Miratges

Quan la set ja és insuportable, just en el moment oportú, es dibuixa davant meu un espectacular oasis d'aigua cristalina, amb palmeres farcides de cocos i fins i tot una zona chill-out a l'ombra amb coixins i música relaxant... Que oportú! M'acosto corrent, enfonsant els meus peus a la sorra i, quan soc just davant, aixeco el cap. Aquell oasis magnífic és, en realitat, un bassal ple de granotes sorrudes i arrugades. Vaja, què se n'ha fet del meu esplèndit oasis? Jo em pensava que seria tal i com l'havia vist de lluny! Les granotes, en sentir això, riuen a ple pulmó mentre es mofen: "Es pensava, es pensava (riuen)! Quants anys més l'hi caldràn per aprendre que, entre aquestes dunes de sorres traïdores, a ningú li importa el que ell pensi!". I jo, que sempre he set fan dels menjars estrafalaris, mig tanco la parpella, dibuixant una mirada furibunda. Silenci. Tensió. Pugen les cordes tremolo, agudes, enceten els trombons, crescendo subito a tota l'orquestra. Aquesta nit, menjo anques de granota al costat del meu bassal.