Antropologia urbana

Hola amics! Depenent com es llegeixi això pot sonar o com la frase "Adeu amics, ha!" que deia en Goku al final de la cançó dels crèdits de Bola de Drac Z, o si enlloc d'amics digues "hijos de puta" semblaria qualsevol video d'en Loquendo (us el recomano si no sabeu de qui parlo, busqueu al YouTube i comenceu pel conte de la caputxeta vermella, seguit pel dels tres porquets)... Bé, me n'estic anant per les branques! Què us volia comentar... En realitat és una parida, però m'ha fet gràcia al moment. Sabeu què hi ha al metro? Antropòlegs. Un culló i mig d'antropòlegs (crec que els he contat bé). I vosaltres direu, per què? Doncs perquè al metro, els antropòlegs tenen l'ocasió de fer un viatge al passat i veure, de viu en viu, un retrat de l'evolució de la raça humana. Més que un retrat, una mostra en carn i ossos, i és que el metro és un punt de reunió de tots els "eslabones perdidos" de l'escala evolutiva! Avui, sense anar més lluny, poc abans que arribés a la meva parada, ha pujat un home de cromanyó. Sí sí, dels autèntics! Cap rodó, cara plana, nas ample i aixafat, una sola cella enorme (frondosa amb avarícia), una boca ample i perfectament preparada per menjar mamuts, (això m'ha despistat una mica) un tupé tipus Elvis i un polo de color groc canari. Ha creat una petita contradicció en si mateix, cosa que ha generat un forat negre i ha fet que l'espai mica en mica s'engullís a ell mateix (per sort ja us he comentat que em faltava poc per baixar i me n'he escapat, però quan tornava ja he vist que faltava una parada de metro)! Realment espectacular! I, evidentment, estava ple d'antropòlegs que prenien nota dissimuladament (no s'ha d'interferir en l'hàbitat de la criatura a estudiar!): N'hi havia que s'amagaven rere un diari, sota unes ulleres fosques i una gorra, rere les barres per agafar-se (aquest ho tenia una mica pelut), sota la fadilla d'una dona gran (aquest a més era espeleòleg, i un heroi valerós com ja no n'hi ha!), un que dissimulava fent veure que era un carterista mentre l'hi robava el bolso a una noia, i un llarg etcètera. I és que no m'estranya, sincerament. Aquesta gent s'ho ha de passar teta al metro, compren un sol bitllet i es passen el dia fent observació de camp (han de compartir els vagons amb els que toquen instruments i ensenyen les seves extremitats deformes, però suposo que ja tenen un acord signat)! En fi, res, que m'ha sorprès veure els secrets obscurs que amaga la ciutat (o sigui linies l'evolució parel·leles) i que, des d'avui, em convertiré jo també en una espècie d'antropòleg aficionat (com qui observa ocells). Són una mica com els Pokémon: Tu et baixes l'escala evolutiva, i vas marcant els que vas veient. Jo, de moment, ja en porto un! Quina emoció!