Menú haikú,
convida la casa
i bon profit!
Primers plats:
Haikú de l'abella reina
Mel als llavis,
un brunzit de bronze
cau de la flor.
Haikú de l'ensaimada
Rinxa el rinxol
testa pasta d'ambre,
forn l'espera.
Haikú / 2
Una
divisió,
res més.
Haikú del pobre de butxaca (in honoris meu)
Molt pocs diners,
sols catorze cèntims
i un tros de pa.
Haikú del homeless del metro (ull amb l'accentuació i la pronúncia)
Ayudáme
tengo una família,
grazias siñor.
Aquí hi ha els segons plats:
Haikú amb aromes de mar
Sagetes d'or,
passes que s'esborren
pel vent de sal.
Haikú introspectiu per nens de primària
Quatre saltets
donen sis canalles,
Quatre i no més.
Haikú de l'au de nit
Neix la lluna
des d'on calla el dia,
l'hora de l'au.
Haikú del cucut de paret
Entre fustes,
brocatge i tic-tac
tanca el cicle.
Haikú invers obligatto d'en Chuck Norris
Aquest és al revés,
sis i quatre,
qui contradiu a en Chuck?
I les postres:
Haikú del fanguissar
Peus que ballen
en catifa tova,
compte què fas!
Haikú de la flor d'estiu
Llum quan hi ha llum,
cap-baixa al fred d'hivern
mor de dolor.
Haikú del telèfanu que diu que no hi ha estudi
Dia de suet,
posa't els çapàtus
i a fer deport.
Haikú del refredat molest
Gola de foc
sota cap de ferro,
nas que es desfà.
Haikú del digestiu
M'he empatxat,
fot-li sal de frutes
i un licoret.
Bon appétit,
pregunteu pels licors
al cambrer coix.
dijous, 2 de desembre del 2010
dilluns, 8 de novembre del 2010
Tria la teva aventura: La terrorífica invasió dels veggies (capítol 1)
0 - L'home escorre el drap moll dins la galleda, s'aixeca i volta sobre si mateix. Ah, com brilla la furgoneta, només mirar-la ja és tot un plaer! Cofoi, somriu i allarga la mà fins la gerra de cervesa, per beure'n l'últim glop. Mentre empassa, el sobressalta un crit que ve de dalt les escales.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 1.
- Si vols que l'home pugi corrent a veure què passa, vés al punt 2.
1 - L'ensurt és tal que a mig empassar la cervesa l'hi passa pel mal forat i li va tota al pulmó. Durant uns segons, l'home estossega mentre respira deliciosa malta i, poc després, mor estrepitosament. Fi de l'aventura, que lamentable! El seu nom no quedarà gravat entre els herois de la història...
2 - L'home aconsegueix bloquejar a temps l'entrada d'aire als pulmons i aconsegueix empassar-se bé la cervesa. Estranyat pel crit que acaba de sentir, decideix pujar corrent a veure què passa. L'horror que veu en arribar dalt el deixa completament paralitzat. Un enorme enciam gegant (del tipus Iceberg, evidentment) ha acorralat la seva dona en un racó del menjador i, amb les seves afilades fulles, pretén segar-li les cames mentre ella crida demanant auxili i esquiva com pot els atacs del malvat enciam.
- Si vols que l'home intenti salvar la seva dona, vés al punt 3.
- Si vols que l'home s'esmunyi silenciosament a la cuina, es prepari unes crispetes i es miri tot l'espectacle, passa al punt 4.
3 - L'home, en veure que la seva dona està en perill, corre a agafar la primera cosa amb aspecte d'arma que troba, que no és res més que un rudillu (rudillu! ha dit rudillu!) de cuina. Decidit avança cap al temible enciam i comença a omplir-lo d'hòsties. Tot i ser un enciam tendre (físicament, perquè de cor és negre com el carbó) les fulles comencen a trencar-se als cops del seu agressor, i a temps de girar-se l'enciam ja ha perdut la meitat del seu fullam. Proferint un crit que fa posar la pell de gallina, l'enciam es comença a desfer, fins que només en queda una pasta verda. La dona, feliç, es llença als braços de l'home, que panteixa de l'esforç i l'espant. Segons explica la dona, estava preparant una amanida quan de cop l'enciam ha començat a moure's, ha començat a créixer i l'ha atacat. Mentre la dona parla, senten com si alguna cosa es mogués dins la nevera.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 5.
- Si vols que l'home i la dona vagin a mirar què passa dins la nevera, vés al punt 6.
- Si vols que l'home i la dona es dediquin a copular vilment sobre l'alfombra, vés al punt 7.
4 - Encara sorprès per la dantesca escena que veu, l'home es queda paralitzat, incapaç de prendre una decisió. Llavors, i sense apartar la mirada de l'escena, l'home s'emuny silenciosament cap a la cuina, caminant d'esquena. Allà, obre un armari i en treu un paquet de crispetes per microones. El que l'home no sap, és que de segon la dona estava recaufant unes esbergínies amb carn que havien sobrat del dia anterior. D'esquena al microones, l'home n'obre la porta. Sent un esglai molt agut, i es gira espantat. Dins el microones, una esbergínia estirada es mira a si mateixa l'esvoranc farcit de carn que du al mig del cos i, poc després d'intentar-se arrossegar fora, mor. L'home, incrèdul al que acaba de veure, no s'adona que l'enciam ha donat la volta i va cap a ell. La dona crida de nou, i l'home es gira just a temps per esquivar una fulla d'enciam que passa xiulant a just dos centímetres del seu coll. Reacciona aixecant el porró i colpejant a sang freda l'enciam, que cau a terra davant el cop desprevingut. Un cop terra, l'home s'hi llença a sobre i l'escomet una vegada i altra, fins que l'occeix entre un mar de fulles Iceberg. La dona, horroritzada, s'afanya a córrer fins l'home, l'ajuda a aixecar i l'hi dóna les gràcies per la recargolada estratègia que l'home ha ideat per salvar-la. Abans que l'home pugui respondre, però, una carbassa enorme i furibunda comença a rebentar la porta. Aprofitant que no ha aconseguit entrar encara, l'home i la dona pugen corrent les escales just a temps perquè la carbassa no els atropelli. Després de proferir un crit infernal, la carbassa comença a córrer darrere seu escales amunt. L'home i la dona entren ràpidament a una habitació i es tanquen dins, empotrant una taula contra la porta mentre la carbassa comença a donar-hi cops. Espantats i nerviosos, l'home i la dona no saben què fer. Els cops són cada vegada més forts. La porta comença a cruixir. L'home està espantat, té por. La dona comença a tremolar. Els dos protagonistes s'acosten l'un a l'altre, mirant la porta, enretirant-se contra la paret, completament atemorits.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 8.
- Si no, fi del capítol 1.
5 - I amb què collons vols que s'ennuegui, si no ha begut res? Doncs au, per mongol, a l'home l'hi ve un brot pervers de pesta negra que li clou la pell sobre si mateix i l'hi fa venir rampa al peu, a les ungles dels dits i als pulmons, matant-lo vilment i amb vilesa. Fi de la història.
6 - L'home i la dona, amb un culet així de petit ambdós, s'acosten lentament a la nevera, amb passes curtes, allargant el morter i amb els nervis d'acer, preparats per reaccionar davant el que calgui. Cada cop els tremolors són més i més forts. Ningú sap dir d'on surten, però comencen a sentir-se uns violins molt aguts que pugen de to lentament, creant una atmòsfera de tensió més que adient per la situació. Ja davant la nevera, l'home allarga lentament la mà fins a agafar el pom de la porta. Pren aire. Els tremolors segueixen. La dona, espantada, s'agafa més i més fort a les espatlles de l'home, fins a clavar-li les ungles. L'home pren aire. Els violins segueixen sonant. L'home torna a prendre aire. Els violins sonen. La dona tensa les espatlles. Els violins es cansen i deixen de tocar. L'home pren aire, s'adona que no ha tret encara la primera glopada que ha fet i, per por a rebentar com un globus, treu tot l'aire dels pulmons. L'home, amb un gest veloç, obre de cop la porta de la nevera i s'esgarrifa amb el que veu dins. Encara dins la capseta de plàstic, una dotzena de tomaquets cherry han pres vida, es remouen dins la capsa i mostren unes enormes boques amb terrorífiques fileres de dents. Més enrere, un enorme cogombre arrenca a córrer en direcció la porta de la nevera i salta a la cara de l'home, que cau a terra. La dona crida, i l'home està indefens. El rudillu (rudillu...) ha caigut a terra i ha rodolat fins a sota la nevera. El cogombre infernal comença a estomacar l'home, que és incapaç de defensar-se. La dona, completament aterrada, segueix cridant completament paralitzada...
- Fi del capítol 1.
7 - Si ets una de les persones que directament ha triat passar al punt 7 sense ni pensar-s'ho, avergonyeix-te de la teva libido i fingeix que no has llegit això, que sembli que realment t'interessa la profunditat de l'història (o sigui, ja pots tornar al final del punt 3 i escollir una altra opció)...
8 - Els dos protagonistes segueixen agafats, contra la paret, sense apartar la vista de la porta. La dona panteixa de terror, l'home conté la respiració, allargant el rudillu (...) per defensar-se contra el que calgui. De cop, l'home s'ennuega amb res, i la dona l'hi retreu. L'home, ferit de cor davant el retret, comença a plorar llàgrimes que, en tocar a terra, es converteixen en precioses roses blanques i roges. La dona, encisada, s'ajup per olorar les roses i s'adona, horriritzada, que a més de roses, també hi ha mongetes. Abans que pugui ni tan sols cridar, les terribles mongetes assassines llencen uns malèfics raigs laser pels ulls (sí, aquestes mongetes tenen ulls i fins i tot un carnet de biblioteca) que, en tocar els protagonistes, els desintegren completament. Les seves cendres cauen com una fina pluja sobre un coixí de roses i mongetes assassines. Fi de la història.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 1.
- Si vols que l'home pugi corrent a veure què passa, vés al punt 2.
1 - L'ensurt és tal que a mig empassar la cervesa l'hi passa pel mal forat i li va tota al pulmó. Durant uns segons, l'home estossega mentre respira deliciosa malta i, poc després, mor estrepitosament. Fi de l'aventura, que lamentable! El seu nom no quedarà gravat entre els herois de la història...
2 - L'home aconsegueix bloquejar a temps l'entrada d'aire als pulmons i aconsegueix empassar-se bé la cervesa. Estranyat pel crit que acaba de sentir, decideix pujar corrent a veure què passa. L'horror que veu en arribar dalt el deixa completament paralitzat. Un enorme enciam gegant (del tipus Iceberg, evidentment) ha acorralat la seva dona en un racó del menjador i, amb les seves afilades fulles, pretén segar-li les cames mentre ella crida demanant auxili i esquiva com pot els atacs del malvat enciam.
- Si vols que l'home intenti salvar la seva dona, vés al punt 3.
- Si vols que l'home s'esmunyi silenciosament a la cuina, es prepari unes crispetes i es miri tot l'espectacle, passa al punt 4.
3 - L'home, en veure que la seva dona està en perill, corre a agafar la primera cosa amb aspecte d'arma que troba, que no és res més que un rudillu (rudillu! ha dit rudillu!) de cuina. Decidit avança cap al temible enciam i comença a omplir-lo d'hòsties. Tot i ser un enciam tendre (físicament, perquè de cor és negre com el carbó) les fulles comencen a trencar-se als cops del seu agressor, i a temps de girar-se l'enciam ja ha perdut la meitat del seu fullam. Proferint un crit que fa posar la pell de gallina, l'enciam es comença a desfer, fins que només en queda una pasta verda. La dona, feliç, es llença als braços de l'home, que panteixa de l'esforç i l'espant. Segons explica la dona, estava preparant una amanida quan de cop l'enciam ha començat a moure's, ha començat a créixer i l'ha atacat. Mentre la dona parla, senten com si alguna cosa es mogués dins la nevera.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 5.
- Si vols que l'home i la dona vagin a mirar què passa dins la nevera, vés al punt 6.
- Si vols que l'home i la dona es dediquin a copular vilment sobre l'alfombra, vés al punt 7.
4 - Encara sorprès per la dantesca escena que veu, l'home es queda paralitzat, incapaç de prendre una decisió. Llavors, i sense apartar la mirada de l'escena, l'home s'emuny silenciosament cap a la cuina, caminant d'esquena. Allà, obre un armari i en treu un paquet de crispetes per microones. El que l'home no sap, és que de segon la dona estava recaufant unes esbergínies amb carn que havien sobrat del dia anterior. D'esquena al microones, l'home n'obre la porta. Sent un esglai molt agut, i es gira espantat. Dins el microones, una esbergínia estirada es mira a si mateixa l'esvoranc farcit de carn que du al mig del cos i, poc després d'intentar-se arrossegar fora, mor. L'home, incrèdul al que acaba de veure, no s'adona que l'enciam ha donat la volta i va cap a ell. La dona crida de nou, i l'home es gira just a temps per esquivar una fulla d'enciam que passa xiulant a just dos centímetres del seu coll. Reacciona aixecant el porró i colpejant a sang freda l'enciam, que cau a terra davant el cop desprevingut. Un cop terra, l'home s'hi llença a sobre i l'escomet una vegada i altra, fins que l'occeix entre un mar de fulles Iceberg. La dona, horroritzada, s'afanya a córrer fins l'home, l'ajuda a aixecar i l'hi dóna les gràcies per la recargolada estratègia que l'home ha ideat per salvar-la. Abans que l'home pugui respondre, però, una carbassa enorme i furibunda comença a rebentar la porta. Aprofitant que no ha aconseguit entrar encara, l'home i la dona pugen corrent les escales just a temps perquè la carbassa no els atropelli. Després de proferir un crit infernal, la carbassa comença a córrer darrere seu escales amunt. L'home i la dona entren ràpidament a una habitació i es tanquen dins, empotrant una taula contra la porta mentre la carbassa comença a donar-hi cops. Espantats i nerviosos, l'home i la dona no saben què fer. Els cops són cada vegada més forts. La porta comença a cruixir. L'home està espantat, té por. La dona comença a tremolar. Els dos protagonistes s'acosten l'un a l'altre, mirant la porta, enretirant-se contra la paret, completament atemorits.
- Si vols que l'home s'ennuegui, vés al punt 8.
- Si no, fi del capítol 1.
5 - I amb què collons vols que s'ennuegui, si no ha begut res? Doncs au, per mongol, a l'home l'hi ve un brot pervers de pesta negra que li clou la pell sobre si mateix i l'hi fa venir rampa al peu, a les ungles dels dits i als pulmons, matant-lo vilment i amb vilesa. Fi de la història.
6 - L'home i la dona, amb un culet així de petit ambdós, s'acosten lentament a la nevera, amb passes curtes, allargant el morter i amb els nervis d'acer, preparats per reaccionar davant el que calgui. Cada cop els tremolors són més i més forts. Ningú sap dir d'on surten, però comencen a sentir-se uns violins molt aguts que pugen de to lentament, creant una atmòsfera de tensió més que adient per la situació. Ja davant la nevera, l'home allarga lentament la mà fins a agafar el pom de la porta. Pren aire. Els tremolors segueixen. La dona, espantada, s'agafa més i més fort a les espatlles de l'home, fins a clavar-li les ungles. L'home pren aire. Els violins segueixen sonant. L'home torna a prendre aire. Els violins sonen. La dona tensa les espatlles. Els violins es cansen i deixen de tocar. L'home pren aire, s'adona que no ha tret encara la primera glopada que ha fet i, per por a rebentar com un globus, treu tot l'aire dels pulmons. L'home, amb un gest veloç, obre de cop la porta de la nevera i s'esgarrifa amb el que veu dins. Encara dins la capseta de plàstic, una dotzena de tomaquets cherry han pres vida, es remouen dins la capsa i mostren unes enormes boques amb terrorífiques fileres de dents. Més enrere, un enorme cogombre arrenca a córrer en direcció la porta de la nevera i salta a la cara de l'home, que cau a terra. La dona crida, i l'home està indefens. El rudillu (rudillu...) ha caigut a terra i ha rodolat fins a sota la nevera. El cogombre infernal comença a estomacar l'home, que és incapaç de defensar-se. La dona, completament aterrada, segueix cridant completament paralitzada...
- Fi del capítol 1.
7 - Si ets una de les persones que directament ha triat passar al punt 7 sense ni pensar-s'ho, avergonyeix-te de la teva libido i fingeix que no has llegit això, que sembli que realment t'interessa la profunditat de l'història (o sigui, ja pots tornar al final del punt 3 i escollir una altra opció)...
8 - Els dos protagonistes segueixen agafats, contra la paret, sense apartar la vista de la porta. La dona panteixa de terror, l'home conté la respiració, allargant el rudillu (...) per defensar-se contra el que calgui. De cop, l'home s'ennuega amb res, i la dona l'hi retreu. L'home, ferit de cor davant el retret, comença a plorar llàgrimes que, en tocar a terra, es converteixen en precioses roses blanques i roges. La dona, encisada, s'ajup per olorar les roses i s'adona, horriritzada, que a més de roses, també hi ha mongetes. Abans que pugui ni tan sols cridar, les terribles mongetes assassines llencen uns malèfics raigs laser pels ulls (sí, aquestes mongetes tenen ulls i fins i tot un carnet de biblioteca) que, en tocar els protagonistes, els desintegren completament. Les seves cendres cauen com una fina pluja sobre un coixí de roses i mongetes assassines. Fi de la història.
dijous, 4 de novembre del 2010
La increïble i breu història de l'home heterogeni
L'home heterogeni es vesteix sense cap pressa. Primer una cama, després l'altra. Ara un braç, ara l'altra. Pèl a pèl, l'home heterogeni s'encaixa a si mateix. Dit a dit, dent a dent, ull a ull, l'home heterogeni es completa a si mateix. Un cop construït, l'home heterogeni surt al carrer i saluda a la portera, que no és heterogènia, però sí molt amable. Els llavis somriuen. Posa un peu a la vorera, després l'altra. Mira el semàfor amb un ull, després amb l'altra. Incaut com és, i seguint l'instint de les seves cames (que mai consulten el seu cap), l'home heterogeni retalla per un carreró fosc per tal d'arribar abans a cap lloc concret. Allà veu una colla d'adefesis que rosteixen un mitjó en una foguera feta amb papers. Malvats per naturalesa, els adefesis grunyen en veure'l i mostren ofendoses cares per sota les caputxes. Tenen la pell verda, les ungles llargues, els ulls rogencs i les dents afilades. L'home heterogeni, que no ha deixat de somriure, els mira encuriosit. El nas, que tot ho ensuma, diu: "Ull, que aquests fan cara de ser uns boques". Les celles de l'home heterogeni es busquen l'una a l'altra per sobre el pont del nas. Les seves cames, però, segueixen caminant a pas decidit, mentre l'home heterogeni avança com un tot cap als adefesis. Ignorant les amenaces, les orelles fingeixen venir de Suècia. Un ull veu, i l'altra mira, com els adefesis arrenquen a córrer cap a l'home heterogeni que, encara amb un somriure als llavis, sent com amb la seva mà dreta els saluda. Aprofitant l'espai que queda al costellam, un dels adefesis (el més malvat de tots, el que té els cabells més negres i l'alè més infecte) l'hi clava ganivetada entre costella i costella. Com una pluja de perfídia, l'home heterogeni sent un nombre n de punxades. Segons després, l'home heterogeni resta a terra amb un somriure encara als llavis i els ulls oberts, mirant i veient una petita escletxa de cel que s'obre entre els edificis alts i grisos del carreró. Després de robar-li tot el que duia a sobre de valor, els adefesis marxen amb el mitjó rostit a la boca, i l'home heterogeni resta a terra. Mica en mica, nota com es comença a desfer. Primer, l'hi cau una orella. Després, l'hi cau el nas. Mica en mica nota com, pèl a pèl, l'home heterogeni es desencaixa. Ull a ull, dent a dent, dit a dit, l'home heterogeni es desfà en si mateix. De les parts que cauen poca cosa en queda, doncs es converteixen en pols just tocar al terra. Mica en mica, l'home heterogeni desapareix, fins que només en queden els llavis, que encara somriuen. Aquests, en tocar a terra, no es desfan. De l'home heterogeni, són l'únic que en queda.
dimecres, 3 de novembre del 2010
La porta que no porta enlloc
El senyor Estanislau, que sempre s'ha considerat un home coherent, va tenir un dia, just posar els peus a terra, la certesa que a casa seva faltava una porta. Ni tan sols es va preguntar per què volia una porta nova, ni on havia de donar aquesta porta, però va entendre que aquell buit que el menjava per dins només s'ompliria amb una porta més a casa seva. Així doncs, el senyor Estanislau va posar-se la seva millor americana, de tons marronosos i feta de seda, els seus millors pantalons a joc amb l'americana, unes sabates negres, lluents i pulcres, es va enfaixar la camisa blanca dins la cintura dels pantalons i, després de pentinar-se els quatre cabells que nevaven la seva calba, va sortir decidit de casa seva.
-Bon dia, voldria una porta.
El fuster, que reposava assegut en una butaca amb els peus sobre la taula, llegint un diari i acompanyat pel so d'una vella gramola, va alçar lleugerament la vista per damunt les ulleres fins arribar a veure al senyor Estanislau. Després d'uns segons de silenci dubitatiu, l'home va deixar el diari de forma maldestre sobre la taula, va baixar els peus i es va aixecar, fingint interès. Després de parlar uns minuts per concretar quin tipus de porta volia, el senyor Estanislau es va decidir per una porta de fusta d'alzina, sense vidres, senzilla però robusta, i amb un pany daurat. El fuster va aproximar que necessitaria dos dies per fer-li, i el senyor Estanislau va assentir sense problemes. Es va despedir amablement del fuster eixut, i aquest es va asseure de nou a la seva butaca, va prendre el diari i va encendre una pipa mentre la gramola cantava amb veu de cotó una cançó vinguda de l'altra banda de l'oceà.
Aquella nit, el senyor Estanislau no podia dormir. Després d'arrebossar-se durant hores pels seus llençols, es va aixecar i va encendre la petita làmpada que tenia sobre la tauleta. Amb els ulls encara clucs pel canvi de llum va buscar amb els dits fins ensopegar amb les ulleres, que es va dur a la cara i es va recolzar sobre el nas. Es va ajudar amb els braços per aixecar-se del llit, es va posar el barnús i va sortir de l'habitació. Durant vàries hores, el senyor Estanislau es va dedicar a voltar per casa seva, mirant totes i cadascuna de les parets, i preguntant-se on podria posar la porta que havia encarregat. No hi havia cap paret que no l'hi fes el pes, però tampoc n'hi havia cap que l'emocionés especialment. Entre paret i paret, el senyor Estanislau va veure sortir el sol.
El so mecànic del pèndol es compensava amb el grinyol del balancí del senyor Estanislau. Fullejava sense interès el diari mentre una tassa de cafè es refredava sobre la taula. Així mateix, amb el diari a les mans, la mirada mirant enlloc i el balancí gronxant-lo al compàs del pèndol va passar un dia sencer, fins que el sol l'hi va tornar a banyar les galtes. Llavors, el senyor Estanislau es va aixecar, es va vestir amb tota l'elegància que va saber i, després de sotmetre els quatre cabells rebels que l'hi voleiaven per sobre el cap, va sortir de casa seva.
El fuster l'esperava, tal i com havien acordat, a punt per marxar cap a casa seva. Un cop allà, el senyor Estanislau l'hi va indicar on volia posar la porta: La paret del menjador era un lloc perfecte. El fuster, sense immutar-se, va estar treballant durant hores per falcar la porta a la paret del senyor Estanislau. Un cop va haver acabat, els dos es van donar la mà, i el fuster va marxar de casa seva. Com un nen a qui acaben de regalar aquella joguina tan bonica dels aparadors, el senyor Estanislau va córrer tant com va poder fins a la porta, es va plantar davant i la va mirar, mentre un somriure se l'hi dibuixava als llavis. No sabria dir si van passar uns minuts o unes hores, però el senyor Estanislau no es va moure d'allà i no va apartar la mirada de la seva porta. Llavors, mogut per una certesa que durant aquella estona incomptable havia madurat, va allargar la mà. La seva pell es va aferrar al pom i el va fer girar. Lentament la porta es va obrir i el senyor Estanislau, meravellat, va contemplar el que hi havia a l'altra banda. Segons després, amb passos petits, però ferms, va entrar-hi i, un cop dins, va tancar la porta.
Des d'aquell dia, ningú va saber res més del senyor Estanislau, ni del pressumpte fuster que tenia el taller en un lloc on, des de sempre, no hi ha hagut res més que un solar ple de males herbes.
-Bon dia, voldria una porta.
El fuster, que reposava assegut en una butaca amb els peus sobre la taula, llegint un diari i acompanyat pel so d'una vella gramola, va alçar lleugerament la vista per damunt les ulleres fins arribar a veure al senyor Estanislau. Després d'uns segons de silenci dubitatiu, l'home va deixar el diari de forma maldestre sobre la taula, va baixar els peus i es va aixecar, fingint interès. Després de parlar uns minuts per concretar quin tipus de porta volia, el senyor Estanislau es va decidir per una porta de fusta d'alzina, sense vidres, senzilla però robusta, i amb un pany daurat. El fuster va aproximar que necessitaria dos dies per fer-li, i el senyor Estanislau va assentir sense problemes. Es va despedir amablement del fuster eixut, i aquest es va asseure de nou a la seva butaca, va prendre el diari i va encendre una pipa mentre la gramola cantava amb veu de cotó una cançó vinguda de l'altra banda de l'oceà.
Aquella nit, el senyor Estanislau no podia dormir. Després d'arrebossar-se durant hores pels seus llençols, es va aixecar i va encendre la petita làmpada que tenia sobre la tauleta. Amb els ulls encara clucs pel canvi de llum va buscar amb els dits fins ensopegar amb les ulleres, que es va dur a la cara i es va recolzar sobre el nas. Es va ajudar amb els braços per aixecar-se del llit, es va posar el barnús i va sortir de l'habitació. Durant vàries hores, el senyor Estanislau es va dedicar a voltar per casa seva, mirant totes i cadascuna de les parets, i preguntant-se on podria posar la porta que havia encarregat. No hi havia cap paret que no l'hi fes el pes, però tampoc n'hi havia cap que l'emocionés especialment. Entre paret i paret, el senyor Estanislau va veure sortir el sol.
El so mecànic del pèndol es compensava amb el grinyol del balancí del senyor Estanislau. Fullejava sense interès el diari mentre una tassa de cafè es refredava sobre la taula. Així mateix, amb el diari a les mans, la mirada mirant enlloc i el balancí gronxant-lo al compàs del pèndol va passar un dia sencer, fins que el sol l'hi va tornar a banyar les galtes. Llavors, el senyor Estanislau es va aixecar, es va vestir amb tota l'elegància que va saber i, després de sotmetre els quatre cabells rebels que l'hi voleiaven per sobre el cap, va sortir de casa seva.
El fuster l'esperava, tal i com havien acordat, a punt per marxar cap a casa seva. Un cop allà, el senyor Estanislau l'hi va indicar on volia posar la porta: La paret del menjador era un lloc perfecte. El fuster, sense immutar-se, va estar treballant durant hores per falcar la porta a la paret del senyor Estanislau. Un cop va haver acabat, els dos es van donar la mà, i el fuster va marxar de casa seva. Com un nen a qui acaben de regalar aquella joguina tan bonica dels aparadors, el senyor Estanislau va córrer tant com va poder fins a la porta, es va plantar davant i la va mirar, mentre un somriure se l'hi dibuixava als llavis. No sabria dir si van passar uns minuts o unes hores, però el senyor Estanislau no es va moure d'allà i no va apartar la mirada de la seva porta. Llavors, mogut per una certesa que durant aquella estona incomptable havia madurat, va allargar la mà. La seva pell es va aferrar al pom i el va fer girar. Lentament la porta es va obrir i el senyor Estanislau, meravellat, va contemplar el que hi havia a l'altra banda. Segons després, amb passos petits, però ferms, va entrar-hi i, un cop dins, va tancar la porta.
Des d'aquell dia, ningú va saber res més del senyor Estanislau, ni del pressumpte fuster que tenia el taller en un lloc on, des de sempre, no hi ha hagut res més que un solar ple de males herbes.
dilluns, 25 d’octubre del 2010
Antropologia urbana
Hola amics! Depenent com es llegeixi això pot sonar o com la frase "Adeu amics, ha!" que deia en Goku al final de la cançó dels crèdits de Bola de Drac Z, o si enlloc d'amics digues "hijos de puta" semblaria qualsevol video d'en Loquendo (us el recomano si no sabeu de qui parlo, busqueu al YouTube i comenceu pel conte de la caputxeta vermella, seguit pel dels tres porquets)... Bé, me n'estic anant per les branques! Què us volia comentar... En realitat és una parida, però m'ha fet gràcia al moment. Sabeu què hi ha al metro? Antropòlegs. Un culló i mig d'antropòlegs (crec que els he contat bé). I vosaltres direu, per què? Doncs perquè al metro, els antropòlegs tenen l'ocasió de fer un viatge al passat i veure, de viu en viu, un retrat de l'evolució de la raça humana. Més que un retrat, una mostra en carn i ossos, i és que el metro és un punt de reunió de tots els "eslabones perdidos" de l'escala evolutiva! Avui, sense anar més lluny, poc abans que arribés a la meva parada, ha pujat un home de cromanyó. Sí sí, dels autèntics! Cap rodó, cara plana, nas ample i aixafat, una sola cella enorme (frondosa amb avarícia), una boca ample i perfectament preparada per menjar mamuts, (això m'ha despistat una mica) un tupé tipus Elvis i un polo de color groc canari. Ha creat una petita contradicció en si mateix, cosa que ha generat un forat negre i ha fet que l'espai mica en mica s'engullís a ell mateix (per sort ja us he comentat que em faltava poc per baixar i me n'he escapat, però quan tornava ja he vist que faltava una parada de metro)! Realment espectacular! I, evidentment, estava ple d'antropòlegs que prenien nota dissimuladament (no s'ha d'interferir en l'hàbitat de la criatura a estudiar!): N'hi havia que s'amagaven rere un diari, sota unes ulleres fosques i una gorra, rere les barres per agafar-se (aquest ho tenia una mica pelut), sota la fadilla d'una dona gran (aquest a més era espeleòleg, i un heroi valerós com ja no n'hi ha!), un que dissimulava fent veure que era un carterista mentre l'hi robava el bolso a una noia, i un llarg etcètera. I és que no m'estranya, sincerament. Aquesta gent s'ho ha de passar teta al metro, compren un sol bitllet i es passen el dia fent observació de camp (han de compartir els vagons amb els que toquen instruments i ensenyen les seves extremitats deformes, però suposo que ja tenen un acord signat)! En fi, res, que m'ha sorprès veure els secrets obscurs que amaga la ciutat (o sigui linies l'evolució parel·leles) i que, des d'avui, em convertiré jo també en una espècie d'antropòleg aficionat (com qui observa ocells). Són una mica com els Pokémon: Tu et baixes l'escala evolutiva, i vas marcant els que vas veient. Jo, de moment, ja en porto un! Quina emoció!
divendres, 22 d’octubre del 2010
Miratges
Quan la set ja és insuportable, just en el moment oportú, es dibuixa davant meu un espectacular oasis d'aigua cristalina, amb palmeres farcides de cocos i fins i tot una zona chill-out a l'ombra amb coixins i música relaxant... Que oportú! M'acosto corrent, enfonsant els meus peus a la sorra i, quan soc just davant, aixeco el cap. Aquell oasis magnífic és, en realitat, un bassal ple de granotes sorrudes i arrugades. Vaja, què se n'ha fet del meu esplèndit oasis? Jo em pensava que seria tal i com l'havia vist de lluny! Les granotes, en sentir això, riuen a ple pulmó mentre es mofen: "Es pensava, es pensava (riuen)! Quants anys més l'hi caldràn per aprendre que, entre aquestes dunes de sorres traïdores, a ningú li importa el que ell pensi!". I jo, que sempre he set fan dels menjars estrafalaris, mig tanco la parpella, dibuixant una mirada furibunda. Silenci. Tensió. Pugen les cordes tremolo, agudes, enceten els trombons, crescendo subito a tota l'orquestra. Aquesta nit, menjo anques de granota al costat del meu bassal.
dijous, 21 d’octubre del 2010
Reflexions de pa sucat amb oli (o aburriment de tarda)
La vida és una tómbola. Una tómbola és una parada cutre de fira. Una fira és, a part d'un punt d'intercanvi de biografies miserables, l'acció de firar-se. Firar-se és comprar. Comprar NO és vendre. Ni vendre és embolar sabates. Les sabates, aquestes sí, són per tocar de peus a terra. Una vegada, un amic em va explicar que un seu amic tenia un cosí l'amic del qual va estar sortint amb una noia que va conèixer un noi que (agafo aire, disculpeu) un dia va decidir sortir al carrer sense sabates. No us creureu mai què l'hi va passar! Doncs, que quan va posar un peu a terra, l'hi va esclatar el cap! Sí sí, tal i com sona! Va cardar un pet, pum!, i el cap a can pistraus! Fascinant, no? Diuen que és l'efecte hivernacle el que provoca tot això... Que com que la capa d'Ozó s'ha esquerdat, si toques de peus a terra sense anar calçat es filtren totes les radiacions solars pel teu cos i, quan aquest ja no en pot absorbir més, explota. Curiós, molt curiós! Bé, ara m'he distret... Per on anava? Ah, sí! Les sabates, això us deia! Són per tocar de peus a terra. I tocar de peus a terra és com ser realista, oi? Ser realista és agafar-se a les coses segures, com les baranes de les escales o les barres del metro. Tothom s'agafa a les barres del metro, perquè ningú vol caure. Caure enmig del metro en hora punta pot ser un cop moral important, molt important... I si a sobre la gent no té compassió i no t'ajuda a aixecar-te, pot passar com allà a Alemanya, allò d'aquell festival de música o algo així, que es va liar fort... Ai, això amb el senyor H no hauria passat! Que n'eren de bons, aquells temps! I quina oloreta de barbacoa que feien llavors els carrers de Berlín...! Que per cert, no us confongueu! Berlín no té res a veure amb Dublín! Uns són alemanys i mengen frankfurts, els altres són irlandesos i retrassen 4 hores els vols, res a veure! I per acabar (estic esgotat, tant esforç mental em deixa sec!), un poema dedicat a en Chuck Norris, que ben aviat acabarà amb la humanitat sencera:
--------------------- L'hora del poema ---------------------
(es recomana degustar-lo acompanyat amb una tassa de tè, un batí vermell de seda, una mirada escèptica i una xeringa d'adrenalina al costat, per si un cas...)
Oh, gran Chuck,
tu que amb el puny ens deixes l'ull cluc,
i que podries matar-me amb una pellofa de festuc,
et dedico aquest poema, a tu i a les galetes Tuc.
Fins els extrems de l'univers temen la paraula Norris,
i és que allà on poses el peu tot se'n va a n'orris,
però gràcies a la teva força no és estrany que et fÒrris,
ni que siguis capaç de fer un grit-chan-duc-en-grainsteit-òrris.
Per això, oh amo i senyor,
jo et demano clemència,
com fan els vilatans d'Avinyó,
i també els de Florència.
I així conclou aquest poema,
que t'he fet amb molt d'amor,
i ara espero que te l'injectis en vena,
i que entre els teus amics faci furor.
Parlant de furor,
(i ara sí ja acabo)
hauries d'haver matat a la nissaga Tudor,
que ja em tenen fins el nabu.
------------------------------------------------------------
Art, en estat pur. Aquesta tarda m'han de trucar de l'editorial, ja us diré quin dia surt publicat.
--------------------- L'hora del poema ---------------------
(es recomana degustar-lo acompanyat amb una tassa de tè, un batí vermell de seda, una mirada escèptica i una xeringa d'adrenalina al costat, per si un cas...)
Oh, gran Chuck,
tu que amb el puny ens deixes l'ull cluc,
i que podries matar-me amb una pellofa de festuc,
et dedico aquest poema, a tu i a les galetes Tuc.
Fins els extrems de l'univers temen la paraula Norris,
i és que allà on poses el peu tot se'n va a n'orris,
però gràcies a la teva força no és estrany que et fÒrris,
ni que siguis capaç de fer un grit-chan-duc-en-grainsteit-òrris.
Per això, oh amo i senyor,
jo et demano clemència,
com fan els vilatans d'Avinyó,
i també els de Florència.
I així conclou aquest poema,
que t'he fet amb molt d'amor,
i ara espero que te l'injectis en vena,
i que entre els teus amics faci furor.
Parlant de furor,
(i ara sí ja acabo)
hauries d'haver matat a la nissaga Tudor,
que ja em tenen fins el nabu.
------------------------------------------------------------
Art, en estat pur. Aquesta tarda m'han de trucar de l'editorial, ja us diré quin dia surt publicat.
dimecres, 13 d’octubre del 2010
UX2154
Plorava, plorava i plorava. La seva mare intentava desesperadament calmar-lo, però el nen no parava de plorar. De fet, més que plors eren xisclets quasi ultra-sònics que, per desgràcia meva, no arribaven a ser-ho. La mare, pacient, va recórrer llavors al truc de les onomatopèies, procurant imitar els típics sons enllaunats de les pel·lícules de dibuixos animats i dels ara ja tan escassos programes-compilació de caigudes, trompades i cops en general. Malgrat he de dir en contra seva que ho feia bastant malament, hi va haver un moment en que va semblar complaure el nen amb aquella burda imitació, i els xisclets ploraners d'abans es van convertir llavors en xisclets riallers, igual o més molestos que els anteriors (sortir del foc per caure a les brases, era així la frase?). Mentre el nen reia i la mare perdia gota a gota la seva dignitat, l'avió va començar a moure's lentament per la pista. Després d'uns segons de silenci em va distreure l'agut xiulet d'una cafetera que, al final, va resultar ser el nen, que ara ja no sabia si reia, plorava o, conscient de l'espectacle dantesc i miserable que havia protagonitzat moments abans, suplicava a la seva mare que, un cop l'avió hagués arribat als 10.000 metres d'altura, el llancés per la finestra i el lliurés de tal vergonya. Absort en els meus pensaments de purificació vaig adonar-me que feia ben bé 10 minuts que l'avió es movia per la pista, i va ser llavors quan vaig entendre que en realitat aniríem a Madrid per carretera. Vaig assumir doncs que en qualsevol moment miraria per la finestra i em veuria al mig de la C31, amb l'avió, acompanyat per una comitiva de cotxes furibunds que, impacients, tocarien el clàxon una vegada i una altra intentant avançar el colossal Boeing 737-800 que, amb la seva amplada d'ales, ben bé ocuparia tots 3 carrils de la carretera. Vaig començar-me a imaginar llavors les titàniques dimensions del caos que crearíem: Quilòmetres i quilòmetres de cua, conductors molestos i agressius, equips sencers de periodistes àvids de notícies i exclusives, serveis d'emergència mobilitzats, helicòpters de la policia amb megàfons i tot i, per què no, gent corrent pels carrers amb bats de beisbol, trencant aparadors, robant televisors, assaltant l'hospital infantil, bolcant cotxes i cremant contenidors. Ja se m'havia fet la boca aigua quan els motors de l'avió van brunzir amb força i l'aparell es va accelerar fins arrencar el vol. Em vaig sentir trist i decebut. Al final, resultaria ser un vol normal i corrent.
Un cop en ple vol, i després de destapar-me les orelles mitja dotzena de vegades, es va apagar la llumeta dels cinturons. Al meu costat seien dues noies d'origen sud-americà, una mica més grans que jo (sobretot de pit, però també d'edat). Una d'elles em va demanar per passar (jo ocupava el seient més proper al passadís) i, com a bon cavaller que soc, vaig aixecar-me i la vaig deixar sortir. La noia, que semblava que trepitgés closques de nous, es va entrebancar amb el seient i, per evitar trencar-se les dents contra el reposa-braços del seient de l'altra banda del passadís, es va haver de recolzar sobre meu. Després de proferir un esglai agut que semblava un "cover" de l'increïble nen-xiulet, les dues van esclafir en agudes rialles. Em va sorprendre veure que cap d'elles ponia un ou després d'aquelles rialles de corral, i la noia que seguia asseguda va dir rient: “¡Que suerte de haberte tropezado con este chico tan apuesto, ya podría haber sido yo!”. I jo, que em considero una persona educada, però alhora extremadament reticent a que se'm faci partícip de bromes alienes, vaig forçar el meu millor somriure (que segur que era horrorós) mentre pensava que aquell era un d'aquells moments que tothom té a la vida en que desitja convertir-se en un despietat assassí de masses per poder esquarterar allà mateix la noia tentinejant, arrencar-li el cor encara latent i ensenyar-li a la seva amiga tot dient: “Tens raó, tan de bo haguessis estat tu!”. No obstant vaig desestimar aquesta opció (segurament massa espectacular pels públics sensibles) i vaig limitar-me a mantenir el meu somriure (perdó, pseudo-somriure) i tornar-me a asseure al meu seient. No era sorprenent que, després del gran aldarull que havien muntat les dues noies, tot l'avió hagués centrat l'atenció en nosaltres. Em sentia terriblement observat i alhora avergonyit. Sentia la gent xiuxiuejar, els sentia riure, notava els seus ulls clavats en mi i, quan aixecava el cap, era per creuar la meva mirada amb la d'algun curiós que, en veure'm, dissimulava lamentablement. Mentre m'enfonsava cada cop més en el meu propi pou de misèria vaig veure que la noia tornava pel passadís. Incòmode i de cor ferit per haver-me arrossegat en aquella escena lamentable vaig aixecar-me i vaig dirigir-me als serveis de l'altra extrem de l'avió, com si una pura casualitat hagués volgut evitar el nostre encontre. D'això, ja fa 3 dies. Vaig voler sortir dels serveis un cop em vaig haver rentat la cara, però em va fer por tornar-me a trobar amb la meva companya de seient, així que vaig esperar. Pels altaveus van enunciar que l'avió es disposava a aterrar, i em va fer por sortir perquè tothom ja seria assegut al seu lloc i el personal de l'avió m'esbroncaria per no ser-hi jo també. Vaig notar com l'avió aterrava i, un cop a terra, vaig tenir por de sortir pel que em poguessin dir en veure'm sortir d'allà dins, o sigui que vaig preferir esperar a que algú em vingués a buscar i, en la privacitat, fingir que m'havia trobat malament i no havia pogut sortir. Sorprenentment, ningú em va venir a buscar. Vaig quedar-me allà dins durant hores, fins que vaig sentir moviment de nou dins l'avió, com si estigués pujant una nova remesa de passatgers. Novament vaig tenir por de sortir ja que, al no tenir bitllet per aquest vol, no tindria manera de justificar la meva presència. Hores després l'avió va aterrar de nou, de nou es va tornar a enlairar, i així una vegada i una altra fins que vaig perdre el compte. Sembla ser que, per alguna raó, el món es va oblidar de mi quan vaig entrar en aquests lavabos. I ara, per por a que el món ja no em reconegui, soc jo qui no s'atreveix a sortir-ne.
Un cop en ple vol, i després de destapar-me les orelles mitja dotzena de vegades, es va apagar la llumeta dels cinturons. Al meu costat seien dues noies d'origen sud-americà, una mica més grans que jo (sobretot de pit, però també d'edat). Una d'elles em va demanar per passar (jo ocupava el seient més proper al passadís) i, com a bon cavaller que soc, vaig aixecar-me i la vaig deixar sortir. La noia, que semblava que trepitgés closques de nous, es va entrebancar amb el seient i, per evitar trencar-se les dents contra el reposa-braços del seient de l'altra banda del passadís, es va haver de recolzar sobre meu. Després de proferir un esglai agut que semblava un "cover" de l'increïble nen-xiulet, les dues van esclafir en agudes rialles. Em va sorprendre veure que cap d'elles ponia un ou després d'aquelles rialles de corral, i la noia que seguia asseguda va dir rient: “¡Que suerte de haberte tropezado con este chico tan apuesto, ya podría haber sido yo!”. I jo, que em considero una persona educada, però alhora extremadament reticent a que se'm faci partícip de bromes alienes, vaig forçar el meu millor somriure (que segur que era horrorós) mentre pensava que aquell era un d'aquells moments que tothom té a la vida en que desitja convertir-se en un despietat assassí de masses per poder esquarterar allà mateix la noia tentinejant, arrencar-li el cor encara latent i ensenyar-li a la seva amiga tot dient: “Tens raó, tan de bo haguessis estat tu!”. No obstant vaig desestimar aquesta opció (segurament massa espectacular pels públics sensibles) i vaig limitar-me a mantenir el meu somriure (perdó, pseudo-somriure) i tornar-me a asseure al meu seient. No era sorprenent que, després del gran aldarull que havien muntat les dues noies, tot l'avió hagués centrat l'atenció en nosaltres. Em sentia terriblement observat i alhora avergonyit. Sentia la gent xiuxiuejar, els sentia riure, notava els seus ulls clavats en mi i, quan aixecava el cap, era per creuar la meva mirada amb la d'algun curiós que, en veure'm, dissimulava lamentablement. Mentre m'enfonsava cada cop més en el meu propi pou de misèria vaig veure que la noia tornava pel passadís. Incòmode i de cor ferit per haver-me arrossegat en aquella escena lamentable vaig aixecar-me i vaig dirigir-me als serveis de l'altra extrem de l'avió, com si una pura casualitat hagués volgut evitar el nostre encontre. D'això, ja fa 3 dies. Vaig voler sortir dels serveis un cop em vaig haver rentat la cara, però em va fer por tornar-me a trobar amb la meva companya de seient, així que vaig esperar. Pels altaveus van enunciar que l'avió es disposava a aterrar, i em va fer por sortir perquè tothom ja seria assegut al seu lloc i el personal de l'avió m'esbroncaria per no ser-hi jo també. Vaig notar com l'avió aterrava i, un cop a terra, vaig tenir por de sortir pel que em poguessin dir en veure'm sortir d'allà dins, o sigui que vaig preferir esperar a que algú em vingués a buscar i, en la privacitat, fingir que m'havia trobat malament i no havia pogut sortir. Sorprenentment, ningú em va venir a buscar. Vaig quedar-me allà dins durant hores, fins que vaig sentir moviment de nou dins l'avió, com si estigués pujant una nova remesa de passatgers. Novament vaig tenir por de sortir ja que, al no tenir bitllet per aquest vol, no tindria manera de justificar la meva presència. Hores després l'avió va aterrar de nou, de nou es va tornar a enlairar, i així una vegada i una altra fins que vaig perdre el compte. Sembla ser que, per alguna raó, el món es va oblidar de mi quan vaig entrar en aquests lavabos. I ara, per por a que el món ja no em reconegui, soc jo qui no s'atreveix a sortir-ne.
El gènesi
Bé, aquestes són les meves primeres paraules al món dels blogs... En realitat sempre me l'havien portat bastant fluixa, per què enganyar-nos, però no ho sé, ara crec que potser l'hi podré treure rendiment i tot en aquests vespres a l'apartament, sense televisió ni ganes de molestar els veïns amb el teclat / guitarra... Així que res, aprofitant que aquest blog pren sentit pel fet que sigui a Madrid, l'encetaré amb un petit text que vaig escriure el dia que vaig venir a fer l'entrevista per entrar al lloc on soc ara (devia ser el 8 de setembre), vaig fer-ne la meitat al vol d'anada i la resta entre l'espera a l'aeroport i el vol de tornada. Vull puntualitzar que està basat en fets reals, cosa que vol dir que hi ha coses en el text que van passar realment, coses que van ser semblants, coses que en van suggerir d'altres i, és clar, coses completament inventades... Endavant doncs!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)