mai seré l'agafo suaument amb les mans, l'acaricio i la premo contra el meu pit. En un últim rampell d'avarícia em dedico a prémer tots els botons de la màquina de snacks, esperant trobar alguna cosa no integral ni dietètica que valgui cinquanta cèntims o menys. Malauradament, la màquina es riu de mi amb productes enxocolatats a seixanta cèntims... neci. No seré pobre eternament, i quan tingui monedes per donar i per vendre, tornaré... Llavors, veurem que qui riu últim, riu millor. Sense apartar una furibunda mirada penetrant de la traïdora màquina de snacks, abandono lentament la sala amb la llauna a les mans, i ressegueixo els meus passos cap al pis superior.
Ja al passadís de davant el despatx, la llauna i jo. Cap dels dos té por de res i, ara que el destí s'escriu i es pinta una passa per davant nostre, és quasi com si ja pogués sentir la carícia de les bombolletes de gas fent-me pessigolles a la gola mentre el seu sabor m'envaeix el paladar i el seu sucre em repara els músculs atrofiats pel sobresforç titànic que he hagut de fer en aquesta trepidant aventura de supervivència i situacions límit que, de ben segur, em marcarà per sempre més.
Lloc: el despatx.
Situació: Símptomes brutals de desnutrició en forma de roncs estomacals.
El rebombori d'una súplica del meu estómac em commou l'ànima i la gana. Estoicament, impassible a l'implacable pas del temps, resisteixo la gana ferotge que, des de ben d'hora al matí, m'assalta. Les formes són cada cop més confuses i poc definides. Els colors, si bé ja relatius per a algú amb discromatòpsies com jo, perden intensitat per moments. Les busques del rellotge són cada cop més i més lentes, perdent l'hora de dinar en algun punt indivisible a l'horitzó. Aferrant-me a les ganes de viure, decideixo emprendre una heroica acció i, absorbint els últims nutrients que em queden al cos, m'aixeco de la cadira. L'esforç ha set titànic, però ha valgut la pena. Allargo la mà cap a una bossa que sembla cada cop més llunyana i n'extrec la cartera. El seu pes brutal quasi em desestabilitza, però decideixo sacrificar part del meu cervell per extreure'n l'energia suficient per aguantar-me dret, oblidant-me així de qualsevol cosa sabuda sobre història i geografia d'Espanya (Roger de Flor és un cantant del nou pop? Primo de Ribeiro és un vi de taula? Alacant és a Andalusia? Perejil és la regió més rica de la península?).
Tentinejo d'un cantó a l'altre del passadís, com en una pel·lícula barata de zombis. L'efecte vacances fa que la planta estigui quasi buida, fent-me témer que, si caic a terra, ningú em trobarà fins a finals d'agost, quan segurament serà massa tard. Això em dóna forces per seguir endavant en la meva odissea per la supervivència. Baixo a la sisena planta agafant-me a la barana de les escales, desnodrit, quasi mort d'acandiment, i aconsegueixo arribar fins al menjador. Al fons de la sala, entre el brunzit suau de les neveres i la llum tènue dels fluorescents, tres ostentoses màquines: la del cafè, a la dreta de tot, la de les llaunes, entremig, i la dels snacks, a l'esquerra. Involuntàriament i sense poder-ho evitar (i tot i malgastar valuosos nutrients fent l'esforç), se'm dibuixa un somriure als llavis mentre els meus dits obren impacients la butxaqueta de les monedes. L'horror terrible, però, ve quan baixo la mirada. Només porto una moneda d'un euro i, pel que recordo en incursions anteriors a la fortalesa dels aliments, una llauna costa mig euro, i un Kinder Bueno (White Edition, què us penseu!) costa vuitanta cèntims. Si no vaig errat, i tenint en compte la desviació mitjana i el cicle de la lluna, mig euro i vuitanta cèntims són un euro amb trenta. Pitjor que res, penso, el dilema de l'elecció: una fresquíssima, gasosa, cafeïnada i revitalitzant llauna de deliciosa Coca-Cola, o un cruixent per fora, tendre per dins, saborós i calòric Kinder Bueno? Maleït siguin el fat, els déus de l'Olimp i els seus tripijocs malvats, que em torturen la ment i el cos mentre ells riuen des de dalt dels núvols!
L'important en aquestes situacions és, segons recordo haver llegit en algun lloc, no perdre la calma. Podria comprar-me el Kinder Bueno i beure aigua, però l'aigua és un bé escàs, i tampoc cal abusar-ne... A més, la cafeïna i el sucre de la Coca-Cola em donarien energies suficients com per arrencar de soca-arrel la màquina de snacks i endur-me-la al despatx per, després de rebentar el vidre d'un cop de puny, engolir tot el que trobés sense ni treure-ho de l'embolcall... Malauradament, em sembla que està prohibit destruir la màquina de snacks, i potser algú seguiria el rastre fins al meu despatx i després n'hauria de donar comptes... Una altra possibilitat seria comprar-me la Coca-Cola i passar per davant la màquina de snacks sense fer-ne més ni més, mirant cap a Cancun, com si no existís, i no escoltar les súpliques de l'estómac que tot ho engoliria, ni les del Kinder Bueno que desitjaria ser engolit... La sort, però, es posa en certa manera de la meva part, i és llavors quan veig un buit profund i negre al bell mig de la màquina de snacks. Amb els ulls esbatanats, m'acosto a la màquina i veig que, entre pipes, cacauets salats i galetes de fibra, allà on abans hi havia els Kinder Bueno ara només hi ha el buit, el no-res, o potser aire. Aclarint que no és bona notícia saber que no hi ha Kinder Buenos, sí que ho és el desprendre's d'aquesta cruel elecció que era triar entre l'aliment o el beure. Cofoi com un pèsol, doncs, llanço amb follia la moneda dins la màquina de llaunes i amb una patada giratòria fulmino el botó de la Coca-Cola (ni Light, ni Zero, ni polles amb vinagre: sucre pur i dur!). Tu-tum... Clank! La veig... Tan sola, tan desprotegida, tan fresca... Amb tot l'amor de la mare que mai seré l'agafo suaument amb les mans, l'acaricio i la premo contra el meu pit. En un últim rampell d'avarícia em dedico a prémer tots els botons de la màquina de snacks, esperant trobar alguna cosa no integral ni dietètica que valgui cinquanta cèntims o menys. Malauradament, la màquina es riu de mi amb productes enxocolatats a seixanta cèntims... neci. No seré pobre eternament, i quan tingui monedes per donar i per vendre, tornaré... Llavors, veurem que qui riu últim, riu millor. Sense apartar una furibunda mirada penetrant de la traïdora màquina de snacks, abandono lentament la sala amb la llauna a les mans, i ressegueixo els meus passos cap al pis superior.
Ja al passadís de davant el despatx, la llauna i jo. Cap dels dos té por de res i, ara que el destí s'escriu i es pinta una passa per davant nostre, és quasi com si ja pogués sentir la carícia de les bombolletes de gas fent-me pessigolles a la gola mentre el seu sabor m'envaeix el paladar i el seu sucre em repara els músculs atrofiats pel sobresforç titànic que he hagut de fer en aquesta trepidant aventura de supervivència i situacions límit que, de ben segur, em marcarà per sempre més.
dilluns, 4 de juliol del 2011
La sonata del gos d'atura
La sonata del gos d'atura no és, en el sentit estricte de la paraula, una sonata tal i com la coneixem. No pas perquè no tingui música, ni perquè no soni bé: és simplement que algú va decidir que, tot i tenir-ne el nom, no la representava. El gos d'atura sap, doncs, que quan sent la seva sonata no pot ballar ni xiular, malgrat alguna cosa l'empenyi a fer-ho. Per reprimir aquestes ganes boges, el gos es rasca on l'hi pica, es llepa on es rasca i es pica perquè ningú el llepa. Amb això, el gos deixa clar que, rere el seu propi matoll de pèl, una ànima sensible escolta aquella música mentre s'enfila per les escales, ressola pels cromatismes i s'embolcalla entre els acords, tot esperant aquell moment en que ningú el mira i pot tancar els ulls i somniar que és ell qui dirigeix la orquestra tot vestint un elegant esmòquing amb un forat per la cua. Després d'aquell moment fugaç, el gos fingeix que no ha passat res. Els seus ulls, que semblen trists penjats sota unes celles espesses, camuflen la joia que empeny el palpitar del seu cor amb unes sístole i diàstole al compàs d'un futbolista que xuta contra la paret del seu costellam. Quan ningú el veu, el gos somriu i, de vegades, fins i tot riu. Recorda la melodia de la seva sonata i la tarareja amb un insòlit encant caní que mai cap humà ha sentit. Murri com ell sol, el gos se'n cuida de tenir-ho ben en secret, perquè si algú sabés que el gos canta la seva sonata, l'estovaria de valent. Per alguna cosa algú va deixar ben clar que aquella sonata no era tal, sinó una altra cosa homònima, però diferent. Al gos, però, sempre li han importat poc aquests formalismes minuciosos i, cofoi, entona la seva sonata en secret cada vespre quan es queda sol. Així, pensa ell, realment es fa la sonata seva, i només seva.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)