L'elecció

Hora: dos quarts d'una.
Lloc: el despatx.
Situació: Símptomes brutals de desnutrició en forma de roncs estomacals.

El rebombori d'una súplica del meu estómac em commou l'ànima i la gana. Estoicament, impassible a l'implacable pas del temps, resisteixo la gana ferotge que, des de ben d'hora al matí, m'assalta. Les formes són cada cop més confuses i poc definides. Els colors, si bé ja relatius per a algú amb discromatòpsies com jo, perden intensitat per moments. Les busques del rellotge són cada cop més i més lentes, perdent l'hora de dinar en algun punt indivisible a l'horitzó. Aferrant-me a les ganes de viure, decideixo emprendre una heroica acció i, absorbint els últims nutrients que em queden al cos, m'aixeco de la cadira. L'esforç ha set titànic, però ha valgut la pena. Allargo la mà cap a una bossa que sembla cada cop més llunyana i n'extrec la cartera. El seu pes brutal quasi em desestabilitza, però decideixo sacrificar part del meu cervell per extreure'n l'energia suficient per aguantar-me dret, oblidant-me així de qualsevol cosa sabuda sobre història i geografia d'Espanya (Roger de Flor és un cantant del nou pop? Primo de Ribeiro és un vi de taula? Alacant és a Andalusia? Perejil és la regió més rica de la península?).

Tentinejo d'un cantó a l'altre del passadís, com en una pel·lícula barata de zombis. L'efecte vacances fa que la planta estigui quasi buida, fent-me témer que, si caic a terra, ningú em trobarà fins a finals d'agost, quan segurament serà massa tard. Això em dóna forces per seguir endavant en la meva odissea per la supervivència. Baixo a la sisena planta agafant-me a la barana de les escales, desnodrit, quasi mort d'acandiment, i aconsegueixo arribar fins al menjador. Al fons de la sala, entre el brunzit suau de les neveres i la llum tènue dels fluorescents, tres ostentoses màquines: la del cafè, a la dreta de tot, la de les llaunes, entremig, i la dels snacks, a l'esquerra. Involuntàriament i sense poder-ho evitar (i tot i malgastar valuosos nutrients fent l'esforç), se'm dibuixa un somriure als llavis mentre els meus dits obren impacients la butxaqueta de les monedes. L'horror terrible, però, ve quan baixo la mirada. Només porto una moneda d'un euro i, pel que recordo en incursions anteriors a la fortalesa dels aliments, una llauna costa mig euro, i un Kinder Bueno (White Edition, què us penseu!) costa vuitanta cèntims. Si no vaig errat, i tenint en compte la desviació mitjana i el cicle de la lluna, mig euro i vuitanta cèntims són un euro amb trenta. Pitjor que res, penso, el dilema de l'elecció: una fresquíssima, gasosa, cafeïnada i revitalitzant llauna de deliciosa Coca-Cola, o un cruixent per fora, tendre per dins, saborós i calòric Kinder Bueno? Maleït siguin el fat, els déus de l'Olimp i els seus tripijocs malvats, que em torturen la ment i el cos mentre ells riuen des de dalt dels núvols!

L'important en aquestes situacions és, segons recordo haver llegit en algun lloc, no perdre la calma. Podria comprar-me el Kinder Bueno i beure aigua, però l'aigua és un bé escàs, i tampoc cal abusar-ne... A més, la cafeïna i el sucre de la Coca-Cola em donarien energies suficients com per arrencar de soca-arrel la màquina de snacks i endur-me-la al despatx per, després de rebentar el vidre d'un cop de puny, engolir tot el que trobés sense ni treure-ho de l'embolcall... Malauradament, em sembla que està prohibit destruir la màquina de snacks, i potser algú seguiria el rastre fins al meu despatx i després n'hauria de donar comptes... Una altra possibilitat seria comprar-me la Coca-Cola i passar per davant la màquina de snacks sense fer-ne més ni més, mirant cap a Cancun, com si no existís, i no escoltar les súpliques de l'estómac que tot ho engoliria, ni les del Kinder Bueno que desitjaria ser engolit... La sort, però, es posa en certa manera de la meva part, i és llavors quan veig un buit profund i negre al bell mig de la màquina de snacks. Amb els ulls esbatanats, m'acosto a la màquina i veig que, entre pipes, cacauets salats i galetes de fibra, allà on abans hi havia els Kinder Bueno ara només hi ha el buit, el no-res, o potser aire. Aclarint que no és bona notícia saber que no hi ha Kinder Buenos, sí que ho és el desprendre's d'aquesta cruel elecció que era triar entre l'aliment o el beure. Cofoi com un pèsol, doncs, llanço amb follia la moneda dins la màquina de llaunes i amb una patada giratòria fulmino el botó de la Coca-Cola (ni Light, ni Zero, ni polles amb vinagre: sucre pur i dur!). Tu-tum... Clank! La veig... Tan sola, tan desprotegida, tan fresca... Amb tot l'amor de la mare que mai seré l'agafo suaument amb les mans, l'acaricio i la premo contra el meu pit. En un últim rampell d'avarícia em dedico a prémer tots els botons de la màquina de snacks, esperant trobar alguna cosa no integral ni dietètica que valgui cinquanta cèntims o menys. Malauradament, la màquina es riu de mi amb productes enxocolatats a seixanta cèntims... neci. No seré pobre eternament, i quan tingui monedes per donar i per vendre, tornaré... Llavors, veurem que qui riu últim, riu millor. Sense apartar una furibunda mirada penetrant de la traïdora màquina de snacks, abandono lentament la sala amb la llauna a les mans, i ressegueixo els meus passos cap al pis superior.

Ja al passadís de davant el despatx, la llauna i jo. Cap dels dos té por de res i, ara que el destí s'escriu i es pinta una passa per davant nostre, és quasi com si ja pogués sentir la carícia de les bombolletes de gas fent-me pessigolles a la gola mentre el seu sabor m'envaeix el paladar i el seu sucre em repara els músculs atrofiats pel sobresforç titànic que he hagut de fer en aquesta trepidant aventura de supervivència i situacions límit que, de ben segur, em marcarà per sempre més.