Estimadíssims lectors, estimadíssimes lectores: estic avergonyit.
No sé com ha pogut passar, però ha passat. He intentat amagar el secret durant quasi dues llarguíssimes hores, però la pressió és inaguantable. Sento xiuxiueigs a cada cantonada, tinc la sensació que la gent em mira i llavors dissimulen, que a les perruqueries es parla de mi i que, malgrat la gent faci com si res, tothom m'assenyala quan no els veig. Aterrat per tot plegat, he optat per tancar-me a casa: dos volts de clau i persianes avall faran el fet. Ara, tot és silenci. Respiro profundament, i la meva pròpia inspiració tremolosa em relaxa. Mica en mica, em calmo. M'adono de cop que el rellotge que tinc a l'estudi fa soroll. No l'havia sentit mai, però ara, en la immensa solitud de la meva llar buida, el sento més clar que mai. Cantant un tènue "tic-tac" mecànic, sembla que el propi rellotge conegui el meu terrible secret i que, amb la constància del segon rere segon, em recordi que, tard o d'hora, n'hauré de donar comptes al món. Assegut al racó més fosc de la meva habitació, amb la cara enterrada entre els genolls i les mans tapant-me les orelles, prenc una decisió. No sé si és la correcte, no sé si és el moment, però és l'única decisió que ara mateix puc prendre, abans que la bogeria del secret que amago al racó més fosc del meu cor em consumeixi l'ànima sencera.
M'aixeco tentinejant. Sento que les cames em flaquegen, com si elles mateixes, ofeses pel meu acte atroç, no volguessin sentir-se part de mi. Amb la decisió de l'home que es vol alliberar de les cadenes d'un terrible secret, avanço fins a la persiana i l'aixeco amb gran esforç. La llum que entra per la finestra em crema les retines i fa que m'hagi de tapar la cara amb les mans. Quan mica en mica m'acostumo a la llum del sol i baixo les mans, em sorprèn el reflex que veig al vidre de la finestra. Un jo caducat, un rostre envellit, un ulls profunds i trists que floten sobre unes bosses inflades, uns llavis caiguts, i l'estigma de la tortura de dues llargues hores que deixen marca a cada solc de la meva pell. Atemorit per la imatge de mi mateix que em mira fixament, la meva determinació creix. Esbufegant i contenint les llàgrimes, obro ràpidament la finestra i surto amb dues gambades al terrat. A baix, al carrer, hi ha tot el poble. Centenars de persones s'arremolinen davant de casa, com si sabessin que, d'un moment a l'altre, sortiria. En veure'm, callen de cop. Centenars de rostres desconeguts em miren, escrutant cada racó de la meva ànima, en silenci. Tothom conté la respiració. Jo, avanço fins a primera línia del terrat, procurant que tothom em pugui veure. Faig cinc respiracions profundes que duren cadascuna d'elles tota una vida. M'empasso el nus que tinc a la gola i imagino el sabor del primer glop de saliva que empassarà qui, ben aviat, serà un home lliure. Aclareixo la veu i, tal i com els dic a la multitud de gent que espera impacient davant de casa, us ho dic a vosaltres, estimats seguidors i seguidores del meu blog: "Avui, a l'hora de dinar, ha passat. A la plata del forn, a més de llobarro i patates, també hi havia ceba i jo, plenament conscient del que feia, me l'he menjat... i m'ha agradat". El silenci es manté. La gent no diu res. Els seus ulls, oberts ara com taronges, respiren en silenci. Jo, que sento a poc a poc com cada glopada d'aire m'oxigena com un home nou, camino enrere lentament i entro a casa, convertit en aquell que, malgrat tot, avui ha menjat ceba tot cofoi. Espero que el meu acte pervers no hagi ferit la sensibilitat de ningú, i aprofito per afegir un últim apunt al fet: sense ceba, siusplau... a no ser que sigui al forn. Bon Nadal a tothom.
diumenge, 31 de juliol del 2011
dilluns, 25 de juliol del 2011
L'elecció
Hora: dos quarts d'una.
Lloc: el despatx.
Situació: Símptomes brutals de desnutrició en forma de roncs estomacals.
El rebombori d'una súplica del meu estómac em commou l'ànima i la gana. Estoicament, impassible a l'implacable pas del temps, resisteixo la gana ferotge que, des de ben d'hora al matí, m'assalta. Les formes són cada cop més confuses i poc definides. Els colors, si bé ja relatius per a algú amb discromatòpsies com jo, perden intensitat per moments. Les busques del rellotge són cada cop més i més lentes, perdent l'hora de dinar en algun punt indivisible a l'horitzó. Aferrant-me a les ganes de viure, decideixo emprendre una heroica acció i, absorbint els últims nutrients que em queden al cos, m'aixeco de la cadira. L'esforç ha set titànic, però ha valgut la pena. Allargo la mà cap a una bossa que sembla cada cop més llunyana i n'extrec la cartera. El seu pes brutal quasi em desestabilitza, però decideixo sacrificar part del meu cervell per extreure'n l'energia suficient per aguantar-me dret, oblidant-me així de qualsevol cosa sabuda sobre història i geografia d'Espanya (Roger de Flor és un cantant del nou pop? Primo de Ribeiro és un vi de taula? Alacant és a Andalusia? Perejil és la regió més rica de la península?).
Tentinejo d'un cantó a l'altre del passadís, com en una pel·lícula barata de zombis. L'efecte vacances fa que la planta estigui quasi buida, fent-me témer que, si caic a terra, ningú em trobarà fins a finals d'agost, quan segurament serà massa tard. Això em dóna forces per seguir endavant en la meva odissea per la supervivència. Baixo a la sisena planta agafant-me a la barana de les escales, desnodrit, quasi mort d'acandiment, i aconsegueixo arribar fins al menjador. Al fons de la sala, entre el brunzit suau de les neveres i la llum tènue dels fluorescents, tres ostentoses màquines: la del cafè, a la dreta de tot, la de les llaunes, entremig, i la dels snacks, a l'esquerra. Involuntàriament i sense poder-ho evitar (i tot i malgastar valuosos nutrients fent l'esforç), se'm dibuixa un somriure als llavis mentre els meus dits obren impacients la butxaqueta de les monedes. L'horror terrible, però, ve quan baixo la mirada. Només porto una moneda d'un euro i, pel que recordo en incursions anteriors a la fortalesa dels aliments, una llauna costa mig euro, i un Kinder Bueno (White Edition, què us penseu!) costa vuitanta cèntims. Si no vaig errat, i tenint en compte la desviació mitjana i el cicle de la lluna, mig euro i vuitanta cèntims són un euro amb trenta. Pitjor que res, penso, el dilema de l'elecció: una fresquíssima, gasosa, cafeïnada i revitalitzant llauna de deliciosa Coca-Cola, o un cruixent per fora, tendre per dins, saborós i calòric Kinder Bueno? Maleït siguin el fat, els déus de l'Olimp i els seus tripijocs malvats, que em torturen la ment i el cos mentre ells riuen des de dalt dels núvols!
L'important en aquestes situacions és, segons recordo haver llegit en algun lloc, no perdre la calma. Podria comprar-me el Kinder Bueno i beure aigua, però l'aigua és un bé escàs, i tampoc cal abusar-ne... A més, la cafeïna i el sucre de la Coca-Cola em donarien energies suficients com per arrencar de soca-arrel la màquina de snacks i endur-me-la al despatx per, després de rebentar el vidre d'un cop de puny, engolir tot el que trobés sense ni treure-ho de l'embolcall... Malauradament, em sembla que està prohibit destruir la màquina de snacks, i potser algú seguiria el rastre fins al meu despatx i després n'hauria de donar comptes... Una altra possibilitat seria comprar-me la Coca-Cola i passar per davant la màquina de snacks sense fer-ne més ni més, mirant cap a Cancun, com si no existís, i no escoltar les súpliques de l'estómac que tot ho engoliria, ni les del Kinder Bueno que desitjaria ser engolit... La sort, però, es posa en certa manera de la meva part, i és llavors quan veig un buit profund i negre al bell mig de la màquina de snacks. Amb els ulls esbatanats, m'acosto a la màquina i veig que, entre pipes, cacauets salats i galetes de fibra, allà on abans hi havia els Kinder Bueno ara només hi ha el buit, el no-res, o potser aire. Aclarint que no és bona notícia saber que no hi ha Kinder Buenos, sí que ho és el desprendre's d'aquesta cruel elecció que era triar entre l'aliment o el beure. Cofoi com un pèsol, doncs, llanço amb follia la moneda dins la màquina de llaunes i amb una patada giratòria fulmino el botó de la Coca-Cola (ni Light, ni Zero, ni polles amb vinagre: sucre pur i dur!). Tu-tum... Clank! La veig... Tan sola, tan desprotegida, tan fresca... Amb tot l'amor de la mare que mai seré l'agafo suaument amb les mans, l'acaricio i la premo contra el meu pit. En un últim rampell d'avarícia em dedico a prémer tots els botons de la màquina de snacks, esperant trobar alguna cosa no integral ni dietètica que valgui cinquanta cèntims o menys. Malauradament, la màquina es riu de mi amb productes enxocolatats a seixanta cèntims... neci. No seré pobre eternament, i quan tingui monedes per donar i per vendre, tornaré... Llavors, veurem que qui riu últim, riu millor. Sense apartar una furibunda mirada penetrant de la traïdora màquina de snacks, abandono lentament la sala amb la llauna a les mans, i ressegueixo els meus passos cap al pis superior.
Ja al passadís de davant el despatx, la llauna i jo. Cap dels dos té por de res i, ara que el destí s'escriu i es pinta una passa per davant nostre, és quasi com si ja pogués sentir la carícia de les bombolletes de gas fent-me pessigolles a la gola mentre el seu sabor m'envaeix el paladar i el seu sucre em repara els músculs atrofiats pel sobresforç titànic que he hagut de fer en aquesta trepidant aventura de supervivència i situacions límit que, de ben segur, em marcarà per sempre més.
Lloc: el despatx.
Situació: Símptomes brutals de desnutrició en forma de roncs estomacals.
El rebombori d'una súplica del meu estómac em commou l'ànima i la gana. Estoicament, impassible a l'implacable pas del temps, resisteixo la gana ferotge que, des de ben d'hora al matí, m'assalta. Les formes són cada cop més confuses i poc definides. Els colors, si bé ja relatius per a algú amb discromatòpsies com jo, perden intensitat per moments. Les busques del rellotge són cada cop més i més lentes, perdent l'hora de dinar en algun punt indivisible a l'horitzó. Aferrant-me a les ganes de viure, decideixo emprendre una heroica acció i, absorbint els últims nutrients que em queden al cos, m'aixeco de la cadira. L'esforç ha set titànic, però ha valgut la pena. Allargo la mà cap a una bossa que sembla cada cop més llunyana i n'extrec la cartera. El seu pes brutal quasi em desestabilitza, però decideixo sacrificar part del meu cervell per extreure'n l'energia suficient per aguantar-me dret, oblidant-me així de qualsevol cosa sabuda sobre història i geografia d'Espanya (Roger de Flor és un cantant del nou pop? Primo de Ribeiro és un vi de taula? Alacant és a Andalusia? Perejil és la regió més rica de la península?).
Tentinejo d'un cantó a l'altre del passadís, com en una pel·lícula barata de zombis. L'efecte vacances fa que la planta estigui quasi buida, fent-me témer que, si caic a terra, ningú em trobarà fins a finals d'agost, quan segurament serà massa tard. Això em dóna forces per seguir endavant en la meva odissea per la supervivència. Baixo a la sisena planta agafant-me a la barana de les escales, desnodrit, quasi mort d'acandiment, i aconsegueixo arribar fins al menjador. Al fons de la sala, entre el brunzit suau de les neveres i la llum tènue dels fluorescents, tres ostentoses màquines: la del cafè, a la dreta de tot, la de les llaunes, entremig, i la dels snacks, a l'esquerra. Involuntàriament i sense poder-ho evitar (i tot i malgastar valuosos nutrients fent l'esforç), se'm dibuixa un somriure als llavis mentre els meus dits obren impacients la butxaqueta de les monedes. L'horror terrible, però, ve quan baixo la mirada. Només porto una moneda d'un euro i, pel que recordo en incursions anteriors a la fortalesa dels aliments, una llauna costa mig euro, i un Kinder Bueno (White Edition, què us penseu!) costa vuitanta cèntims. Si no vaig errat, i tenint en compte la desviació mitjana i el cicle de la lluna, mig euro i vuitanta cèntims són un euro amb trenta. Pitjor que res, penso, el dilema de l'elecció: una fresquíssima, gasosa, cafeïnada i revitalitzant llauna de deliciosa Coca-Cola, o un cruixent per fora, tendre per dins, saborós i calòric Kinder Bueno? Maleït siguin el fat, els déus de l'Olimp i els seus tripijocs malvats, que em torturen la ment i el cos mentre ells riuen des de dalt dels núvols!
L'important en aquestes situacions és, segons recordo haver llegit en algun lloc, no perdre la calma. Podria comprar-me el Kinder Bueno i beure aigua, però l'aigua és un bé escàs, i tampoc cal abusar-ne... A més, la cafeïna i el sucre de la Coca-Cola em donarien energies suficients com per arrencar de soca-arrel la màquina de snacks i endur-me-la al despatx per, després de rebentar el vidre d'un cop de puny, engolir tot el que trobés sense ni treure-ho de l'embolcall... Malauradament, em sembla que està prohibit destruir la màquina de snacks, i potser algú seguiria el rastre fins al meu despatx i després n'hauria de donar comptes... Una altra possibilitat seria comprar-me la Coca-Cola i passar per davant la màquina de snacks sense fer-ne més ni més, mirant cap a Cancun, com si no existís, i no escoltar les súpliques de l'estómac que tot ho engoliria, ni les del Kinder Bueno que desitjaria ser engolit... La sort, però, es posa en certa manera de la meva part, i és llavors quan veig un buit profund i negre al bell mig de la màquina de snacks. Amb els ulls esbatanats, m'acosto a la màquina i veig que, entre pipes, cacauets salats i galetes de fibra, allà on abans hi havia els Kinder Bueno ara només hi ha el buit, el no-res, o potser aire. Aclarint que no és bona notícia saber que no hi ha Kinder Buenos, sí que ho és el desprendre's d'aquesta cruel elecció que era triar entre l'aliment o el beure. Cofoi com un pèsol, doncs, llanço amb follia la moneda dins la màquina de llaunes i amb una patada giratòria fulmino el botó de la Coca-Cola (ni Light, ni Zero, ni polles amb vinagre: sucre pur i dur!). Tu-tum... Clank! La veig... Tan sola, tan desprotegida, tan fresca... Amb tot l'amor de la mare que mai seré l'agafo suaument amb les mans, l'acaricio i la premo contra el meu pit. En un últim rampell d'avarícia em dedico a prémer tots els botons de la màquina de snacks, esperant trobar alguna cosa no integral ni dietètica que valgui cinquanta cèntims o menys. Malauradament, la màquina es riu de mi amb productes enxocolatats a seixanta cèntims... neci. No seré pobre eternament, i quan tingui monedes per donar i per vendre, tornaré... Llavors, veurem que qui riu últim, riu millor. Sense apartar una furibunda mirada penetrant de la traïdora màquina de snacks, abandono lentament la sala amb la llauna a les mans, i ressegueixo els meus passos cap al pis superior.
Ja al passadís de davant el despatx, la llauna i jo. Cap dels dos té por de res i, ara que el destí s'escriu i es pinta una passa per davant nostre, és quasi com si ja pogués sentir la carícia de les bombolletes de gas fent-me pessigolles a la gola mentre el seu sabor m'envaeix el paladar i el seu sucre em repara els músculs atrofiats pel sobresforç titànic que he hagut de fer en aquesta trepidant aventura de supervivència i situacions límit que, de ben segur, em marcarà per sempre més.
dilluns, 4 de juliol del 2011
La sonata del gos d'atura
La sonata del gos d'atura no és, en el sentit estricte de la paraula, una sonata tal i com la coneixem. No pas perquè no tingui música, ni perquè no soni bé: és simplement que algú va decidir que, tot i tenir-ne el nom, no la representava. El gos d'atura sap, doncs, que quan sent la seva sonata no pot ballar ni xiular, malgrat alguna cosa l'empenyi a fer-ho. Per reprimir aquestes ganes boges, el gos es rasca on l'hi pica, es llepa on es rasca i es pica perquè ningú el llepa. Amb això, el gos deixa clar que, rere el seu propi matoll de pèl, una ànima sensible escolta aquella música mentre s'enfila per les escales, ressola pels cromatismes i s'embolcalla entre els acords, tot esperant aquell moment en que ningú el mira i pot tancar els ulls i somniar que és ell qui dirigeix la orquestra tot vestint un elegant esmòquing amb un forat per la cua. Després d'aquell moment fugaç, el gos fingeix que no ha passat res. Els seus ulls, que semblen trists penjats sota unes celles espesses, camuflen la joia que empeny el palpitar del seu cor amb unes sístole i diàstole al compàs d'un futbolista que xuta contra la paret del seu costellam. Quan ningú el veu, el gos somriu i, de vegades, fins i tot riu. Recorda la melodia de la seva sonata i la tarareja amb un insòlit encant caní que mai cap humà ha sentit. Murri com ell sol, el gos se'n cuida de tenir-ho ben en secret, perquè si algú sabés que el gos canta la seva sonata, l'estovaria de valent. Per alguna cosa algú va deixar ben clar que aquella sonata no era tal, sinó una altra cosa homònima, però diferent. Al gos, però, sempre li han importat poc aquests formalismes minuciosos i, cofoi, entona la seva sonata en secret cada vespre quan es queda sol. Així, pensa ell, realment es fa la sonata seva, i només seva.
dijous, 16 de juny del 2011
Sempre hi haurà algú que estarà pitjor...
... O això és el que li deien sempre al petit Tom.
Tot va començar quan, fa molts anys, el petit Tom jugava a orinar-se en caus d'escurçons per fer-los sortir i llavors marxar corrent entre rialles estridents de nen trapella. Va arribar un dia cruel, però, que va semblar capgirar completament la sort del petit Tom quan, mentre orinava feliç en un cau, un escurçó va sortir de darrere unes mates i, sense donar-li temps per reaccionar, va mossegar-li una cama. Malgrat es va afanyar tant com va poder, quan va arribar a cal metge ja era massa tard i, per prevenir una infecció pitjor, el metge va haver de serrar-li una cama. Llavors va ser quan, entre llàgrimes de tristesa i queixes sobre la mala sort i la injustícia del món, algú va dir-li per primera vegada que podia considerar-se afortuntat, que hi havia molta gent al món que estava molt pitjor que ell i que, per tant, no tenia dret a queixar-se. Ell, cap cot, va clavar la mirada a terra i va assentir trist i fins i tot avergonyit en comprendre que, potser, es queixava sense motiu.
Un temps després d'aquella desagradable experiència, el petit Tom somreia a la vida i es mirava el dia a dia amb optimisme. Potser era per la falta d'un hobby com el footing o el ballet, o perquè tots els seus amics jugaven a futbol, però el petit Tom havia desenvolupat una actitiud de vida altruista, generosa i entregada als pobres animalets abandonats, que, de fet, eren els seus únics amics. Un dia, el petit Tom tornava de donar llet a una família de gatets de carrer que vivien en una fàbrica abandonada a l'altra banda de la carretera amb tanta mala sort que, quan va intentar travessar, li va relliscar el bastó que li servia a mode de cama i va caure al mig de la carretera. Malgrat que el cop va ser dur, el petit Tom va saber-se arrencar un somriure dels llavis, fruit de la seva actitud positiva. Segons després, però, l'infortuni de la vida perversa va voler que un camió brut que transportava pèrfides begudes alcohòliques l'atropellés, segant-li la cama que li quedava.
Ja a l'hospital, i recuperant-se, el petit Tom plorava i es queixava de la seva desgràcia, quan algú li va recordar que sempre hi hauria algú que estaria pitjor que ell. Llavors el petit Tom contenia les llàgrimes, s'empassava el nus de la gola i es tranquil·litzava alhora que s'avergonyia de si mateix. Ja sense cames, el petit Tom corria (o millor dit es desplaçava) amb un carretó moníssim pels carrers del poble, saludant amablement el carter, la pastissera, el llauner i tots els veïns que trobava. Un dia de sol esplèndid i núvols prims, però, la vida va tornar a fer un tomb pel petit Tom, i és que mentre baixava rabent per un carrer massa vertical es va trencar una de les quatre rodes del seu moníssim carretó. El desastre va ser tal que el petit Tom va sortir disparat a gran velocitat i es va estrellar contra la paret d'una casa, amb tanta mala sort que el braç esquerre li va quedar girat al revés.
Segons els metges, el millor que podien fer per evitar la gangrena era tallar-li el braç i, com a molt, substituir-l'hi per una escombra. Contenint el nus a la gola, el petit Tom es va atrevir a insinuar que era un desgraciat i que la vida no el somreia. Com una ofensa personal, la resta d'assistents de la sala van callar, contenint la respiració indignats, fins que un d'ells va recordar-li al petit Tom la gran veritat. Aquest, resistint estoicament les temptacions d'engegar el seu interlocutor a prendre pel cul, va baixar la vista a terra resignat. Ja sense cames i amb un braç de menys, el petit Tom va tunejar-se el seu excepcional carretó, reforçant les rodes primer de tot i fent-lo còmodament manejable amb un sol braç: el dret. Amb un somriure als llavis (que, per sort, encara tenia), el petit Tom va sortir de casa seva saludant el veïnat, la masovera, la dona que renta, la vella que fila i el brau caçador, que sempre vigila. Cofoi amb el seu braç dret, que es tornava musculós per moments, va veure una encisadora companya de classe que sempre li havia agradat. Rínxols d'or sobre dues perletes negres però brillants, galtes enrojolades, nas petit i rodonet, llavis molsuts de color de rosa i aquell vestidet blau clar que tan sovint duia. El petit Tom, descendent del semental primigeni, va posar la seva millor mirada seductora i va aixecar un braç (o sigui, EL braç) saludant efusivament la nena mentre la cridava. Encara ara ningú sap d'on va sortir ni com va ocórrer, però un malvat ornitorinc volador vingut de l'espai exterior va passar volant en aquell moment, amb tanta mala sort que va clavar queixalada al braç del petit Tom, arrencant-li de soca-arrel. Confusió! La nena, en veure-ho, cridava i cridava. El petit Tom, que es mirava incrèdul el munyoc sanguinolent, es preguntava si es despertaria d'un moment a l'altre amarat de suor dins el llit o si, de nou, la fortuna li havia tornat a picar l'ullet.
Salt temporal i espacial, i quan al petit Tom encara no li havien acabat de curar la ferida, una veu s'anticipà a la seva previsible reacció, advertint-lo que podia considerar-se afortunat de conservar encara el cos i el cap, que hi havia molta gent que no tenia tanta sort i que n'havia de ser conscient, d'això. El petit Tom va sortir de l'hospital amb el seu últim model de carretó: un flamant Llengüeitor-3000, que tenia rodes tot-terreny, cinturó de seguretat, recolza-braços (ja venien inclosos, quin remei!) i un fantàstic comandament per dirigir al carretó que es podia controlar amb la llengua. El petit Tom, que ja no es gastava els diners en sabates, passejava cofoi pels carrers del poble a bord de la seva nova montura, saludant l'alcalde, el rector, la castanyera, el senyor Ramon i tot el seu exèrcit de criades, que somreien a l'uníson de la mirada del senyor Ramon. Deu ser que el petit Tom mai ha estat gaire avesat a l'observació, però mentre corria (rodava) absort en els seus pensaments li va passar completament per alt el fil d'estendre la roba que penjava irracionalment baix de cantó a cantó del carrer. El vuitè nan, que no havia anat a veure la Blancaneus perquè li havia tocat a ell estendre la maquinada, no se'n va ni adonar que el petit Tom s'acostava perillosament de pressa al seu mortífer estenedor. Inevitablement, el petit Tom va trobar-se amb l'estenedor malvat, amb tanta mala sort (i ja és tenir-ne) que l'hi va tallar el cap a l'alçada del coll.
El petit Tom, amb la mirada absorta mentre els metges li cosien la ferida del coll, va preguntar en veu alta si realment creien que encara hi havia algú que estés pitjor que ell al món. Els assistents, deixant les crispetes, van intercanviar un teixit de mirades silencioses, esperant que algú prengués la iniciativa de parlar. El pare d'el petit Tom, home de bé com cap altre, advocat reconegut i estimat arreu del poble, va ser qui va trencar el silenci, advertint al petit Tom que, malgrat pogués semblar-li injusta la seva situació, havia de pensar que sempre, arreu, i encara que a ell no l'hi semblés, hi hauria gent que estaria pitjor que ell. Sobre una meravella de la tecnologia en forma de potes d'aranya metàliques, el petit Tom va sortir de l'hospital amb el cap ben alt (figurativament, és clar, ja que l'estructura metàlica de potes no alçava més de dos pams). Dels quaranta veïns que va saludar, més de vint van marxar corrent, espantats en veure venir l'estructura esfereïdora que sostenia el petit Tom, i potser una dotzena van intentar aplastar-lo a cops de peu o de pala. La resta, però, van saludar amablement el petit Tom mentre es queixaven que les lumbars i els genolls anunciaven un canvi de temps... Pobres infeliços! Llavors, el petit Tom ho va entendre i els seus ulls es van il·luminar. Per primera vegada es va adonar que potser aquella frase que tan sovint li havien dit i que tan estúpida li semblava resultava ser més certa del que es pensava: el petit Tom no tenia dolors de cap mena, tampoc mandra d'aixecar-se al matí (li era literalment impossible fer-ho!), ni por de trepitjar alguna tifarada de gos. No s'havia de preocupar de vestir-se abans de sortir de casa ni d'abrigar-se quan feia fred. A dutxar-se, hi estava menys del que es triga a dir "dutxa", no s'havia de tallar les ungles ni posar-se crema hidratant a les mans. Llavors, i per primera vegada, el petit Tom se sentia afortunat de veritat. Ja no és que no cregués que hi havia gent més infeliç que ell, sinó que començava a comprendre que difícilment hi hauria algú més feliç, i un somriure li va néixer als llavis.
Malauradament, el petit Tom va reflexionar que, si no tenia cos, almenys el cap se l'havia de cuidar per fer un bon goig, així que va decidir que s'havia d'anar a tallar els cabells. Menys d'una setmana després d'haver-se adonat de la gran veritat, el petit Tom va escollir el barber equivocat. Mentre li rentaven el cap, el petit Tom va decidir que volia un tallat fresc, nou, transgressor, per celebrar la seva nova condició d'afortunat. El barber es va espolsar el bigoti amb un moviment horitzontal de llavis, va aixecar sinuosament una cella mentre mirava amb mirada escèptica el pentinat del petit Tom i va prendre les eines. Amb unes tisores de podar va intentar tallar-li el serrell tan acuradament que, de fet, li va escapçar el cap en dos. Així i tot, i durant els segons de vida que encara li van quedar al petit Tom abans de morir, va ser conscient de quant afortunat era, ja que mai més tornaria a tenir mal de cap.
-----------------------------
Nota: Aquest conte no té moraleta ni res que s'hi assembli, qualsevol sensació que ve a dir alguna cosa especial i metafísica és pura coincidència.
Tot va començar quan, fa molts anys, el petit Tom jugava a orinar-se en caus d'escurçons per fer-los sortir i llavors marxar corrent entre rialles estridents de nen trapella. Va arribar un dia cruel, però, que va semblar capgirar completament la sort del petit Tom quan, mentre orinava feliç en un cau, un escurçó va sortir de darrere unes mates i, sense donar-li temps per reaccionar, va mossegar-li una cama. Malgrat es va afanyar tant com va poder, quan va arribar a cal metge ja era massa tard i, per prevenir una infecció pitjor, el metge va haver de serrar-li una cama. Llavors va ser quan, entre llàgrimes de tristesa i queixes sobre la mala sort i la injustícia del món, algú va dir-li per primera vegada que podia considerar-se afortuntat, que hi havia molta gent al món que estava molt pitjor que ell i que, per tant, no tenia dret a queixar-se. Ell, cap cot, va clavar la mirada a terra i va assentir trist i fins i tot avergonyit en comprendre que, potser, es queixava sense motiu.
Un temps després d'aquella desagradable experiència, el petit Tom somreia a la vida i es mirava el dia a dia amb optimisme. Potser era per la falta d'un hobby com el footing o el ballet, o perquè tots els seus amics jugaven a futbol, però el petit Tom havia desenvolupat una actitiud de vida altruista, generosa i entregada als pobres animalets abandonats, que, de fet, eren els seus únics amics. Un dia, el petit Tom tornava de donar llet a una família de gatets de carrer que vivien en una fàbrica abandonada a l'altra banda de la carretera amb tanta mala sort que, quan va intentar travessar, li va relliscar el bastó que li servia a mode de cama i va caure al mig de la carretera. Malgrat que el cop va ser dur, el petit Tom va saber-se arrencar un somriure dels llavis, fruit de la seva actitud positiva. Segons després, però, l'infortuni de la vida perversa va voler que un camió brut que transportava pèrfides begudes alcohòliques l'atropellés, segant-li la cama que li quedava.
Ja a l'hospital, i recuperant-se, el petit Tom plorava i es queixava de la seva desgràcia, quan algú li va recordar que sempre hi hauria algú que estaria pitjor que ell. Llavors el petit Tom contenia les llàgrimes, s'empassava el nus de la gola i es tranquil·litzava alhora que s'avergonyia de si mateix. Ja sense cames, el petit Tom corria (o millor dit es desplaçava) amb un carretó moníssim pels carrers del poble, saludant amablement el carter, la pastissera, el llauner i tots els veïns que trobava. Un dia de sol esplèndid i núvols prims, però, la vida va tornar a fer un tomb pel petit Tom, i és que mentre baixava rabent per un carrer massa vertical es va trencar una de les quatre rodes del seu moníssim carretó. El desastre va ser tal que el petit Tom va sortir disparat a gran velocitat i es va estrellar contra la paret d'una casa, amb tanta mala sort que el braç esquerre li va quedar girat al revés.
Segons els metges, el millor que podien fer per evitar la gangrena era tallar-li el braç i, com a molt, substituir-l'hi per una escombra. Contenint el nus a la gola, el petit Tom es va atrevir a insinuar que era un desgraciat i que la vida no el somreia. Com una ofensa personal, la resta d'assistents de la sala van callar, contenint la respiració indignats, fins que un d'ells va recordar-li al petit Tom la gran veritat. Aquest, resistint estoicament les temptacions d'engegar el seu interlocutor a prendre pel cul, va baixar la vista a terra resignat. Ja sense cames i amb un braç de menys, el petit Tom va tunejar-se el seu excepcional carretó, reforçant les rodes primer de tot i fent-lo còmodament manejable amb un sol braç: el dret. Amb un somriure als llavis (que, per sort, encara tenia), el petit Tom va sortir de casa seva saludant el veïnat, la masovera, la dona que renta, la vella que fila i el brau caçador, que sempre vigila. Cofoi amb el seu braç dret, que es tornava musculós per moments, va veure una encisadora companya de classe que sempre li havia agradat. Rínxols d'or sobre dues perletes negres però brillants, galtes enrojolades, nas petit i rodonet, llavis molsuts de color de rosa i aquell vestidet blau clar que tan sovint duia. El petit Tom, descendent del semental primigeni, va posar la seva millor mirada seductora i va aixecar un braç (o sigui, EL braç) saludant efusivament la nena mentre la cridava. Encara ara ningú sap d'on va sortir ni com va ocórrer, però un malvat ornitorinc volador vingut de l'espai exterior va passar volant en aquell moment, amb tanta mala sort que va clavar queixalada al braç del petit Tom, arrencant-li de soca-arrel. Confusió! La nena, en veure-ho, cridava i cridava. El petit Tom, que es mirava incrèdul el munyoc sanguinolent, es preguntava si es despertaria d'un moment a l'altre amarat de suor dins el llit o si, de nou, la fortuna li havia tornat a picar l'ullet.
Salt temporal i espacial, i quan al petit Tom encara no li havien acabat de curar la ferida, una veu s'anticipà a la seva previsible reacció, advertint-lo que podia considerar-se afortunat de conservar encara el cos i el cap, que hi havia molta gent que no tenia tanta sort i que n'havia de ser conscient, d'això. El petit Tom va sortir de l'hospital amb el seu últim model de carretó: un flamant Llengüeitor-3000, que tenia rodes tot-terreny, cinturó de seguretat, recolza-braços (ja venien inclosos, quin remei!) i un fantàstic comandament per dirigir al carretó que es podia controlar amb la llengua. El petit Tom, que ja no es gastava els diners en sabates, passejava cofoi pels carrers del poble a bord de la seva nova montura, saludant l'alcalde, el rector, la castanyera, el senyor Ramon i tot el seu exèrcit de criades, que somreien a l'uníson de la mirada del senyor Ramon. Deu ser que el petit Tom mai ha estat gaire avesat a l'observació, però mentre corria (rodava) absort en els seus pensaments li va passar completament per alt el fil d'estendre la roba que penjava irracionalment baix de cantó a cantó del carrer. El vuitè nan, que no havia anat a veure la Blancaneus perquè li havia tocat a ell estendre la maquinada, no se'n va ni adonar que el petit Tom s'acostava perillosament de pressa al seu mortífer estenedor. Inevitablement, el petit Tom va trobar-se amb l'estenedor malvat, amb tanta mala sort (i ja és tenir-ne) que l'hi va tallar el cap a l'alçada del coll.
El petit Tom, amb la mirada absorta mentre els metges li cosien la ferida del coll, va preguntar en veu alta si realment creien que encara hi havia algú que estés pitjor que ell al món. Els assistents, deixant les crispetes, van intercanviar un teixit de mirades silencioses, esperant que algú prengués la iniciativa de parlar. El pare d'el petit Tom, home de bé com cap altre, advocat reconegut i estimat arreu del poble, va ser qui va trencar el silenci, advertint al petit Tom que, malgrat pogués semblar-li injusta la seva situació, havia de pensar que sempre, arreu, i encara que a ell no l'hi semblés, hi hauria gent que estaria pitjor que ell. Sobre una meravella de la tecnologia en forma de potes d'aranya metàliques, el petit Tom va sortir de l'hospital amb el cap ben alt (figurativament, és clar, ja que l'estructura metàlica de potes no alçava més de dos pams). Dels quaranta veïns que va saludar, més de vint van marxar corrent, espantats en veure venir l'estructura esfereïdora que sostenia el petit Tom, i potser una dotzena van intentar aplastar-lo a cops de peu o de pala. La resta, però, van saludar amablement el petit Tom mentre es queixaven que les lumbars i els genolls anunciaven un canvi de temps... Pobres infeliços! Llavors, el petit Tom ho va entendre i els seus ulls es van il·luminar. Per primera vegada es va adonar que potser aquella frase que tan sovint li havien dit i que tan estúpida li semblava resultava ser més certa del que es pensava: el petit Tom no tenia dolors de cap mena, tampoc mandra d'aixecar-se al matí (li era literalment impossible fer-ho!), ni por de trepitjar alguna tifarada de gos. No s'havia de preocupar de vestir-se abans de sortir de casa ni d'abrigar-se quan feia fred. A dutxar-se, hi estava menys del que es triga a dir "dutxa", no s'havia de tallar les ungles ni posar-se crema hidratant a les mans. Llavors, i per primera vegada, el petit Tom se sentia afortunat de veritat. Ja no és que no cregués que hi havia gent més infeliç que ell, sinó que començava a comprendre que difícilment hi hauria algú més feliç, i un somriure li va néixer als llavis.
Malauradament, el petit Tom va reflexionar que, si no tenia cos, almenys el cap se l'havia de cuidar per fer un bon goig, així que va decidir que s'havia d'anar a tallar els cabells. Menys d'una setmana després d'haver-se adonat de la gran veritat, el petit Tom va escollir el barber equivocat. Mentre li rentaven el cap, el petit Tom va decidir que volia un tallat fresc, nou, transgressor, per celebrar la seva nova condició d'afortunat. El barber es va espolsar el bigoti amb un moviment horitzontal de llavis, va aixecar sinuosament una cella mentre mirava amb mirada escèptica el pentinat del petit Tom i va prendre les eines. Amb unes tisores de podar va intentar tallar-li el serrell tan acuradament que, de fet, li va escapçar el cap en dos. Així i tot, i durant els segons de vida que encara li van quedar al petit Tom abans de morir, va ser conscient de quant afortunat era, ja que mai més tornaria a tenir mal de cap.
-----------------------------
Nota: Aquest conte no té moraleta ni res que s'hi assembli, qualsevol sensació que ve a dir alguna cosa especial i metafísica és pura coincidència.
dimarts, 15 de febrer del 2011
Cròniques de la gana: L'home i l'ornitorinc
Va ser un autèntic huracà d'emocions. Just creuar-se les mirades, l'ornitorinc va saber que havia de ser per ell, i així mateix ell va saber que l'ornitorinc havia de ser seu. Després de tants anys buscant-se, després de tants enganys, decepcions i falses esperances, per fi s'havien trobat. Van passar uns segons quiets, quasi contenint la respiració, amb la mirada fixa als ulls de l'altre. Ningú s'atrevia a fer res. L'ornitorinc va ser el primer de parlar, amb la veu tremolosa per l'emoció. "És a tu a qui espero?". Ell va somriure. El seus ulls es van il·luminar, i va assentir amb el cap, lentament. Llavors l'ornitorinc s'acostà, dubitatiu, però alhora molt emocionat. Quan va ser davant seu, ell va allargar els braços i va rodejar l'ornitorinc. Era flonge i tenia un pelatge suau. L'abraçà amb força durant uns instants i, després, comença a menjar-se'l lentament, degustant cada mossegada, fins que només en quedaren els ossos, que deixà junts formant una petita pila. Pocs dies després, de la punta de la pila d'ossos en va brollar una flor encisadora de pètals delicats.
<< Sobre l'home que volia tastar tots els animals del món >>
<< Sobre l'home que volia tastar tots els animals del món >>
dimarts, 18 de gener del 2011
Manual de supervivència a la dansa d'aparellament d'un informàtic
Comentari previ: Aquest text és un micro-relat que va ser escrit durant l'estiu del 2009 i que creia que havia perdut. Com veureu unes entrades més avall, va inspirar el segon capítol de "Antropologies", tot i que un cop recuperat dono preferència a aquest, per haver set el primer. Ara sí doncs, endavant amb el text:
Afortunat lector:
Si aquest text ha arribat a les seves mans és que, en un moment o altre de la seva vida, ha set objecte de la dansa d’aparellament d’un informàtic. Aquesta és una petita guia que l’orientarà sobre els principis més comuns per sobreviure en cas que hagi de tornar a passar per una experiència similar (Déu no ho vulgui):
1 - L’informàtic sempre comença la seva dansa d’aparellament establint un contacte visual amb la seva presa. Estadísticament no s’ha identificat cap perfil concret que atregui especialment l’atenció d’aquests voraços depredadors, així que es considera que qualsevol persona pot ser-ne víctima. Aquest contacte visual acostuma a durar entre 40 i 180 minuts aproximadament. Si, passat aquest temps, la presa segueix al seu abast visual o olfactiu, l’informàtic es disposarà a iniciar la següent fase.
2 – En aquesta segona fase l’informàtic es disposa a apropar-se a la seva presa. Sovint s’intentarà acostar dissimuladament entre la multitud amb un refresc a la mà (es creu que l’alcohol destrueix els teixits interns dels informàtics) i, un cop davant la presa, procurarà dibuixar una ganyota de paupèrrima seducció al seu rostre. Aquí és on les persones més sensibles poden patir diversos problemes que van des de migranyes fins a nàusees o trastorns alimentaris greus. Si l’estómac de la víctima és suficientment fort per resistir aquesta dantesca visió i, per alguna raó incomprensible, no decideix fugir entre crits de terror, l’informàtic passarà a la següent fase.
3 – Aquí és on l’informàtic haurà de valer-se del seu enginy per intentar establir un vincle verbal amb la víctima, que sovint vindrà donat per una frase directe o derivada del cine o la televisió, ja que és l’únic vincle que uneix el món dels informàtics amb el món real. Així doncs, no és estrany veure un informàtic assetjant la seva presa al so de la frase “Coge las pastillas rojas”, o “Estoy siguiendo al conejito blanco”. Si l’informàtic és capaç d’enginyar una frase que no causi lesions auditives greus a la seva incauta presa optarà a que aquesta, totalment inconscient del perill que corre, l’hi respongui, donant pas així a la quarta fase.
4 – Si el comentari de l’informàtic obté per resposta qualsevol cosa diferent a una catxeta o un esprai anti-violadors, aquest entrarà en un estat de sudoració extrema que, segons afirmen els especialistes, en un passat remot servia per alliberar espores. Aquesta fase comporta un greu risc físic per la presa, ja que està químicament demostrat que la suor dels informàtics està formada per, entre d’altres compostos, àcid clorhídric. En funció de la densitat d’aquesta concentració el contacte amb la pell de l’informàtic pot provocar urticàries o fins i tot cremades de segon grau, i les autoritats en el tema mantenen que aquest compost, un cop tractat adequadament, podria ser un bon substitutiu del combustible fòssil. Si la víctima resisteix aquesta fase, s’inicia la última fase que s’ha pogut observar a la pràctica fins a dia d’avui.
5 – S’anomena fase de diàleg, i és aquí on l’informàtic haurà de demostrar la seva capacitat intel·lectual d’adaptar-se al món real. Si l’informàtic és encara massa cadell sovint és aquí on, després de posar els ulls en blanc, començarà a treure escuma per la boca mentre pronuncia frases com “Error 404” o “Java.IOException”. En cas que la seva experiència l’hi permeti superar el xoc emocional d’entaular un diàleg amb una femella, l’informàtic sovint basarà els seus comentaris en sèries de televisió, directors o actors de cine. Excepcionalment hom assegura haver trobat exemplars que són capaços de parlar de política o actualitat sobre el món real, però es consideren rareses en la seva espècie. Aquesta fase sol acabar sempre per alguna d’aquestes raons:
- L’informàtic perd el coneixement de forma sobtada.
- L’informàtic eclosiona sobre si mateix, creant un petit forat negre que absorbeix la matèria al seu voltant.
- L’informàtic perd l’art de la parla i comença a parlar en binari, impossibilitant així que la conversa evolucioni.
- La víctima esdevé presa d’un atac de terror i fuig corrents. Aquest atac sol ser causat per un somriure o un moviment de celles de l’informàtic.
- La víctima, en veure’s acorralada, es pren la càpsula de cianur que, per precaució, es reparteix gratuïtament a les farmàcies.
Aquesta és l'última fase documentada sobre la dansa d’aparellament d’un informàtic. A través de complexes teories i simulacions els científics han generat diverses hipòtesis del que podria passar en una hipotètica següent fase, anomenada fase Omega:
- L’informàtic, en adonar-se que la seva presa no té entrada USB, es troba completament confós i es retira a la seva fosca caverna.
- L’informàtic es mulla amb aigua, comença a multiplicar-se i propaga el caos i la destrucció arreu.
- L'informàtic es desintegra de sobte, deixant només la roba i un molest aroma de goma cremada.
- L’informàtic mostra el seu vertader cos desplegant les ales, atrapant la presa amb la seva cua retràctil, i fugint al vol a través d’un forat que ell mateix fa al sostre mentre escup foc per la boca i treu raigs làser pels ulls.
Aquests són doncs els consells més útils per sobreviure a la dansa d’aparellament d’un informàtic. Cal tenir en compte que aquestes dades són orientatives i que només han de servir per casos d’emergència ja que l’encontre amb un informàtic en zel és una situació extremadament perillosa i que només s’ha d’afrontar si no hi ha més alternativa. Per concloure es donaran uns últims consells de seguretat, que es poden complementar i ampliar amb altres títols d’aquesta editorial com ara “L’informàtic en zel, i altre contes de terror”, “El vampir, l’home-llop i l’informàtic: ciència i mite” o “Cuarto Milenio: El despertar del informático”.
Consells de seguretat a tenir en compte:
- Aquesta guia ha estat realitzada per professionals. SOTA CAP CONCEPTE s’ha d’intentar establir vincle amb un informàtic sense els coneixements i les proteccions suficients.
- Parlar malament del Linux en presència d'un informàtic pot resultar segons els experts en un sisme d'intensitat 7 en l'escala de Richter.
- Tot i que es desaconsella profundament, en cas d'haver-se d'acostar prop d'una LAN-Party es recomana el següent material: un crucifix de fusta, un CD-ROM de software lliure per atraure la seva atenció en cas de necessitar una fugida d’emergència i una arma de foc amb bales de plata.
Esperem que aquesta petita guia hagi pogut donar-li una idea elemental de com sobreviure a tan indesitjable situació. Per a més informació posi’s en contacte amb el Servei d’Animals Perillosos del Zoo de Barcelona.
Afortunat lector:
Si aquest text ha arribat a les seves mans és que, en un moment o altre de la seva vida, ha set objecte de la dansa d’aparellament d’un informàtic. Aquesta és una petita guia que l’orientarà sobre els principis més comuns per sobreviure en cas que hagi de tornar a passar per una experiència similar (Déu no ho vulgui):
1 - L’informàtic sempre comença la seva dansa d’aparellament establint un contacte visual amb la seva presa. Estadísticament no s’ha identificat cap perfil concret que atregui especialment l’atenció d’aquests voraços depredadors, així que es considera que qualsevol persona pot ser-ne víctima. Aquest contacte visual acostuma a durar entre 40 i 180 minuts aproximadament. Si, passat aquest temps, la presa segueix al seu abast visual o olfactiu, l’informàtic es disposarà a iniciar la següent fase.
2 – En aquesta segona fase l’informàtic es disposa a apropar-se a la seva presa. Sovint s’intentarà acostar dissimuladament entre la multitud amb un refresc a la mà (es creu que l’alcohol destrueix els teixits interns dels informàtics) i, un cop davant la presa, procurarà dibuixar una ganyota de paupèrrima seducció al seu rostre. Aquí és on les persones més sensibles poden patir diversos problemes que van des de migranyes fins a nàusees o trastorns alimentaris greus. Si l’estómac de la víctima és suficientment fort per resistir aquesta dantesca visió i, per alguna raó incomprensible, no decideix fugir entre crits de terror, l’informàtic passarà a la següent fase.
3 – Aquí és on l’informàtic haurà de valer-se del seu enginy per intentar establir un vincle verbal amb la víctima, que sovint vindrà donat per una frase directe o derivada del cine o la televisió, ja que és l’únic vincle que uneix el món dels informàtics amb el món real. Així doncs, no és estrany veure un informàtic assetjant la seva presa al so de la frase “Coge las pastillas rojas”, o “Estoy siguiendo al conejito blanco”. Si l’informàtic és capaç d’enginyar una frase que no causi lesions auditives greus a la seva incauta presa optarà a que aquesta, totalment inconscient del perill que corre, l’hi respongui, donant pas així a la quarta fase.
4 – Si el comentari de l’informàtic obté per resposta qualsevol cosa diferent a una catxeta o un esprai anti-violadors, aquest entrarà en un estat de sudoració extrema que, segons afirmen els especialistes, en un passat remot servia per alliberar espores. Aquesta fase comporta un greu risc físic per la presa, ja que està químicament demostrat que la suor dels informàtics està formada per, entre d’altres compostos, àcid clorhídric. En funció de la densitat d’aquesta concentració el contacte amb la pell de l’informàtic pot provocar urticàries o fins i tot cremades de segon grau, i les autoritats en el tema mantenen que aquest compost, un cop tractat adequadament, podria ser un bon substitutiu del combustible fòssil. Si la víctima resisteix aquesta fase, s’inicia la última fase que s’ha pogut observar a la pràctica fins a dia d’avui.
5 – S’anomena fase de diàleg, i és aquí on l’informàtic haurà de demostrar la seva capacitat intel·lectual d’adaptar-se al món real. Si l’informàtic és encara massa cadell sovint és aquí on, després de posar els ulls en blanc, començarà a treure escuma per la boca mentre pronuncia frases com “Error 404” o “Java.IOException”. En cas que la seva experiència l’hi permeti superar el xoc emocional d’entaular un diàleg amb una femella, l’informàtic sovint basarà els seus comentaris en sèries de televisió, directors o actors de cine. Excepcionalment hom assegura haver trobat exemplars que són capaços de parlar de política o actualitat sobre el món real, però es consideren rareses en la seva espècie. Aquesta fase sol acabar sempre per alguna d’aquestes raons:
- L’informàtic perd el coneixement de forma sobtada.
- L’informàtic eclosiona sobre si mateix, creant un petit forat negre que absorbeix la matèria al seu voltant.
- L’informàtic perd l’art de la parla i comença a parlar en binari, impossibilitant així que la conversa evolucioni.
- La víctima esdevé presa d’un atac de terror i fuig corrents. Aquest atac sol ser causat per un somriure o un moviment de celles de l’informàtic.
- La víctima, en veure’s acorralada, es pren la càpsula de cianur que, per precaució, es reparteix gratuïtament a les farmàcies.
Aquesta és l'última fase documentada sobre la dansa d’aparellament d’un informàtic. A través de complexes teories i simulacions els científics han generat diverses hipòtesis del que podria passar en una hipotètica següent fase, anomenada fase Omega:
- L’informàtic, en adonar-se que la seva presa no té entrada USB, es troba completament confós i es retira a la seva fosca caverna.
- L’informàtic es mulla amb aigua, comença a multiplicar-se i propaga el caos i la destrucció arreu.
- L'informàtic es desintegra de sobte, deixant només la roba i un molest aroma de goma cremada.
- L’informàtic mostra el seu vertader cos desplegant les ales, atrapant la presa amb la seva cua retràctil, i fugint al vol a través d’un forat que ell mateix fa al sostre mentre escup foc per la boca i treu raigs làser pels ulls.
Aquests són doncs els consells més útils per sobreviure a la dansa d’aparellament d’un informàtic. Cal tenir en compte que aquestes dades són orientatives i que només han de servir per casos d’emergència ja que l’encontre amb un informàtic en zel és una situació extremadament perillosa i que només s’ha d’afrontar si no hi ha més alternativa. Per concloure es donaran uns últims consells de seguretat, que es poden complementar i ampliar amb altres títols d’aquesta editorial com ara “L’informàtic en zel, i altre contes de terror”, “El vampir, l’home-llop i l’informàtic: ciència i mite” o “Cuarto Milenio: El despertar del informático”.
Consells de seguretat a tenir en compte:
- Aquesta guia ha estat realitzada per professionals. SOTA CAP CONCEPTE s’ha d’intentar establir vincle amb un informàtic sense els coneixements i les proteccions suficients.
- Parlar malament del Linux en presència d'un informàtic pot resultar segons els experts en un sisme d'intensitat 7 en l'escala de Richter.
- Tot i que es desaconsella profundament, en cas d'haver-se d'acostar prop d'una LAN-Party es recomana el següent material: un crucifix de fusta, un CD-ROM de software lliure per atraure la seva atenció en cas de necessitar una fugida d’emergència i una arma de foc amb bales de plata.
Esperem que aquesta petita guia hagi pogut donar-li una idea elemental de com sobreviure a tan indesitjable situació. Per a més informació posi’s en contacte amb el Servei d’Animals Perillosos del Zoo de Barcelona.
dijous, 2 de desembre del 2010
Haikus à la johanesa
Menú haikú,
convida la casa
i bon profit!
Primers plats:
Haikú de l'abella reina
Mel als llavis,
un brunzit de bronze
cau de la flor.
Haikú de l'ensaimada
Rinxa el rinxol
testa pasta d'ambre,
forn l'espera.
Haikú / 2
Una
divisió,
res més.
Haikú del pobre de butxaca (in honoris meu)
Molt pocs diners,
sols catorze cèntims
i un tros de pa.
Haikú del homeless del metro (ull amb l'accentuació i la pronúncia)
Ayudáme
tengo una família,
grazias siñor.
Aquí hi ha els segons plats:
Haikú amb aromes de mar
Sagetes d'or,
passes que s'esborren
pel vent de sal.
Haikú introspectiu per nens de primària
Quatre saltets
donen sis canalles,
Quatre i no més.
Haikú de l'au de nit
Neix la lluna
des d'on calla el dia,
l'hora de l'au.
Haikú del cucut de paret
Entre fustes,
brocatge i tic-tac
tanca el cicle.
Haikú invers obligatto d'en Chuck Norris
Aquest és al revés,
sis i quatre,
qui contradiu a en Chuck?
I les postres:
Haikú del fanguissar
Peus que ballen
en catifa tova,
compte què fas!
Haikú de la flor d'estiu
Llum quan hi ha llum,
cap-baixa al fred d'hivern
mor de dolor.
Haikú del telèfanu que diu que no hi ha estudi
Dia de suet,
posa't els çapàtus
i a fer deport.
Haikú del refredat molest
Gola de foc
sota cap de ferro,
nas que es desfà.
Haikú del digestiu
M'he empatxat,
fot-li sal de frutes
i un licoret.
Bon appétit,
pregunteu pels licors
al cambrer coix.
convida la casa
i bon profit!
Primers plats:
Haikú de l'abella reina
Mel als llavis,
un brunzit de bronze
cau de la flor.
Haikú de l'ensaimada
Rinxa el rinxol
testa pasta d'ambre,
forn l'espera.
Haikú / 2
Una
divisió,
res més.
Haikú del pobre de butxaca (in honoris meu)
Molt pocs diners,
sols catorze cèntims
i un tros de pa.
Haikú del homeless del metro (ull amb l'accentuació i la pronúncia)
Ayudáme
tengo una família,
grazias siñor.
Aquí hi ha els segons plats:
Haikú amb aromes de mar
Sagetes d'or,
passes que s'esborren
pel vent de sal.
Haikú introspectiu per nens de primària
Quatre saltets
donen sis canalles,
Quatre i no més.
Haikú de l'au de nit
Neix la lluna
des d'on calla el dia,
l'hora de l'au.
Haikú del cucut de paret
Entre fustes,
brocatge i tic-tac
tanca el cicle.
Haikú invers obligatto d'en Chuck Norris
Aquest és al revés,
sis i quatre,
qui contradiu a en Chuck?
I les postres:
Haikú del fanguissar
Peus que ballen
en catifa tova,
compte què fas!
Haikú de la flor d'estiu
Llum quan hi ha llum,
cap-baixa al fred d'hivern
mor de dolor.
Haikú del telèfanu que diu que no hi ha estudi
Dia de suet,
posa't els çapàtus
i a fer deport.
Haikú del refredat molest
Gola de foc
sota cap de ferro,
nas que es desfà.
Haikú del digestiu
M'he empatxat,
fot-li sal de frutes
i un licoret.
Bon appétit,
pregunteu pels licors
al cambrer coix.
dilluns, 8 de novembre del 2010
Tria la teva aventura: La terrorífica invasió dels veggies (capítol 1)
0 - L'home escorre el drap moll dins la galleda, s'aixeca i volta sobre si mateix. Ah, com brilla la furgoneta, només mirar-la ja és tot un plaer! Cofoi, somriu i allarga la mà fins la gerra de cervesa, per beure'n l'últim glop. Mentre empassa, el sobressalta un crit que ve de dalt les escales.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 1.
- Si vols que l'home pugi corrent a veure què passa, vés al punt 2.
1 - L'ensurt és tal que a mig empassar la cervesa l'hi passa pel mal forat i li va tota al pulmó. Durant uns segons, l'home estossega mentre respira deliciosa malta i, poc després, mor estrepitosament. Fi de l'aventura, que lamentable! El seu nom no quedarà gravat entre els herois de la història...
2 - L'home aconsegueix bloquejar a temps l'entrada d'aire als pulmons i aconsegueix empassar-se bé la cervesa. Estranyat pel crit que acaba de sentir, decideix pujar corrent a veure què passa. L'horror que veu en arribar dalt el deixa completament paralitzat. Un enorme enciam gegant (del tipus Iceberg, evidentment) ha acorralat la seva dona en un racó del menjador i, amb les seves afilades fulles, pretén segar-li les cames mentre ella crida demanant auxili i esquiva com pot els atacs del malvat enciam.
- Si vols que l'home intenti salvar la seva dona, vés al punt 3.
- Si vols que l'home s'esmunyi silenciosament a la cuina, es prepari unes crispetes i es miri tot l'espectacle, passa al punt 4.
3 - L'home, en veure que la seva dona està en perill, corre a agafar la primera cosa amb aspecte d'arma que troba, que no és res més que un rudillu (rudillu! ha dit rudillu!) de cuina. Decidit avança cap al temible enciam i comença a omplir-lo d'hòsties. Tot i ser un enciam tendre (físicament, perquè de cor és negre com el carbó) les fulles comencen a trencar-se als cops del seu agressor, i a temps de girar-se l'enciam ja ha perdut la meitat del seu fullam. Proferint un crit que fa posar la pell de gallina, l'enciam es comença a desfer, fins que només en queda una pasta verda. La dona, feliç, es llença als braços de l'home, que panteixa de l'esforç i l'espant. Segons explica la dona, estava preparant una amanida quan de cop l'enciam ha començat a moure's, ha començat a créixer i l'ha atacat. Mentre la dona parla, senten com si alguna cosa es mogués dins la nevera.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 5.
- Si vols que l'home i la dona vagin a mirar què passa dins la nevera, vés al punt 6.
- Si vols que l'home i la dona es dediquin a copular vilment sobre l'alfombra, vés al punt 7.
4 - Encara sorprès per la dantesca escena que veu, l'home es queda paralitzat, incapaç de prendre una decisió. Llavors, i sense apartar la mirada de l'escena, l'home s'emuny silenciosament cap a la cuina, caminant d'esquena. Allà, obre un armari i en treu un paquet de crispetes per microones. El que l'home no sap, és que de segon la dona estava recaufant unes esbergínies amb carn que havien sobrat del dia anterior. D'esquena al microones, l'home n'obre la porta. Sent un esglai molt agut, i es gira espantat. Dins el microones, una esbergínia estirada es mira a si mateixa l'esvoranc farcit de carn que du al mig del cos i, poc després d'intentar-se arrossegar fora, mor. L'home, incrèdul al que acaba de veure, no s'adona que l'enciam ha donat la volta i va cap a ell. La dona crida de nou, i l'home es gira just a temps per esquivar una fulla d'enciam que passa xiulant a just dos centímetres del seu coll. Reacciona aixecant el porró i colpejant a sang freda l'enciam, que cau a terra davant el cop desprevingut. Un cop terra, l'home s'hi llença a sobre i l'escomet una vegada i altra, fins que l'occeix entre un mar de fulles Iceberg. La dona, horroritzada, s'afanya a córrer fins l'home, l'ajuda a aixecar i l'hi dóna les gràcies per la recargolada estratègia que l'home ha ideat per salvar-la. Abans que l'home pugui respondre, però, una carbassa enorme i furibunda comença a rebentar la porta. Aprofitant que no ha aconseguit entrar encara, l'home i la dona pugen corrent les escales just a temps perquè la carbassa no els atropelli. Després de proferir un crit infernal, la carbassa comença a córrer darrere seu escales amunt. L'home i la dona entren ràpidament a una habitació i es tanquen dins, empotrant una taula contra la porta mentre la carbassa comença a donar-hi cops. Espantats i nerviosos, l'home i la dona no saben què fer. Els cops són cada vegada més forts. La porta comença a cruixir. L'home està espantat, té por. La dona comença a tremolar. Els dos protagonistes s'acosten l'un a l'altre, mirant la porta, enretirant-se contra la paret, completament atemorits.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 8.
- Si no, fi del capítol 1.
5 - I amb què collons vols que s'ennuegui, si no ha begut res? Doncs au, per mongol, a l'home l'hi ve un brot pervers de pesta negra que li clou la pell sobre si mateix i l'hi fa venir rampa al peu, a les ungles dels dits i als pulmons, matant-lo vilment i amb vilesa. Fi de la història.
6 - L'home i la dona, amb un culet així de petit ambdós, s'acosten lentament a la nevera, amb passes curtes, allargant el morter i amb els nervis d'acer, preparats per reaccionar davant el que calgui. Cada cop els tremolors són més i més forts. Ningú sap dir d'on surten, però comencen a sentir-se uns violins molt aguts que pugen de to lentament, creant una atmòsfera de tensió més que adient per la situació. Ja davant la nevera, l'home allarga lentament la mà fins a agafar el pom de la porta. Pren aire. Els tremolors segueixen. La dona, espantada, s'agafa més i més fort a les espatlles de l'home, fins a clavar-li les ungles. L'home pren aire. Els violins segueixen sonant. L'home torna a prendre aire. Els violins sonen. La dona tensa les espatlles. Els violins es cansen i deixen de tocar. L'home pren aire, s'adona que no ha tret encara la primera glopada que ha fet i, per por a rebentar com un globus, treu tot l'aire dels pulmons. L'home, amb un gest veloç, obre de cop la porta de la nevera i s'esgarrifa amb el que veu dins. Encara dins la capseta de plàstic, una dotzena de tomaquets cherry han pres vida, es remouen dins la capsa i mostren unes enormes boques amb terrorífiques fileres de dents. Més enrere, un enorme cogombre arrenca a córrer en direcció la porta de la nevera i salta a la cara de l'home, que cau a terra. La dona crida, i l'home està indefens. El rudillu (rudillu...) ha caigut a terra i ha rodolat fins a sota la nevera. El cogombre infernal comença a estomacar l'home, que és incapaç de defensar-se. La dona, completament aterrada, segueix cridant completament paralitzada...
- Fi del capítol 1.
7 - Si ets una de les persones que directament ha triat passar al punt 7 sense ni pensar-s'ho, avergonyeix-te de la teva libido i fingeix que no has llegit això, que sembli que realment t'interessa la profunditat de l'història (o sigui, ja pots tornar al final del punt 3 i escollir una altra opció)...
8 - Els dos protagonistes segueixen agafats, contra la paret, sense apartar la vista de la porta. La dona panteixa de terror, l'home conté la respiració, allargant el rudillu (...) per defensar-se contra el que calgui. De cop, l'home s'ennuega amb res, i la dona l'hi retreu. L'home, ferit de cor davant el retret, comença a plorar llàgrimes que, en tocar a terra, es converteixen en precioses roses blanques i roges. La dona, encisada, s'ajup per olorar les roses i s'adona, horriritzada, que a més de roses, també hi ha mongetes. Abans que pugui ni tan sols cridar, les terribles mongetes assassines llencen uns malèfics raigs laser pels ulls (sí, aquestes mongetes tenen ulls i fins i tot un carnet de biblioteca) que, en tocar els protagonistes, els desintegren completament. Les seves cendres cauen com una fina pluja sobre un coixí de roses i mongetes assassines. Fi de la història.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 1.
- Si vols que l'home pugi corrent a veure què passa, vés al punt 2.
1 - L'ensurt és tal que a mig empassar la cervesa l'hi passa pel mal forat i li va tota al pulmó. Durant uns segons, l'home estossega mentre respira deliciosa malta i, poc després, mor estrepitosament. Fi de l'aventura, que lamentable! El seu nom no quedarà gravat entre els herois de la història...
2 - L'home aconsegueix bloquejar a temps l'entrada d'aire als pulmons i aconsegueix empassar-se bé la cervesa. Estranyat pel crit que acaba de sentir, decideix pujar corrent a veure què passa. L'horror que veu en arribar dalt el deixa completament paralitzat. Un enorme enciam gegant (del tipus Iceberg, evidentment) ha acorralat la seva dona en un racó del menjador i, amb les seves afilades fulles, pretén segar-li les cames mentre ella crida demanant auxili i esquiva com pot els atacs del malvat enciam.
- Si vols que l'home intenti salvar la seva dona, vés al punt 3.
- Si vols que l'home s'esmunyi silenciosament a la cuina, es prepari unes crispetes i es miri tot l'espectacle, passa al punt 4.
3 - L'home, en veure que la seva dona està en perill, corre a agafar la primera cosa amb aspecte d'arma que troba, que no és res més que un rudillu (rudillu! ha dit rudillu!) de cuina. Decidit avança cap al temible enciam i comença a omplir-lo d'hòsties. Tot i ser un enciam tendre (físicament, perquè de cor és negre com el carbó) les fulles comencen a trencar-se als cops del seu agressor, i a temps de girar-se l'enciam ja ha perdut la meitat del seu fullam. Proferint un crit que fa posar la pell de gallina, l'enciam es comença a desfer, fins que només en queda una pasta verda. La dona, feliç, es llença als braços de l'home, que panteixa de l'esforç i l'espant. Segons explica la dona, estava preparant una amanida quan de cop l'enciam ha començat a moure's, ha començat a créixer i l'ha atacat. Mentre la dona parla, senten com si alguna cosa es mogués dins la nevera.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 5.
- Si vols que l'home i la dona vagin a mirar què passa dins la nevera, vés al punt 6.
- Si vols que l'home i la dona es dediquin a copular vilment sobre l'alfombra, vés al punt 7.
4 - Encara sorprès per la dantesca escena que veu, l'home es queda paralitzat, incapaç de prendre una decisió. Llavors, i sense apartar la mirada de l'escena, l'home s'emuny silenciosament cap a la cuina, caminant d'esquena. Allà, obre un armari i en treu un paquet de crispetes per microones. El que l'home no sap, és que de segon la dona estava recaufant unes esbergínies amb carn que havien sobrat del dia anterior. D'esquena al microones, l'home n'obre la porta. Sent un esglai molt agut, i es gira espantat. Dins el microones, una esbergínia estirada es mira a si mateixa l'esvoranc farcit de carn que du al mig del cos i, poc després d'intentar-se arrossegar fora, mor. L'home, incrèdul al que acaba de veure, no s'adona que l'enciam ha donat la volta i va cap a ell. La dona crida de nou, i l'home es gira just a temps per esquivar una fulla d'enciam que passa xiulant a just dos centímetres del seu coll. Reacciona aixecant el porró i colpejant a sang freda l'enciam, que cau a terra davant el cop desprevingut. Un cop terra, l'home s'hi llença a sobre i l'escomet una vegada i altra, fins que l'occeix entre un mar de fulles Iceberg. La dona, horroritzada, s'afanya a córrer fins l'home, l'ajuda a aixecar i l'hi dóna les gràcies per la recargolada estratègia que l'home ha ideat per salvar-la. Abans que l'home pugui respondre, però, una carbassa enorme i furibunda comença a rebentar la porta. Aprofitant que no ha aconseguit entrar encara, l'home i la dona pugen corrent les escales just a temps perquè la carbassa no els atropelli. Després de proferir un crit infernal, la carbassa comença a córrer darrere seu escales amunt. L'home i la dona entren ràpidament a una habitació i es tanquen dins, empotrant una taula contra la porta mentre la carbassa comença a donar-hi cops. Espantats i nerviosos, l'home i la dona no saben què fer. Els cops són cada vegada més forts. La porta comença a cruixir. L'home està espantat, té por. La dona comença a tremolar. Els dos protagonistes s'acosten l'un a l'altre, mirant la porta, enretirant-se contra la paret, completament atemorits.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 8.
- Si no, fi del capítol 1.
5 - I amb què collons vols que s'ennuegui, si no ha begut res? Doncs au, per mongol, a l'home l'hi ve un brot pervers de pesta negra que li clou la pell sobre si mateix i l'hi fa venir rampa al peu, a les ungles dels dits i als pulmons, matant-lo vilment i amb vilesa. Fi de la història.
6 - L'home i la dona, amb un culet així de petit ambdós, s'acosten lentament a la nevera, amb passes curtes, allargant el morter i amb els nervis d'acer, preparats per reaccionar davant el que calgui. Cada cop els tremolors són més i més forts. Ningú sap dir d'on surten, però comencen a sentir-se uns violins molt aguts que pugen de to lentament, creant una atmòsfera de tensió més que adient per la situació. Ja davant la nevera, l'home allarga lentament la mà fins a agafar el pom de la porta. Pren aire. Els tremolors segueixen. La dona, espantada, s'agafa més i més fort a les espatlles de l'home, fins a clavar-li les ungles. L'home pren aire. Els violins segueixen sonant. L'home torna a prendre aire. Els violins sonen. La dona tensa les espatlles. Els violins es cansen i deixen de tocar. L'home pren aire, s'adona que no ha tret encara la primera glopada que ha fet i, per por a rebentar com un globus, treu tot l'aire dels pulmons. L'home, amb un gest veloç, obre de cop la porta de la nevera i s'esgarrifa amb el que veu dins. Encara dins la capseta de plàstic, una dotzena de tomaquets cherry han pres vida, es remouen dins la capsa i mostren unes enormes boques amb terrorífiques fileres de dents. Més enrere, un enorme cogombre arrenca a córrer en direcció la porta de la nevera i salta a la cara de l'home, que cau a terra. La dona crida, i l'home està indefens. El rudillu (rudillu...) ha caigut a terra i ha rodolat fins a sota la nevera. El cogombre infernal comença a estomacar l'home, que és incapaç de defensar-se. La dona, completament aterrada, segueix cridant completament paralitzada...
- Fi del capítol 1.
7 - Si ets una de les persones que directament ha triat passar al punt 7 sense ni pensar-s'ho, avergonyeix-te de la teva libido i fingeix que no has llegit això, que sembli que realment t'interessa la profunditat de l'història (o sigui, ja pots tornar al final del punt 3 i escollir una altra opció)...
8 - Els dos protagonistes segueixen agafats, contra la paret, sense apartar la vista de la porta. La dona panteixa de terror, l'home conté la respiració, allargant el rudillu (...) per defensar-se contra el que calgui. De cop, l'home s'ennuega amb res, i la dona l'hi retreu. L'home, ferit de cor davant el retret, comença a plorar llàgrimes que, en tocar a terra, es converteixen en precioses roses blanques i roges. La dona, encisada, s'ajup per olorar les roses i s'adona, horriritzada, que a més de roses, també hi ha mongetes. Abans que pugui ni tan sols cridar, les terribles mongetes assassines llencen uns malèfics raigs laser pels ulls (sí, aquestes mongetes tenen ulls i fins i tot un carnet de biblioteca) que, en tocar els protagonistes, els desintegren completament. Les seves cendres cauen com una fina pluja sobre un coixí de roses i mongetes assassines. Fi de la història.
dijous, 4 de novembre del 2010
La increïble i breu història de l'home heterogeni
L'home heterogeni es vesteix sense cap pressa. Primer una cama, després l'altra. Ara un braç, ara l'altra. Pèl a pèl, l'home heterogeni s'encaixa a si mateix. Dit a dit, dent a dent, ull a ull, l'home heterogeni es completa a si mateix. Un cop construït, l'home heterogeni surt al carrer i saluda a la portera, que no és heterogènia, però sí molt amable. Els llavis somriuen. Posa un peu a la vorera, després l'altra. Mira el semàfor amb un ull, després amb l'altra. Incaut com és, i seguint l'instint de les seves cames (que mai consulten el seu cap), l'home heterogeni retalla per un carreró fosc per tal d'arribar abans a cap lloc concret. Allà veu una colla d'adefesis que rosteixen un mitjó en una foguera feta amb papers. Malvats per naturalesa, els adefesis grunyen en veure'l i mostren ofendoses cares per sota les caputxes. Tenen la pell verda, les ungles llargues, els ulls rogencs i les dents afilades. L'home heterogeni, que no ha deixat de somriure, els mira encuriosit. El nas, que tot ho ensuma, diu: "Ull, que aquests fan cara de ser uns boques". Les celles de l'home heterogeni es busquen l'una a l'altra per sobre el pont del nas. Les seves cames, però, segueixen caminant a pas decidit, mentre l'home heterogeni avança com un tot cap als adefesis. Ignorant les amenaces, les orelles fingeixen venir de Suècia. Un ull veu, i l'altra mira, com els adefesis arrenquen a córrer cap a l'home heterogeni que, encara amb un somriure als llavis, sent com amb la seva mà dreta els saluda. Aprofitant l'espai que queda al costellam, un dels adefesis (el més malvat de tots, el que té els cabells més negres i l'alè més infecte) l'hi clava ganivetada entre costella i costella. Com una pluja de perfídia, l'home heterogeni sent un nombre n de punxades. Segons després, l'home heterogeni resta a terra amb un somriure encara als llavis i els ulls oberts, mirant i veient una petita escletxa de cel que s'obre entre els edificis alts i grisos del carreró. Després de robar-li tot el que duia a sobre de valor, els adefesis marxen amb el mitjó rostit a la boca, i l'home heterogeni resta a terra. Mica en mica, nota com es comença a desfer. Primer, l'hi cau una orella. Després, l'hi cau el nas. Mica en mica nota com, pèl a pèl, l'home heterogeni es desencaixa. Ull a ull, dent a dent, dit a dit, l'home heterogeni es desfà en si mateix. De les parts que cauen poca cosa en queda, doncs es converteixen en pols just tocar al terra. Mica en mica, l'home heterogeni desapareix, fins que només en queden els llavis, que encara somriuen. Aquests, en tocar a terra, no es desfan. De l'home heterogeni, són l'únic que en queda.
dimecres, 3 de novembre del 2010
La porta que no porta enlloc
El senyor Estanislau, que sempre s'ha considerat un home coherent, va tenir un dia, just posar els peus a terra, la certesa que a casa seva faltava una porta. Ni tan sols es va preguntar per què volia una porta nova, ni on havia de donar aquesta porta, però va entendre que aquell buit que el menjava per dins només s'ompliria amb una porta més a casa seva. Així doncs, el senyor Estanislau va posar-se la seva millor americana, de tons marronosos i feta de seda, els seus millors pantalons a joc amb l'americana, unes sabates negres, lluents i pulcres, es va enfaixar la camisa blanca dins la cintura dels pantalons i, després de pentinar-se els quatre cabells que nevaven la seva calba, va sortir decidit de casa seva.
-Bon dia, voldria una porta.
El fuster, que reposava assegut en una butaca amb els peus sobre la taula, llegint un diari i acompanyat pel so d'una vella gramola, va alçar lleugerament la vista per damunt les ulleres fins arribar a veure al senyor Estanislau. Després d'uns segons de silenci dubitatiu, l'home va deixar el diari de forma maldestre sobre la taula, va baixar els peus i es va aixecar, fingint interès. Després de parlar uns minuts per concretar quin tipus de porta volia, el senyor Estanislau es va decidir per una porta de fusta d'alzina, sense vidres, senzilla però robusta, i amb un pany daurat. El fuster va aproximar que necessitaria dos dies per fer-li, i el senyor Estanislau va assentir sense problemes. Es va despedir amablement del fuster eixut, i aquest es va asseure de nou a la seva butaca, va prendre el diari i va encendre una pipa mentre la gramola cantava amb veu de cotó una cançó vinguda de l'altra banda de l'oceà.
Aquella nit, el senyor Estanislau no podia dormir. Després d'arrebossar-se durant hores pels seus llençols, es va aixecar i va encendre la petita làmpada que tenia sobre la tauleta. Amb els ulls encara clucs pel canvi de llum va buscar amb els dits fins ensopegar amb les ulleres, que es va dur a la cara i es va recolzar sobre el nas. Es va ajudar amb els braços per aixecar-se del llit, es va posar el barnús i va sortir de l'habitació. Durant vàries hores, el senyor Estanislau es va dedicar a voltar per casa seva, mirant totes i cadascuna de les parets, i preguntant-se on podria posar la porta que havia encarregat. No hi havia cap paret que no l'hi fes el pes, però tampoc n'hi havia cap que l'emocionés especialment. Entre paret i paret, el senyor Estanislau va veure sortir el sol.
El so mecànic del pèndol es compensava amb el grinyol del balancí del senyor Estanislau. Fullejava sense interès el diari mentre una tassa de cafè es refredava sobre la taula. Així mateix, amb el diari a les mans, la mirada mirant enlloc i el balancí gronxant-lo al compàs del pèndol va passar un dia sencer, fins que el sol l'hi va tornar a banyar les galtes. Llavors, el senyor Estanislau es va aixecar, es va vestir amb tota l'elegància que va saber i, després de sotmetre els quatre cabells rebels que l'hi voleiaven per sobre el cap, va sortir de casa seva.
El fuster l'esperava, tal i com havien acordat, a punt per marxar cap a casa seva. Un cop allà, el senyor Estanislau l'hi va indicar on volia posar la porta: La paret del menjador era un lloc perfecte. El fuster, sense immutar-se, va estar treballant durant hores per falcar la porta a la paret del senyor Estanislau. Un cop va haver acabat, els dos es van donar la mà, i el fuster va marxar de casa seva. Com un nen a qui acaben de regalar aquella joguina tan bonica dels aparadors, el senyor Estanislau va córrer tant com va poder fins a la porta, es va plantar davant i la va mirar, mentre un somriure se l'hi dibuixava als llavis. No sabria dir si van passar uns minuts o unes hores, però el senyor Estanislau no es va moure d'allà i no va apartar la mirada de la seva porta. Llavors, mogut per una certesa que durant aquella estona incomptable havia madurat, va allargar la mà. La seva pell es va aferrar al pom i el va fer girar. Lentament la porta es va obrir i el senyor Estanislau, meravellat, va contemplar el que hi havia a l'altra banda. Segons després, amb passos petits, però ferms, va entrar-hi i, un cop dins, va tancar la porta.
Des d'aquell dia, ningú va saber res més del senyor Estanislau, ni del pressumpte fuster que tenia el taller en un lloc on, des de sempre, no hi ha hagut res més que un solar ple de males herbes.
-Bon dia, voldria una porta.
El fuster, que reposava assegut en una butaca amb els peus sobre la taula, llegint un diari i acompanyat pel so d'una vella gramola, va alçar lleugerament la vista per damunt les ulleres fins arribar a veure al senyor Estanislau. Després d'uns segons de silenci dubitatiu, l'home va deixar el diari de forma maldestre sobre la taula, va baixar els peus i es va aixecar, fingint interès. Després de parlar uns minuts per concretar quin tipus de porta volia, el senyor Estanislau es va decidir per una porta de fusta d'alzina, sense vidres, senzilla però robusta, i amb un pany daurat. El fuster va aproximar que necessitaria dos dies per fer-li, i el senyor Estanislau va assentir sense problemes. Es va despedir amablement del fuster eixut, i aquest es va asseure de nou a la seva butaca, va prendre el diari i va encendre una pipa mentre la gramola cantava amb veu de cotó una cançó vinguda de l'altra banda de l'oceà.
Aquella nit, el senyor Estanislau no podia dormir. Després d'arrebossar-se durant hores pels seus llençols, es va aixecar i va encendre la petita làmpada que tenia sobre la tauleta. Amb els ulls encara clucs pel canvi de llum va buscar amb els dits fins ensopegar amb les ulleres, que es va dur a la cara i es va recolzar sobre el nas. Es va ajudar amb els braços per aixecar-se del llit, es va posar el barnús i va sortir de l'habitació. Durant vàries hores, el senyor Estanislau es va dedicar a voltar per casa seva, mirant totes i cadascuna de les parets, i preguntant-se on podria posar la porta que havia encarregat. No hi havia cap paret que no l'hi fes el pes, però tampoc n'hi havia cap que l'emocionés especialment. Entre paret i paret, el senyor Estanislau va veure sortir el sol.
El so mecànic del pèndol es compensava amb el grinyol del balancí del senyor Estanislau. Fullejava sense interès el diari mentre una tassa de cafè es refredava sobre la taula. Així mateix, amb el diari a les mans, la mirada mirant enlloc i el balancí gronxant-lo al compàs del pèndol va passar un dia sencer, fins que el sol l'hi va tornar a banyar les galtes. Llavors, el senyor Estanislau es va aixecar, es va vestir amb tota l'elegància que va saber i, després de sotmetre els quatre cabells rebels que l'hi voleiaven per sobre el cap, va sortir de casa seva.
El fuster l'esperava, tal i com havien acordat, a punt per marxar cap a casa seva. Un cop allà, el senyor Estanislau l'hi va indicar on volia posar la porta: La paret del menjador era un lloc perfecte. El fuster, sense immutar-se, va estar treballant durant hores per falcar la porta a la paret del senyor Estanislau. Un cop va haver acabat, els dos es van donar la mà, i el fuster va marxar de casa seva. Com un nen a qui acaben de regalar aquella joguina tan bonica dels aparadors, el senyor Estanislau va córrer tant com va poder fins a la porta, es va plantar davant i la va mirar, mentre un somriure se l'hi dibuixava als llavis. No sabria dir si van passar uns minuts o unes hores, però el senyor Estanislau no es va moure d'allà i no va apartar la mirada de la seva porta. Llavors, mogut per una certesa que durant aquella estona incomptable havia madurat, va allargar la mà. La seva pell es va aferrar al pom i el va fer girar. Lentament la porta es va obrir i el senyor Estanislau, meravellat, va contemplar el que hi havia a l'altra banda. Segons després, amb passos petits, però ferms, va entrar-hi i, un cop dins, va tancar la porta.
Des d'aquell dia, ningú va saber res més del senyor Estanislau, ni del pressumpte fuster que tenia el taller en un lloc on, des de sempre, no hi ha hagut res més que un solar ple de males herbes.
dilluns, 25 d’octubre del 2010
Antropologia urbana
Hola amics! Depenent com es llegeixi això pot sonar o com la frase "Adeu amics, ha!" que deia en Goku al final de la cançó dels crèdits de Bola de Drac Z, o si enlloc d'amics digues "hijos de puta" semblaria qualsevol video d'en Loquendo (us el recomano si no sabeu de qui parlo, busqueu al YouTube i comenceu pel conte de la caputxeta vermella, seguit pel dels tres porquets)... Bé, me n'estic anant per les branques! Què us volia comentar... En realitat és una parida, però m'ha fet gràcia al moment. Sabeu què hi ha al metro? Antropòlegs. Un culló i mig d'antropòlegs (crec que els he contat bé). I vosaltres direu, per què? Doncs perquè al metro, els antropòlegs tenen l'ocasió de fer un viatge al passat i veure, de viu en viu, un retrat de l'evolució de la raça humana. Més que un retrat, una mostra en carn i ossos, i és que el metro és un punt de reunió de tots els "eslabones perdidos" de l'escala evolutiva! Avui, sense anar més lluny, poc abans que arribés a la meva parada, ha pujat un home de cromanyó. Sí sí, dels autèntics! Cap rodó, cara plana, nas ample i aixafat, una sola cella enorme (frondosa amb avarícia), una boca ample i perfectament preparada per menjar mamuts, (això m'ha despistat una mica) un tupé tipus Elvis i un polo de color groc canari. Ha creat una petita contradicció en si mateix, cosa que ha generat un forat negre i ha fet que l'espai mica en mica s'engullís a ell mateix (per sort ja us he comentat que em faltava poc per baixar i me n'he escapat, però quan tornava ja he vist que faltava una parada de metro)! Realment espectacular! I, evidentment, estava ple d'antropòlegs que prenien nota dissimuladament (no s'ha d'interferir en l'hàbitat de la criatura a estudiar!): N'hi havia que s'amagaven rere un diari, sota unes ulleres fosques i una gorra, rere les barres per agafar-se (aquest ho tenia una mica pelut), sota la fadilla d'una dona gran (aquest a més era espeleòleg, i un heroi valerós com ja no n'hi ha!), un que dissimulava fent veure que era un carterista mentre l'hi robava el bolso a una noia, i un llarg etcètera. I és que no m'estranya, sincerament. Aquesta gent s'ho ha de passar teta al metro, compren un sol bitllet i es passen el dia fent observació de camp (han de compartir els vagons amb els que toquen instruments i ensenyen les seves extremitats deformes, però suposo que ja tenen un acord signat)! En fi, res, que m'ha sorprès veure els secrets obscurs que amaga la ciutat (o sigui linies l'evolució parel·leles) i que, des d'avui, em convertiré jo també en una espècie d'antropòleg aficionat (com qui observa ocells). Són una mica com els Pokémon: Tu et baixes l'escala evolutiva, i vas marcant els que vas veient. Jo, de moment, ja en porto un! Quina emoció!
divendres, 22 d’octubre del 2010
Miratges
Quan la set ja és insuportable, just en el moment oportú, es dibuixa davant meu un espectacular oasis d'aigua cristalina, amb palmeres farcides de cocos i fins i tot una zona chill-out a l'ombra amb coixins i música relaxant... Que oportú! M'acosto corrent, enfonsant els meus peus a la sorra i, quan soc just davant, aixeco el cap. Aquell oasis magnífic és, en realitat, un bassal ple de granotes sorrudes i arrugades. Vaja, què se n'ha fet del meu esplèndit oasis? Jo em pensava que seria tal i com l'havia vist de lluny! Les granotes, en sentir això, riuen a ple pulmó mentre es mofen: "Es pensava, es pensava (riuen)! Quants anys més l'hi caldràn per aprendre que, entre aquestes dunes de sorres traïdores, a ningú li importa el que ell pensi!". I jo, que sempre he set fan dels menjars estrafalaris, mig tanco la parpella, dibuixant una mirada furibunda. Silenci. Tensió. Pugen les cordes tremolo, agudes, enceten els trombons, crescendo subito a tota l'orquestra. Aquesta nit, menjo anques de granota al costat del meu bassal.
dijous, 21 d’octubre del 2010
Reflexions de pa sucat amb oli (o aburriment de tarda)
La vida és una tómbola. Una tómbola és una parada cutre de fira. Una fira és, a part d'un punt d'intercanvi de biografies miserables, l'acció de firar-se. Firar-se és comprar. Comprar NO és vendre. Ni vendre és embolar sabates. Les sabates, aquestes sí, són per tocar de peus a terra. Una vegada, un amic em va explicar que un seu amic tenia un cosí l'amic del qual va estar sortint amb una noia que va conèixer un noi que (agafo aire, disculpeu) un dia va decidir sortir al carrer sense sabates. No us creureu mai què l'hi va passar! Doncs, que quan va posar un peu a terra, l'hi va esclatar el cap! Sí sí, tal i com sona! Va cardar un pet, pum!, i el cap a can pistraus! Fascinant, no? Diuen que és l'efecte hivernacle el que provoca tot això... Que com que la capa d'Ozó s'ha esquerdat, si toques de peus a terra sense anar calçat es filtren totes les radiacions solars pel teu cos i, quan aquest ja no en pot absorbir més, explota. Curiós, molt curiós! Bé, ara m'he distret... Per on anava? Ah, sí! Les sabates, això us deia! Són per tocar de peus a terra. I tocar de peus a terra és com ser realista, oi? Ser realista és agafar-se a les coses segures, com les baranes de les escales o les barres del metro. Tothom s'agafa a les barres del metro, perquè ningú vol caure. Caure enmig del metro en hora punta pot ser un cop moral important, molt important... I si a sobre la gent no té compassió i no t'ajuda a aixecar-te, pot passar com allà a Alemanya, allò d'aquell festival de música o algo així, que es va liar fort... Ai, això amb el senyor H no hauria passat! Que n'eren de bons, aquells temps! I quina oloreta de barbacoa que feien llavors els carrers de Berlín...! Que per cert, no us confongueu! Berlín no té res a veure amb Dublín! Uns són alemanys i mengen frankfurts, els altres són irlandesos i retrassen 4 hores els vols, res a veure! I per acabar (estic esgotat, tant esforç mental em deixa sec!), un poema dedicat a en Chuck Norris, que ben aviat acabarà amb la humanitat sencera:
--------------------- L'hora del poema ---------------------
(es recomana degustar-lo acompanyat amb una tassa de tè, un batí vermell de seda, una mirada escèptica i una xeringa d'adrenalina al costat, per si un cas...)
Oh, gran Chuck,
tu que amb el puny ens deixes l'ull cluc,
i que podries matar-me amb una pellofa de festuc,
et dedico aquest poema, a tu i a les galetes Tuc.
Fins els extrems de l'univers temen la paraula Norris,
i és que allà on poses el peu tot se'n va a n'orris,
però gràcies a la teva força no és estrany que et fÒrris,
ni que siguis capaç de fer un grit-chan-duc-en-grainsteit-òrris.
Per això, oh amo i senyor,
jo et demano clemència,
com fan els vilatans d'Avinyó,
i també els de Florència.
I així conclou aquest poema,
que t'he fet amb molt d'amor,
i ara espero que te l'injectis en vena,
i que entre els teus amics faci furor.
Parlant de furor,
(i ara sí ja acabo)
hauries d'haver matat a la nissaga Tudor,
que ja em tenen fins el nabu.
------------------------------------------------------------
Art, en estat pur. Aquesta tarda m'han de trucar de l'editorial, ja us diré quin dia surt publicat.
--------------------- L'hora del poema ---------------------
(es recomana degustar-lo acompanyat amb una tassa de tè, un batí vermell de seda, una mirada escèptica i una xeringa d'adrenalina al costat, per si un cas...)
Oh, gran Chuck,
tu que amb el puny ens deixes l'ull cluc,
i que podries matar-me amb una pellofa de festuc,
et dedico aquest poema, a tu i a les galetes Tuc.
Fins els extrems de l'univers temen la paraula Norris,
i és que allà on poses el peu tot se'n va a n'orris,
però gràcies a la teva força no és estrany que et fÒrris,
ni que siguis capaç de fer un grit-chan-duc-en-grainsteit-òrris.
Per això, oh amo i senyor,
jo et demano clemència,
com fan els vilatans d'Avinyó,
i també els de Florència.
I així conclou aquest poema,
que t'he fet amb molt d'amor,
i ara espero que te l'injectis en vena,
i que entre els teus amics faci furor.
Parlant de furor,
(i ara sí ja acabo)
hauries d'haver matat a la nissaga Tudor,
que ja em tenen fins el nabu.
------------------------------------------------------------
Art, en estat pur. Aquesta tarda m'han de trucar de l'editorial, ja us diré quin dia surt publicat.
dimecres, 13 d’octubre del 2010
UX2154
Plorava, plorava i plorava. La seva mare intentava desesperadament calmar-lo, però el nen no parava de plorar. De fet, més que plors eren xisclets quasi ultra-sònics que, per desgràcia meva, no arribaven a ser-ho. La mare, pacient, va recórrer llavors al truc de les onomatopèies, procurant imitar els típics sons enllaunats de les pel·lícules de dibuixos animats i dels ara ja tan escassos programes-compilació de caigudes, trompades i cops en general. Malgrat he de dir en contra seva que ho feia bastant malament, hi va haver un moment en que va semblar complaure el nen amb aquella burda imitació, i els xisclets ploraners d'abans es van convertir llavors en xisclets riallers, igual o més molestos que els anteriors (sortir del foc per caure a les brases, era així la frase?). Mentre el nen reia i la mare perdia gota a gota la seva dignitat, l'avió va començar a moure's lentament per la pista. Després d'uns segons de silenci em va distreure l'agut xiulet d'una cafetera que, al final, va resultar ser el nen, que ara ja no sabia si reia, plorava o, conscient de l'espectacle dantesc i miserable que havia protagonitzat moments abans, suplicava a la seva mare que, un cop l'avió hagués arribat als 10.000 metres d'altura, el llancés per la finestra i el lliurés de tal vergonya. Absort en els meus pensaments de purificació vaig adonar-me que feia ben bé 10 minuts que l'avió es movia per la pista, i va ser llavors quan vaig entendre que en realitat aniríem a Madrid per carretera. Vaig assumir doncs que en qualsevol moment miraria per la finestra i em veuria al mig de la C31, amb l'avió, acompanyat per una comitiva de cotxes furibunds que, impacients, tocarien el clàxon una vegada i una altra intentant avançar el colossal Boeing 737-800 que, amb la seva amplada d'ales, ben bé ocuparia tots 3 carrils de la carretera. Vaig començar-me a imaginar llavors les titàniques dimensions del caos que crearíem: Quilòmetres i quilòmetres de cua, conductors molestos i agressius, equips sencers de periodistes àvids de notícies i exclusives, serveis d'emergència mobilitzats, helicòpters de la policia amb megàfons i tot i, per què no, gent corrent pels carrers amb bats de beisbol, trencant aparadors, robant televisors, assaltant l'hospital infantil, bolcant cotxes i cremant contenidors. Ja se m'havia fet la boca aigua quan els motors de l'avió van brunzir amb força i l'aparell es va accelerar fins arrencar el vol. Em vaig sentir trist i decebut. Al final, resultaria ser un vol normal i corrent.
Un cop en ple vol, i després de destapar-me les orelles mitja dotzena de vegades, es va apagar la llumeta dels cinturons. Al meu costat seien dues noies d'origen sud-americà, una mica més grans que jo (sobretot de pit, però també d'edat). Una d'elles em va demanar per passar (jo ocupava el seient més proper al passadís) i, com a bon cavaller que soc, vaig aixecar-me i la vaig deixar sortir. La noia, que semblava que trepitgés closques de nous, es va entrebancar amb el seient i, per evitar trencar-se les dents contra el reposa-braços del seient de l'altra banda del passadís, es va haver de recolzar sobre meu. Després de proferir un esglai agut que semblava un "cover" de l'increïble nen-xiulet, les dues van esclafir en agudes rialles. Em va sorprendre veure que cap d'elles ponia un ou després d'aquelles rialles de corral, i la noia que seguia asseguda va dir rient: “¡Que suerte de haberte tropezado con este chico tan apuesto, ya podría haber sido yo!”. I jo, que em considero una persona educada, però alhora extremadament reticent a que se'm faci partícip de bromes alienes, vaig forçar el meu millor somriure (que segur que era horrorós) mentre pensava que aquell era un d'aquells moments que tothom té a la vida en que desitja convertir-se en un despietat assassí de masses per poder esquarterar allà mateix la noia tentinejant, arrencar-li el cor encara latent i ensenyar-li a la seva amiga tot dient: “Tens raó, tan de bo haguessis estat tu!”. No obstant vaig desestimar aquesta opció (segurament massa espectacular pels públics sensibles) i vaig limitar-me a mantenir el meu somriure (perdó, pseudo-somriure) i tornar-me a asseure al meu seient. No era sorprenent que, després del gran aldarull que havien muntat les dues noies, tot l'avió hagués centrat l'atenció en nosaltres. Em sentia terriblement observat i alhora avergonyit. Sentia la gent xiuxiuejar, els sentia riure, notava els seus ulls clavats en mi i, quan aixecava el cap, era per creuar la meva mirada amb la d'algun curiós que, en veure'm, dissimulava lamentablement. Mentre m'enfonsava cada cop més en el meu propi pou de misèria vaig veure que la noia tornava pel passadís. Incòmode i de cor ferit per haver-me arrossegat en aquella escena lamentable vaig aixecar-me i vaig dirigir-me als serveis de l'altra extrem de l'avió, com si una pura casualitat hagués volgut evitar el nostre encontre. D'això, ja fa 3 dies. Vaig voler sortir dels serveis un cop em vaig haver rentat la cara, però em va fer por tornar-me a trobar amb la meva companya de seient, així que vaig esperar. Pels altaveus van enunciar que l'avió es disposava a aterrar, i em va fer por sortir perquè tothom ja seria assegut al seu lloc i el personal de l'avió m'esbroncaria per no ser-hi jo també. Vaig notar com l'avió aterrava i, un cop a terra, vaig tenir por de sortir pel que em poguessin dir en veure'm sortir d'allà dins, o sigui que vaig preferir esperar a que algú em vingués a buscar i, en la privacitat, fingir que m'havia trobat malament i no havia pogut sortir. Sorprenentment, ningú em va venir a buscar. Vaig quedar-me allà dins durant hores, fins que vaig sentir moviment de nou dins l'avió, com si estigués pujant una nova remesa de passatgers. Novament vaig tenir por de sortir ja que, al no tenir bitllet per aquest vol, no tindria manera de justificar la meva presència. Hores després l'avió va aterrar de nou, de nou es va tornar a enlairar, i així una vegada i una altra fins que vaig perdre el compte. Sembla ser que, per alguna raó, el món es va oblidar de mi quan vaig entrar en aquests lavabos. I ara, per por a que el món ja no em reconegui, soc jo qui no s'atreveix a sortir-ne.
Un cop en ple vol, i després de destapar-me les orelles mitja dotzena de vegades, es va apagar la llumeta dels cinturons. Al meu costat seien dues noies d'origen sud-americà, una mica més grans que jo (sobretot de pit, però també d'edat). Una d'elles em va demanar per passar (jo ocupava el seient més proper al passadís) i, com a bon cavaller que soc, vaig aixecar-me i la vaig deixar sortir. La noia, que semblava que trepitgés closques de nous, es va entrebancar amb el seient i, per evitar trencar-se les dents contra el reposa-braços del seient de l'altra banda del passadís, es va haver de recolzar sobre meu. Després de proferir un esglai agut que semblava un "cover" de l'increïble nen-xiulet, les dues van esclafir en agudes rialles. Em va sorprendre veure que cap d'elles ponia un ou després d'aquelles rialles de corral, i la noia que seguia asseguda va dir rient: “¡Que suerte de haberte tropezado con este chico tan apuesto, ya podría haber sido yo!”. I jo, que em considero una persona educada, però alhora extremadament reticent a que se'm faci partícip de bromes alienes, vaig forçar el meu millor somriure (que segur que era horrorós) mentre pensava que aquell era un d'aquells moments que tothom té a la vida en que desitja convertir-se en un despietat assassí de masses per poder esquarterar allà mateix la noia tentinejant, arrencar-li el cor encara latent i ensenyar-li a la seva amiga tot dient: “Tens raó, tan de bo haguessis estat tu!”. No obstant vaig desestimar aquesta opció (segurament massa espectacular pels públics sensibles) i vaig limitar-me a mantenir el meu somriure (perdó, pseudo-somriure) i tornar-me a asseure al meu seient. No era sorprenent que, després del gran aldarull que havien muntat les dues noies, tot l'avió hagués centrat l'atenció en nosaltres. Em sentia terriblement observat i alhora avergonyit. Sentia la gent xiuxiuejar, els sentia riure, notava els seus ulls clavats en mi i, quan aixecava el cap, era per creuar la meva mirada amb la d'algun curiós que, en veure'm, dissimulava lamentablement. Mentre m'enfonsava cada cop més en el meu propi pou de misèria vaig veure que la noia tornava pel passadís. Incòmode i de cor ferit per haver-me arrossegat en aquella escena lamentable vaig aixecar-me i vaig dirigir-me als serveis de l'altra extrem de l'avió, com si una pura casualitat hagués volgut evitar el nostre encontre. D'això, ja fa 3 dies. Vaig voler sortir dels serveis un cop em vaig haver rentat la cara, però em va fer por tornar-me a trobar amb la meva companya de seient, així que vaig esperar. Pels altaveus van enunciar que l'avió es disposava a aterrar, i em va fer por sortir perquè tothom ja seria assegut al seu lloc i el personal de l'avió m'esbroncaria per no ser-hi jo també. Vaig notar com l'avió aterrava i, un cop a terra, vaig tenir por de sortir pel que em poguessin dir en veure'm sortir d'allà dins, o sigui que vaig preferir esperar a que algú em vingués a buscar i, en la privacitat, fingir que m'havia trobat malament i no havia pogut sortir. Sorprenentment, ningú em va venir a buscar. Vaig quedar-me allà dins durant hores, fins que vaig sentir moviment de nou dins l'avió, com si estigués pujant una nova remesa de passatgers. Novament vaig tenir por de sortir ja que, al no tenir bitllet per aquest vol, no tindria manera de justificar la meva presència. Hores després l'avió va aterrar de nou, de nou es va tornar a enlairar, i així una vegada i una altra fins que vaig perdre el compte. Sembla ser que, per alguna raó, el món es va oblidar de mi quan vaig entrar en aquests lavabos. I ara, per por a que el món ja no em reconegui, soc jo qui no s'atreveix a sortir-ne.
El gènesi
Bé, aquestes són les meves primeres paraules al món dels blogs... En realitat sempre me l'havien portat bastant fluixa, per què enganyar-nos, però no ho sé, ara crec que potser l'hi podré treure rendiment i tot en aquests vespres a l'apartament, sense televisió ni ganes de molestar els veïns amb el teclat / guitarra... Així que res, aprofitant que aquest blog pren sentit pel fet que sigui a Madrid, l'encetaré amb un petit text que vaig escriure el dia que vaig venir a fer l'entrevista per entrar al lloc on soc ara (devia ser el 8 de setembre), vaig fer-ne la meitat al vol d'anada i la resta entre l'espera a l'aeroport i el vol de tornada. Vull puntualitzar que està basat en fets reals, cosa que vol dir que hi ha coses en el text que van passar realment, coses que van ser semblants, coses que en van suggerir d'altres i, és clar, coses completament inventades... Endavant doncs!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)