La confessió

Estimadíssims lectors, estimadíssimes lectores: estic avergonyit.

No sé com ha pogut passar, però ha passat. He intentat amagar el secret durant quasi dues llarguíssimes hores, però la pressió és inaguantable. Sento xiuxiueigs a cada cantonada, tinc la sensació que la gent em mira i llavors dissimulen, que a les perruqueries es parla de mi i que, malgrat la gent faci com si res, tothom m'assenyala quan no els veig. Aterrat per tot plegat, he optat per tancar-me a casa: dos volts de clau i persianes avall faran el fet. Ara, tot és silenci. Respiro profundament, i la meva pròpia inspiració tremolosa em relaxa. Mica en mica, em calmo. M'adono de cop que el rellotge que tinc a l'estudi fa soroll. No l'havia sentit mai, però ara, en la immensa solitud de la meva llar buida, el sento més clar que mai. Cantant un tènue "tic-tac" mecànic, sembla que el propi rellotge conegui el meu terrible secret i que, amb la constància del segon rere segon, em recordi que, tard o d'hora, n'hauré de donar comptes al món. Assegut al racó més fosc de la meva habitació, amb la cara enterrada entre els genolls i les mans tapant-me les orelles, prenc una decisió. No sé si és la correcte, no sé si és el moment, però és l'única decisió que ara mateix puc prendre, abans que la bogeria del secret que amago al racó més fosc del meu cor em consumeixi l'ànima sencera.

M'aixeco tentinejant. Sento que les cames em flaquegen, com si elles mateixes, ofeses pel meu acte atroç, no volguessin sentir-se part de mi. Amb la decisió de l'home que es vol alliberar de les cadenes d'un terrible secret, avanço fins a la persiana i l'aixeco amb gran esforç. La llum que entra per la finestra em crema les retines i fa que m'hagi de tapar la cara amb les mans. Quan mica en mica m'acostumo a la llum del sol i baixo les mans, em sorprèn el reflex que veig al vidre de la finestra. Un jo caducat, un rostre envellit, un ulls profunds i trists que floten sobre unes bosses inflades, uns llavis caiguts, i l'estigma de la tortura de dues llargues hores que deixen marca a cada solc de la meva pell. Atemorit per la imatge de mi mateix que em mira fixament, la meva determinació creix. Esbufegant i contenint les llàgrimes, obro ràpidament la finestra i surto amb dues gambades al terrat. A baix, al carrer, hi ha tot el poble. Centenars de persones s'arremolinen davant de casa, com si sabessin que, d'un moment a l'altre, sortiria. En veure'm, callen de cop. Centenars de rostres desconeguts em miren, escrutant cada racó de la meva ànima, en silenci. Tothom conté la respiració. Jo, avanço fins a primera línia del terrat, procurant que tothom em pugui veure. Faig cinc respiracions profundes que duren cadascuna d'elles tota una vida. M'empasso el nus que tinc a la gola i imagino el sabor del primer glop de saliva que empassarà qui, ben aviat, serà un home lliure. Aclareixo la veu i, tal i com els dic a la multitud de gent que espera impacient davant de casa, us ho dic a vosaltres, estimats seguidors i seguidores del meu blog: "Avui, a l'hora de dinar, ha passat. A la plata del forn, a més de llobarro i patates, també hi havia ceba i jo, plenament conscient del que feia, me l'he menjat... i m'ha agradat". El silenci es manté. La gent no diu res. Els seus ulls, oberts ara com taronges, respiren en silenci. Jo, que sento a poc a poc com cada glopada d'aire m'oxigena com un home nou, camino enrere lentament i entro a casa, convertit en aquell que, malgrat tot, avui ha menjat ceba tot cofoi. Espero que el meu acte pervers no hagi ferit la sensibilitat de ningú, i aprofito per afegir un últim apunt al fet: sense ceba, siusplau... a no ser que sigui al forn. Bon Nadal a tothom.