Reflexions de pa sucat amb oli (o aburriment de tarda)

La vida és una tómbola. Una tómbola és una parada cutre de fira. Una fira és, a part d'un punt d'intercanvi de biografies miserables, l'acció de firar-se. Firar-se és comprar. Comprar NO és vendre. Ni vendre és embolar sabates. Les sabates, aquestes sí, són per tocar de peus a terra. Una vegada, un amic em va explicar que un seu amic tenia un cosí l'amic del qual va estar sortint amb una noia que va conèixer un noi que (agafo aire, disculpeu) un dia va decidir sortir al carrer sense sabates. No us creureu mai què l'hi va passar! Doncs, que quan va posar un peu a terra, l'hi va esclatar el cap! Sí sí, tal i com sona! Va cardar un pet, pum!, i el cap a can pistraus! Fascinant, no? Diuen que és l'efecte hivernacle el que provoca tot això... Que com que la capa d'Ozó s'ha esquerdat, si toques de peus a terra sense anar calçat es filtren totes les radiacions solars pel teu cos i, quan aquest ja no en pot absorbir més, explota. Curiós, molt curiós! Bé, ara m'he distret... Per on anava? Ah, sí! Les sabates, això us deia! Són per tocar de peus a terra. I tocar de peus a terra és com ser realista, oi? Ser realista és agafar-se a les coses segures, com les baranes de les escales o les barres del metro. Tothom s'agafa a les barres del metro, perquè ningú vol caure. Caure enmig del metro en hora punta pot ser un cop moral important, molt important... I si a sobre la gent no té compassió i no t'ajuda a aixecar-te, pot passar com allà a Alemanya, allò d'aquell festival de música o algo així, que es va liar fort... Ai, això amb el senyor H no hauria passat! Que n'eren de bons, aquells temps! I quina oloreta de barbacoa que feien llavors els carrers de Berlín...! Que per cert, no us confongueu! Berlín no té res a veure amb Dublín! Uns són alemanys i mengen frankfurts, els altres són irlandesos i retrassen 4 hores els vols, res a veure! I per acabar (estic esgotat, tant esforç mental em deixa sec!), un poema dedicat a en Chuck Norris, que ben aviat acabarà amb la humanitat sencera:

--------------------- L'hora del poema ---------------------
(es recomana degustar-lo acompanyat amb una tassa de tè, un batí vermell de seda, una mirada escèptica i una xeringa d'adrenalina al costat, per si un cas...)

Oh, gran Chuck,
tu que amb el puny ens deixes l'ull cluc,
i que podries matar-me amb una pellofa de festuc,
et dedico aquest poema, a tu i a les galetes Tuc.

Fins els extrems de l'univers temen la paraula Norris,
i és que allà on poses el peu tot se'n va a n'orris,
però gràcies a la teva força no és estrany que et fÒrris,
ni que siguis capaç de fer un grit-chan-duc-en-grainsteit-òrris.

Per això, oh amo i senyor,
jo et demano clemència,
com fan els vilatans d'Avinyó,
i també els de Florència.

I així conclou aquest poema,
que t'he fet amb molt d'amor,
i ara espero que te l'injectis en vena,
i que entre els teus amics faci furor.

Parlant de furor,
(i ara sí ja acabo)
hauries d'haver matat a la nissaga Tudor,
que ja em tenen fins el nabu.


------------------------------------------------------------

Art, en estat pur. Aquesta tarda m'han de trucar de l'editorial, ja us diré quin dia surt publicat.