La sonata del gos d'atura

La sonata del gos d'atura no és, en el sentit estricte de la paraula, una sonata tal i com la coneixem. No pas perquè no tingui música, ni perquè no soni bé: és simplement que algú va decidir que, tot i tenir-ne el nom, no la representava. El gos d'atura sap, doncs, que quan sent la seva sonata no pot ballar ni xiular, malgrat alguna cosa l'empenyi a fer-ho. Per reprimir aquestes ganes boges, el gos es rasca on l'hi pica, es llepa on es rasca i es pica perquè ningú el llepa. Amb això, el gos deixa clar que, rere el seu propi matoll de pèl, una ànima sensible escolta aquella música mentre s'enfila per les escales, ressola pels cromatismes i s'embolcalla entre els acords, tot esperant aquell moment en que ningú el mira i pot tancar els ulls i somniar que és ell qui dirigeix la orquestra tot vestint un elegant esmòquing amb un forat per la cua. Després d'aquell moment fugaç, el gos fingeix que no ha passat res. Els seus ulls, que semblen trists penjats sota unes celles espesses, camuflen la joia que empeny el palpitar del seu cor amb unes sístole i diàstole al compàs d'un futbolista que xuta contra la paret del seu costellam. Quan ningú el veu, el gos somriu i, de vegades, fins i tot riu. Recorda la melodia de la seva sonata i la tarareja amb un insòlit encant caní que mai cap humà ha sentit. Murri com ell sol, el gos se'n cuida de tenir-ho ben en secret, perquè si algú sabés que el gos canta la seva sonata, l'estovaria de valent. Per alguna cosa algú va deixar ben clar que aquella sonata no era tal, sinó una altra cosa homònima, però diferent. Al gos, però, sempre li han importat poc aquests formalismes minuciosos i, cofoi, entona la seva sonata en secret cada vespre quan es queda sol. Així, pensa ell, realment es fa la sonata seva, i només seva.