Antropologia urbana

Hola amics! Depenent com es llegeixi això pot sonar o com la frase "Adeu amics, ha!" que deia en Goku al final de la cançó dels crèdits de Bola de Drac Z, o si enlloc d'amics digues "hijos de puta" semblaria qualsevol video d'en Loquendo (us el recomano si no sabeu de qui parlo, busqueu al YouTube i comenceu pel conte de la caputxeta vermella, seguit pel dels tres porquets)... Bé, me n'estic anant per les branques! Què us volia comentar... En realitat és una parida, però m'ha fet gràcia al moment. Sabeu què hi ha al metro? Antropòlegs. Un culló i mig d'antropòlegs (crec que els he contat bé). I vosaltres direu, per què? Doncs perquè al metro, els antropòlegs tenen l'ocasió de fer un viatge al passat i veure, de viu en viu, un retrat de l'evolució de la raça humana. Més que un retrat, una mostra en carn i ossos, i és que el metro és un punt de reunió de tots els "eslabones perdidos" de l'escala evolutiva! Avui, sense anar més lluny, poc abans que arribés a la meva parada, ha pujat un home de cromanyó. Sí sí, dels autèntics! Cap rodó, cara plana, nas ample i aixafat, una sola cella enorme (frondosa amb avarícia), una boca ample i perfectament preparada per menjar mamuts, (això m'ha despistat una mica) un tupé tipus Elvis i un polo de color groc canari. Ha creat una petita contradicció en si mateix, cosa que ha generat un forat negre i ha fet que l'espai mica en mica s'engullís a ell mateix (per sort ja us he comentat que em faltava poc per baixar i me n'he escapat, però quan tornava ja he vist que faltava una parada de metro)! Realment espectacular! I, evidentment, estava ple d'antropòlegs que prenien nota dissimuladament (no s'ha d'interferir en l'hàbitat de la criatura a estudiar!): N'hi havia que s'amagaven rere un diari, sota unes ulleres fosques i una gorra, rere les barres per agafar-se (aquest ho tenia una mica pelut), sota la fadilla d'una dona gran (aquest a més era espeleòleg, i un heroi valerós com ja no n'hi ha!), un que dissimulava fent veure que era un carterista mentre l'hi robava el bolso a una noia, i un llarg etcètera. I és que no m'estranya, sincerament. Aquesta gent s'ho ha de passar teta al metro, compren un sol bitllet i es passen el dia fent observació de camp (han de compartir els vagons amb els que toquen instruments i ensenyen les seves extremitats deformes, però suposo que ja tenen un acord signat)! En fi, res, que m'ha sorprès veure els secrets obscurs que amaga la ciutat (o sigui linies l'evolució parel·leles) i que, des d'avui, em convertiré jo també en una espècie d'antropòleg aficionat (com qui observa ocells). Són una mica com els Pokémon: Tu et baixes l'escala evolutiva, i vas marcant els que vas veient. Jo, de moment, ja en porto un! Quina emoció!

Miratges

Quan la set ja és insuportable, just en el moment oportú, es dibuixa davant meu un espectacular oasis d'aigua cristalina, amb palmeres farcides de cocos i fins i tot una zona chill-out a l'ombra amb coixins i música relaxant... Que oportú! M'acosto corrent, enfonsant els meus peus a la sorra i, quan soc just davant, aixeco el cap. Aquell oasis magnífic és, en realitat, un bassal ple de granotes sorrudes i arrugades. Vaja, què se n'ha fet del meu esplèndit oasis? Jo em pensava que seria tal i com l'havia vist de lluny! Les granotes, en sentir això, riuen a ple pulmó mentre es mofen: "Es pensava, es pensava (riuen)! Quants anys més l'hi caldràn per aprendre que, entre aquestes dunes de sorres traïdores, a ningú li importa el que ell pensi!". I jo, que sempre he set fan dels menjars estrafalaris, mig tanco la parpella, dibuixant una mirada furibunda. Silenci. Tensió. Pugen les cordes tremolo, agudes, enceten els trombons, crescendo subito a tota l'orquestra. Aquesta nit, menjo anques de granota al costat del meu bassal.

Reflexions de pa sucat amb oli (o aburriment de tarda)

La vida és una tómbola. Una tómbola és una parada cutre de fira. Una fira és, a part d'un punt d'intercanvi de biografies miserables, l'acció de firar-se. Firar-se és comprar. Comprar NO és vendre. Ni vendre és embolar sabates. Les sabates, aquestes sí, són per tocar de peus a terra. Una vegada, un amic em va explicar que un seu amic tenia un cosí l'amic del qual va estar sortint amb una noia que va conèixer un noi que (agafo aire, disculpeu) un dia va decidir sortir al carrer sense sabates. No us creureu mai què l'hi va passar! Doncs, que quan va posar un peu a terra, l'hi va esclatar el cap! Sí sí, tal i com sona! Va cardar un pet, pum!, i el cap a can pistraus! Fascinant, no? Diuen que és l'efecte hivernacle el que provoca tot això... Que com que la capa d'Ozó s'ha esquerdat, si toques de peus a terra sense anar calçat es filtren totes les radiacions solars pel teu cos i, quan aquest ja no en pot absorbir més, explota. Curiós, molt curiós! Bé, ara m'he distret... Per on anava? Ah, sí! Les sabates, això us deia! Són per tocar de peus a terra. I tocar de peus a terra és com ser realista, oi? Ser realista és agafar-se a les coses segures, com les baranes de les escales o les barres del metro. Tothom s'agafa a les barres del metro, perquè ningú vol caure. Caure enmig del metro en hora punta pot ser un cop moral important, molt important... I si a sobre la gent no té compassió i no t'ajuda a aixecar-te, pot passar com allà a Alemanya, allò d'aquell festival de música o algo així, que es va liar fort... Ai, això amb el senyor H no hauria passat! Que n'eren de bons, aquells temps! I quina oloreta de barbacoa que feien llavors els carrers de Berlín...! Que per cert, no us confongueu! Berlín no té res a veure amb Dublín! Uns són alemanys i mengen frankfurts, els altres són irlandesos i retrassen 4 hores els vols, res a veure! I per acabar (estic esgotat, tant esforç mental em deixa sec!), un poema dedicat a en Chuck Norris, que ben aviat acabarà amb la humanitat sencera:

--------------------- L'hora del poema ---------------------
(es recomana degustar-lo acompanyat amb una tassa de tè, un batí vermell de seda, una mirada escèptica i una xeringa d'adrenalina al costat, per si un cas...)

Oh, gran Chuck,
tu que amb el puny ens deixes l'ull cluc,
i que podries matar-me amb una pellofa de festuc,
et dedico aquest poema, a tu i a les galetes Tuc.

Fins els extrems de l'univers temen la paraula Norris,
i és que allà on poses el peu tot se'n va a n'orris,
però gràcies a la teva força no és estrany que et fÒrris,
ni que siguis capaç de fer un grit-chan-duc-en-grainsteit-òrris.

Per això, oh amo i senyor,
jo et demano clemència,
com fan els vilatans d'Avinyó,
i també els de Florència.

I així conclou aquest poema,
que t'he fet amb molt d'amor,
i ara espero que te l'injectis en vena,
i que entre els teus amics faci furor.

Parlant de furor,
(i ara sí ja acabo)
hauries d'haver matat a la nissaga Tudor,
que ja em tenen fins el nabu.


------------------------------------------------------------

Art, en estat pur. Aquesta tarda m'han de trucar de l'editorial, ja us diré quin dia surt publicat.

UX2154

Plorava, plorava i plorava. La seva mare intentava desesperadament calmar-lo, però el nen no parava de plorar. De fet, més que plors eren xisclets quasi ultra-sònics que, per desgràcia meva, no arribaven a ser-ho. La mare, pacient, va recórrer llavors al truc de les onomatopèies, procurant imitar els típics sons enllaunats de les pel·lícules de dibuixos animats i dels ara ja tan escassos programes-compilació de caigudes, trompades i cops en general. Malgrat he de dir en contra seva que ho feia bastant malament, hi va haver un moment en que va semblar complaure el nen amb aquella burda imitació, i els xisclets ploraners d'abans es van convertir llavors en xisclets riallers, igual o més molestos que els anteriors (sortir del foc per caure a les brases, era així la frase?). Mentre el nen reia i la mare perdia gota a gota la seva dignitat, l'avió va començar a moure's lentament per la pista. Després d'uns segons de silenci em va distreure l'agut xiulet d'una cafetera que, al final, va resultar ser el nen, que ara ja no sabia si reia, plorava o, conscient de l'espectacle dantesc i miserable que havia protagonitzat moments abans, suplicava a la seva mare que, un cop l'avió hagués arribat als 10.000 metres d'altura, el llancés per la finestra i el lliurés de tal vergonya. Absort en els meus pensaments de purificació vaig adonar-me que feia ben bé 10 minuts que l'avió es movia per la pista, i va ser llavors quan vaig entendre que en realitat aniríem a Madrid per carretera. Vaig assumir doncs que en qualsevol moment miraria per la finestra i em veuria al mig de la C31, amb l'avió, acompanyat per una comitiva de cotxes furibunds que, impacients, tocarien el clàxon una vegada i una altra intentant avançar el colossal Boeing 737-800 que, amb la seva amplada d'ales, ben bé ocuparia tots 3 carrils de la carretera. Vaig començar-me a imaginar llavors les titàniques dimensions del caos que crearíem: Quilòmetres i quilòmetres de cua, conductors molestos i agressius, equips sencers de periodistes àvids de notícies i exclusives, serveis d'emergència mobilitzats, helicòpters de la policia amb megàfons i tot i, per què no, gent corrent pels carrers amb bats de beisbol, trencant aparadors, robant televisors, assaltant l'hospital infantil, bolcant cotxes i cremant contenidors. Ja se m'havia fet la boca aigua quan els motors de l'avió van brunzir amb força i l'aparell es va accelerar fins arrencar el vol. Em vaig sentir trist i decebut. Al final, resultaria ser un vol normal i corrent.

Un cop en ple vol, i després de destapar-me les orelles mitja dotzena de vegades, es va apagar la llumeta dels cinturons. Al meu costat seien dues noies d'origen sud-americà, una mica més grans que jo (sobretot de pit, però també d'edat). Una d'elles em va demanar per passar (jo ocupava el seient més proper al passadís) i, com a bon cavaller que soc, vaig aixecar-me i la vaig deixar sortir. La noia, que semblava que trepitgés closques de nous, es va entrebancar amb el seient i, per evitar trencar-se les dents contra el reposa-braços del seient de l'altra banda del passadís, es va haver de recolzar sobre meu. Després de proferir un esglai agut que semblava un "cover" de l'increïble nen-xiulet, les dues van esclafir en agudes rialles. Em va sorprendre veure que cap d'elles ponia un ou després d'aquelles rialles de corral, i la noia que seguia asseguda va dir rient: “¡Que suerte de haberte tropezado con este chico tan apuesto, ya podría haber sido yo!”. I jo, que em considero una persona educada, però alhora extremadament reticent a que se'm faci partícip de bromes alienes, vaig forçar el meu millor somriure (que segur que era horrorós) mentre pensava que aquell era un d'aquells moments que tothom té a la vida en que desitja convertir-se en un despietat assassí de masses per poder esquarterar allà mateix la noia tentinejant, arrencar-li el cor encara latent i ensenyar-li a la seva amiga tot dient: “Tens raó, tan de bo haguessis estat tu!”. No obstant vaig desestimar aquesta opció (segurament massa espectacular pels públics sensibles) i vaig limitar-me a mantenir el meu somriure (perdó, pseudo-somriure) i tornar-me a asseure al meu seient. No era sorprenent que, després del gran aldarull que havien muntat les dues noies, tot l'avió hagués centrat l'atenció en nosaltres. Em sentia terriblement observat i alhora avergonyit. Sentia la gent xiuxiuejar, els sentia riure, notava els seus ulls clavats en mi i, quan aixecava el cap, era per creuar la meva mirada amb la d'algun curiós que, en veure'm, dissimulava lamentablement. Mentre m'enfonsava cada cop més en el meu propi pou de misèria vaig veure que la noia tornava pel passadís. Incòmode i de cor ferit per haver-me arrossegat en aquella escena lamentable vaig aixecar-me i vaig dirigir-me als serveis de l'altra extrem de l'avió, com si una pura casualitat hagués volgut evitar el nostre encontre. D'això, ja fa 3 dies. Vaig voler sortir dels serveis un cop em vaig haver rentat la cara, però em va fer por tornar-me a trobar amb la meva companya de seient, així que vaig esperar. Pels altaveus van enunciar que l'avió es disposava a aterrar, i em va fer por sortir perquè tothom ja seria assegut al seu lloc i el personal de l'avió m'esbroncaria per no ser-hi jo també. Vaig notar com l'avió aterrava i, un cop a terra, vaig tenir por de sortir pel que em poguessin dir en veure'm sortir d'allà dins, o sigui que vaig preferir esperar a que algú em vingués a buscar i, en la privacitat, fingir que m'havia trobat malament i no havia pogut sortir. Sorprenentment, ningú em va venir a buscar. Vaig quedar-me allà dins durant hores, fins que vaig sentir moviment de nou dins l'avió, com si estigués pujant una nova remesa de passatgers. Novament vaig tenir por de sortir ja que, al no tenir bitllet per aquest vol, no tindria manera de justificar la meva presència. Hores després l'avió va aterrar de nou, de nou es va tornar a enlairar, i així una vegada i una altra fins que vaig perdre el compte. Sembla ser que, per alguna raó, el món es va oblidar de mi quan vaig entrar en aquests lavabos. I ara, per por a que el món ja no em reconegui, soc jo qui no s'atreveix a sortir-ne.

El gènesi

Bé, aquestes són les meves primeres paraules al món dels blogs... En realitat sempre me l'havien portat bastant fluixa, per què enganyar-nos, però no ho sé, ara crec que potser l'hi podré treure rendiment i tot en aquests vespres a l'apartament, sense televisió ni ganes de molestar els veïns amb el teclat / guitarra... Així que res, aprofitant que aquest blog pren sentit pel fet que sigui a Madrid, l'encetaré amb un petit text que vaig escriure el dia que vaig venir a fer l'entrevista per entrar al lloc on soc ara (devia ser el 8 de setembre), vaig fer-ne la meitat al vol d'anada i la resta entre l'espera a l'aeroport i el vol de tornada. Vull puntualitzar que està basat en fets reals, cosa que vol dir que hi ha coses en el text que van passar realment, coses que van ser semblants, coses que en van suggerir d'altres i, és clar, coses completament inventades... Endavant doncs!